pessebre - pebre

Ahir, aprofitant que la petita estava a casa de la seva cosina, vam decidir sortir a sopar. “Si la gent ve cap a Girona, nosaltres anirem fora de Girona”- vam concloure. Després de pensar diferents possibilitats: Castanyet, Sant Esteve de Guialbes... Se’m va ocórrer que podríem anar a un petit restaurant de Bàscara que, almenys feia quinze anys, vaig descobrir per casualitat amb una amiga.

Ja no en recordava gran cosa: era en un carreró contigu a la plaça principal de la part emmurallada, l’espai petit i l’atmosfera càlida, el propietari molt simpàtic, tenia la carta traduïda a més de vint idiomes – ens va explicar que aprofitava quan venia algú que sabia alguna llengua per traduir-ho- una afició molt curiosa que ara tindria més fàcil amb Internet.

Vam agafar el cotxe a veure si encara existia aquell restaurant, vam arribar a Bàscara abans de les 10 de la nit, feia una mica de tramuntana, agradable per mi i molesta per la Gírgola.

En el carrer Major vam trobar el restaurant, es diu “El Pessebre” -quin nom tan poc encertat per un restaurant- i sense pensar-nos-ho dues vegades hi vam entrar. Hi havia només dos comensals, una parella de iaios estrangers, i la carta, que ja no estava traduïda a vint llengües, oferia poques possibilitats que semblaven ben escollides.

Vam demanar una amanida verda tèbia amb formatge de cabra, sèpia a la planxa i raviolis de ricotta amb crema de bolets. La decepció de no haver trobat el restaurant del record va desaparèixer un cop van arribar els plats, la veritat és que estaven molt ben elaborats. A mesura que anàvem menjant arribava gent, vam arribar a més d’una quinzena de clients que quasi ocupaven tot l’espai, semblaven que la majoria es coneixien per la manera efusiva de saludar-se amb l’únic cambrer –potser també propietari del local-.

Al final, tot plegat més IVA va costar prop de 50 €, ho vaig trobar car no perquè el sopar no ho valgués, que ho valia, sinó perquè la idea inicial era anar a menjar bueno, bonito y barato.

En conclusió, es tracta de gent jove, se'ls veu una mica novells en el sector, que volen tirar endavant un petit negoci oferint una cuina selecta a petita escala, amb pocs plats preparats a consciència i una selecció de vins, i un intent de crear un clima acollidor i un ambient pretensiosament elitista.

**
Navegant per internet m' adonat que que ara el restaurant es diu "El Pebre" - de fet ho vaig veure a la factura però vaig pensar que era una abreviació de pessebre- però encara conserva el rètol de l'anterior "el Pessebre".

fredelugues

A comarques – el que abans se’n deia a pagès- podem saber que s’acosta el fred més viu amb l’aparició de les fredelugues, aquestes aus fugen de la fredor dels països nòrdics volant cap a latituds de clima més benèvol i ens anuncien que darrera seu vénen temperatures baixes.

A ciutat, les primeres glaçades no es noten, arriben d’una manera més suau –  alguns  diuen light- i en aquest cas però, més que fredelugues són acalorades les que ho indiquen. 

Quan la gent es desempallega de les últimes restes d’estiu i els aparadors s’omplen d’abrics, apareixen noies amb mini, les minis més mini possible. 

Van equipades cada cop amb més varietat de mitges i botes amb formes i motius d’insomni – festival fetitxista- , les més ardents s’atreveixen sense res, cames enlaire, abrics gruixuts i curts, que no faltin guants, ni maquillatge ni altres accessoris subtils.

microminis

. .

Benvingut doncs el fred que, un cop superada la depressió transestacional i vençuts els primers refredats, ens porta canvi de ritme i l’arribada de les caldejades.

vergonya

Com s’atreveixen?

Porten les seves iaies d’un país no massa llunyà i les fan pidolar descalces pels carrers de Barcelona.

Aquest matí, des de l’estació de Passeig de Gràcia fins a la catedral n’he contades quatre. No conec les mesures previstes per aquest abusos, però haurien de controlar als que forcen – se’m fa difícil una altra explicació- a aquestes pobres dones.

Per sort, més tard, quan he anat al H&M de Portaferrissa a comprar un gorro per protegir la closca – problemes d'alopècia, què hi farem?- d’aquest fred, una noia m’ha deixat passar quan m’he trobat una caixa tancada i m’he adreçat a la del costat. – vas tu primero. –m’ha dit i he pogut tornar a creure en la gent, oblidant per un moment el camp de batalla que es crea a la zona de caixes del super cada dissabte.

