algunes de les coses que em ballen pel paraigua

dimarts, 29 de desembre de 2009

botiga


Voltant per Africa de l'oest, tant si es va de visita com si es va a fer el turista [solidari o no] sempre va bé, encara que sigui de tant en tant, sortir del tragí de pols i gent -l'Africa, d'alguna manera, també es mou- fent escala, parada i fonda en alguna de les seves infinites botigues.



Botiguetes petites on hi cap de tot: conserves, cereals, olis, productes de neteja... Sempre hi ha una nevera amb algun refresc, la inevitable Coca-cola, i hi sol haver un racó fresc per seure a l'aixopluc dels caçaturistes i els nens impertinents.


Entrar i, no oblidem, saludar i saludar "salam alikum" (la pau sigui amb vosaltres), venint d'Europa sovint anem de dret a demanar si hi ha el producte que busquem. Pagar sense necessitat de mirar el canvi, a diferència dels llocs turístics aquí no busquen distrets. He de dir que mai m'han intentat enganyar.


Entre els botiguers locals trobem els botiguers de "raça, mauritans i guineans que sòn uns cracs fent comerç, el senyor Esteve queda petit al seu costat.

dimarts, 8 de desembre de 2009

àngel


El carrer de la Font de Rei és un dels racons de Girona d'agradable passejar, bo per seure una estona i sentir l'aire que porta l'Onyar.

Aquest indret amb nom de carrer no és un carrer, és un camí que retalla les eixides de les cases del carrer de la Rutlla que s'aboquen a l'Onyar.

El racó més singular és la casa senyorial del número 19 del carrer de la Rutlla [Villa Anita], no sabria dir quin estil té aquest edifici aparentment buit, segurament modernista.


Enmig del jardí posterior, darrera la tanca de fusta entre arbusts hi ha una estàtua de bronze, un àngel que a mi m'agrada imaginar que és una rèplica del de la catedral de Girona, potser ho és...

dijous, 3 de desembre de 2009

repte


passeig d'olot x avinguda sant narcís. girona

dimecres, 2 de desembre de 2009

dimarts, 1 de desembre de 2009

zona



A Sant Narcís (Girona) nova zona blava, que contents estan els veïns!


dilluns, 30 de novembre de 2009

internet


Un mes sense internet, abans això no passava, no passava perquè no hi havia internet. Un canvi de domicili suposa més d'un mes per tornar a tenir ADSL, no he entès perquè però és així. He aprofitat per canviar d'operadora.

La xarxa atrapa: revisar correu, mirar diaris, aquí i allà, entrar a aquelles pàgines que tothom mira i ningú mira, etc. aquests dies he llegit més, la lectura és l'altra finestra al món.


Poder arribar a casa, lluny de tot, al costat de foc (en el meu cas el radiador) i navegar pel món...





diumenge, 11 d’octubre de 2009

forat

Accident de treball

Una vegada em va visitar un venedor de forats a domicili. De moment vaig dir-li que estava servit, que més aviat em feia falta un producte (entre material i espiritual) per tapar els que ja tenia.

- Porto novetats -em respongué-. No hi perdrà res veient el mostrari, sense cap compromís.

Les novetats em fascinen, i com que aquell dia tenia temps, vaig accedir. Obrí damunt de l'escriptori una petita maleta, plena de forats de mides i colors diferents. Mai no n'havia vistos tants.

-Són autoadhesius -m'explicà el venedor-, i alguns models, quan han complert la seva missió, s'autodestrueixen, com aquells magnetòfons de les pel·lícules d'espies. Dividim la producció en dos grans prototipus, els forats verticals i els forats horitzontals, amb variants que els fan aptes, pràcticament, per a tota mena d'usos. Si m'ho permet, li ensenyaré un dels verticals que venem més...

-De què es tracta? -vaig preguntar-li, entre encuriosit i escèptic.

-S'enganxen a la paret i deixen veure l'habitació propera o la casa del costat, discretament i amb una gran nitidesa.

Hi ha coses per les quals no passo, i vaig saltar enfurismat:

-I ara! Això és immoral, no es pot tolerar que ho autoritzin. Li prohibeixo formalment que vengui ni un d'aquests forats als meus veïns del replà!

El venedor va fer un gest de resignació. «És curiós que la gent s'ho prengui així», va dir, «en comptes d'apreciar l'aspecte utilitari i benèfic.»

-Com ara quin?

-Per exemple si hi ha criatures petites el son de els quals convé vetllar sense sobresaltar-les. O bé malalts al pis del costat, solteres i vidus vells que no es poden valdre i són oblidats de tothom. L'egoisme liquidarà la nostra societat.

Jo no tinc criatures a casa ni ancians a prop, però les crides de conciència sempre em troben a punt, em trasbalsen.

-No és el meu cas – vaig replicar, amb la veu una mica amorosida-. Ha de cercar una altra classe de clients. I no els busqui pas en aquesta planta, perquè em veuria obligat a denunciar-lo.

-Vostè és un parroquià de forats horitzontals. Ja ho veig... En tenim uns que són d'interès general; quan se sap que existeixen ja no se'n pot prescindir. Com aquest. Veu?

Va treure un forat de la maleta i va ensenyar-me'l.

-S'encaixa a terra sense cap dificultat. Aplanant-lo amb el palmell queda perfectament adherit...

Va fer-ho i, en efecte, el forat s'adaptà de seguida.

-Sí, bé -vaig dir-. I ara què?

-Miri-se'l, miri-se'l...

El forat va començar a absorbir matèria, amb un zumzeig suau. S'empassà molles de pa, un borrissol que hi havia sota el mobles i l'estora, dues o tres formigues que passaven per allí, brins de tabac, bocins de paper... Xuclava tota la brutícia en una colla de pams a la rodona.

-Què li sembla?

Vaig haver de reconèixer que era útil. I, sobretot, singular.

-Amb parell que me'n compri ja s'hi notarà de veres. I si n'adquireix quatre, podré fer-li un preu francament interessant.

-Quan valen?

-Esperi's, que encara he de fer-li una altra demostració. ¿Em podria fer el favor de portar-me un gerro d'aigua?

No em costava res, i vaig portar-li l'aigua. Va vessar-la per terra, amb una segura confiança, i el forat l'engolia sense fer distincions entre la brossa i el líquid. Però de cop i volta el forat estossegà i va parar-se. «Tranquil, tranquil», va dir-me el venedor (tot i que ell s'havia descompost una mica). «Probablement, és un fenomen d'inductància. No té pas algun aparell engegat?»

-No.

Quedava encara un bon mullader, i l'agent de vendes va donar uns cops de peu a terra, com si volgués desencallar el mecanisme. Ens va esquitxar a tots dos.

-Saps què passa? -em digué-. És que fa poc que treballo a la companyia i hi ha coses que se m'escapen. Vostè no s'amoïni, perquè tenim una pòlissa que cobreix les molèsties. Deixi-ho per a mi...

Va arromangar-se els pantalons i s'agenollà. De quatre grapes, xipollejant, s'atansà al forat i, amb la mà de cantell, recollia aigua i la guiava cap al trau, amb la intenció de reanimar-lo. Ni mai que ho hagués fet, i que consti