He acabat la passejada per Barcelona a la Central del carrer Mallorca comprant Oceano mare d’Alessandro Baricco (Feltrinelli), el llibre que en versió castellana portava la noia que encara no m’ha escrit.

aturat

Oficialment ja sóc un aturat.
Aquest matí he anat a fer els tràmits per cobrar la prestació, d'aquí a dues setmanes m'arribarà una carta que m'explicarà tot com va.

M'han donat hora per anar signar el mes de febrer! Ho he hagut de tornar a preguntar. Pensava que m'haurien d'anar a fer signar cada setmana o dues setmanes. Si estic aturat, no tinc temps de fer això?

Quines coses...

portlligat

Portlligat sense tu

A Rosa Leveroni

Damunt la tanca blanca cau la tarda,

mentre les veles van vinclant-se suaus

en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.

Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola

aquest mar que embellia els teus somnis.

El teu petit refugi resta clos,

i serà en va l’espera

d’un somriure endolcit

pel teu cor de poeta.

Lliscaran endolades les albes

dins del Port,

sense el dringar amorós

de les teves paraules.

Caldrà cercar a ponent el lleuger vol

d’una gavina blanca que estimaves,

i cobrir-nos de pau

amb un esguard amic dalt del pujol,

on, mogudes pel vent,

onegen argentades oliveres

embolcallant la teva pau profunda.

QUIMA JAUME

ikea

Hem acabat anant a l'IKEA, el de Badalona, B20 sortida 20.

Molta gent, molts mobles. Hem comprat: dues tauletes INGO, dos tamborets AGNE, plats i gots, dues làmpades, tovalloles, etc. etc. tot a X,95 o Y,99, total: 252,40 €.

Tot lo dia. Hem menjat allà, arròs amb salmó i pollastre (3€), un bol d'amanida (1€) i cocacola (1€) que pots repetir.

Perquè, hi ha gent que té vergonya que te la trobis a IKEA? no som tots treballadors?

espera

"A mi Cadaqués em comença d’agradar quan ja no hi queda cap estiuejant, quan sobre el poble es projecta la buidor de tantes cases tancades i la tètrica presència de les cases arruïnades, quan no es veu passar ningú pels carrers i el mestral fa voleiar la cua dels gats, quan darrera de la decoració una mica teatral de les façanes se sent palpitar una vida dura, insolidària, una mica misteriosa, d’una misèria abnegada. Llavors el poble m’agrada, faci el temps que faci"

PA I RAÏM
Josep Pla

No ho negaré, avui he fet moltes coses però la majoria les he relacionat d'alguna manera o altra amb la Múrgula - l'anomenarem així-.

He passat per la biblioteca, he llegit un llibre de bolets i una guia de plantes d'interior. He buscat la planta que em van regalar l'ultim dia de feina, la setmana passada i he averiguat que es tracta d'una calatea que a l'estiu s'ha de regar cada dues setmanes mentre que a l'hivern n'hi ha prou un cop al mes.

M'he endut en prèstec Doce cuentos peregrinos de Gabriel García Márquez, hi surt un conte "Tramontana", ambientat a Cadaqués. Més voltes sobre allà mateix, per no dir l'estona que he estat buscant "El temps passa a Cadaqués" el llibre de poemes de Quima Casas.

Avui també

he fet 16 piscines (800metres)
he comprat Les històries que els paraules amaguen de Xavier Duran
he fet la compra setmanal de dissabte passat
he fet una bona migdiada
ningú no m'ha escrit

adolescent

Hi ha dies que en semblen dos. Avui ha estat un d'aquests.

A primera hora he agafat el tren per anar a Barcelona a buscar uns papers. Per sort em quedava l'últim viatge d'un bono exprés i no he hagut de fer la cua dels dilluns al matí. Molta gent no arriba a comprar el bitllet, dues guixetes i 50 persones fent cua... Com que ho saben, després passa el revisor... ja fa dos anys vaig escriure una queixa al llibre de reclamacions, suggerint que si funcionessin les màquines expenedores de bitllets facilitaria el viatge de molts usuaris, ara crec que fins i tot han enretirat les espatllades.

He agafat el bus, el número 7, de Passeig de Gràcia a Plaça Francesc Macià. Molt bé, és còmode i anuncien les parades.

Tornant, l'estació Passeig de Gràcia, no m'esperava cua per comprar el bitllet. Hi havia 5 informadors, d'aquests que la RENFE posa per fer presència, i només una persona venent bitllets, resultat: cua.

Les màquines expenedores només venen bitllets de rodalies. La gent nerviosa, per sort he arribat deu minuts abans i he tingut temps.

Potser això ha fet que avui em trobés amb una situació inesperada. A baix a l'andana m'he assegut al banc. Quan s'acostava el rodalies de Granollers una noia amb castellà de sudamèrica m'ha preguntat si era el tren de Figueres. Li he contestat en català, que el de Figueres era el següent que anava en retard. Després se m'ha adreçat en català amb accent i m'ha explicat que anava a Cadaqués de vacances. Quan començàvem xerrar animadament ha arribat el tren que per una vegada he desitjat que no ho fes.

Pujant al tren no m'he atrevit a asseure'm al seu costat deixant passar l'oportunitat d'un viatge més agradable i interessant.

M'he assegut darrera seu, a l'andana m'acabava explicar que de Roses a Cadaqués tancaria els ulls perquè té vertigen. Ella s'ha posat a dormir.

ENCARA EL TRAM

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

Joan Salvat-Papasseit

Hi ha incomptables poemes dedicats als moments que fugen.

TEMPUS FUGIT

Avui comptem amb la complicitat de les noves tecnologies, que ben utilitzades ens milloren algun aspecte de la vida.

Se m'ha ocorregut despertar-la a Girona.

- Compte no t'adormis que acabaràs a Portbou, et falten dues parades per Figueres, li he dit
- Moltes gràcies. ha respòs
- Et dono la meva adreça, espero que m'expliquis com t'ha anat. I li he donat el meu correu mail escrit en el bitllet de tren de la cua de Passeig de Gràcia.

Potser no se n'ha anat per sempre.



Més tard subdelegació del govern, una hora més de cua.

Arribar a casa: estendre la roba de la rentadora, posar els canelons d'espinacs (Bonarea) al forn i saltejar els bolets -que va trobar el meu pare- per fer-los amb ceba i ou.

migdiada

revisió mèdica -per l'accident-, dues hores de carrera.

Que cansat estic

He mirat el correu, ningú no m'ha escrit.

aire

La rutina dels dissabtes al matí: piscina i compra setmanal al supermercat.

Ahir vaig fer la llista i ho tenia tot preparat (carro i motxilla) però finalment no he anat ni a nadar ni a comprar, m'he quedat a llegir el diari. M'he acostumat a comprar La Vanguardia cada dissabte pel suplement Teletodo, és més complert que la revista del Periodico que es en català. Ara ja no surt el resum de totes le pelis però hi ha un altre suplement molt interessant: es, avui hi havia un reportatge GENERACIÓN MBL i altres.

Del diari n'he retallat dos articles: Lo que no se ve de la inmigración en los telediarios (que aplaudeix la película 14 kilómetros) i un article de Jaime Arias Los que saben, saben.

Després de relaxar-me he acompanyat a la nena a casa de la seva tia, he tornat caminant tranquilament, he comprat quatre coses pel camí. Per dinar m'he fet una amanida verda i després he fet la migdiada de rigor.

Aquest vespre m'he sentit molt bé, amb ganes de fer coses: canviaré el despatx de lloc, en una habitació amb més llum.

També m'han passat pel cap altres idees: després d'estar tota la vida treballant pels altres, seria tant difícil montar un negoci propi?

Hauré d'anar a comprar un altre dia d'aquesta setmana que tindré temps... per això i moltes altres coses.

atur

Aquest matí he anat a l' oficina de treball de la Generalitat, el que abans era la INEM,

Abans de les 9 era allà, he estat una estona esperant i finalment ha resultat que hi he anat per res perquè resulta que, tot i que ahir vaig rescindir contracte, formalment estic de vacances fins el dia 11.

M'han donat hora pel dia 12.

Mentre esperava recordava la primera vegada que hi vaig anar, fa més de 15 anys, estudiava BUP i els estius treballava en un escorxador. El jefe ens va fer apuntar a l'atur per cobrar unes ajudes de la Unió Europea. Després vam saber que va cobrar més de les ajudes que el que ens va pagar als joves de l'estiu.

El paisatge ha canviat totalment, avui la majoria de gent que s'esperava eren estrangers (o d'origen estranger): marroquins, africans, de l'est... de fet jo era la rara avis. Segurament són la gent que té més dificultats per trobar una feina estable, la majoria contractes en precari i de curta durada. He tingut la sensació que alguns coneixien bé el lloc i anaven en grup (potser companys de feina).

endreça

Avui recomenço.

Després d'uns mesos de tensió he decidit abandonar el barco. No podia més i he rescindit el meu contracte de mileurista.

Ara em prendré un temps de calma que m'ajudarà a refer-me.

Ordenaré les golfes a veure què trobo, potser faré algun curset, m'agradaria aprendre a dissenyar una web, o potser reprendre l'anglès, quina mandra... Tindré més temps per mi.

Espero poder mantenir aquest bloc que tot just avui començo.


Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...

Bruixa de dol
Maria Mercè Marçal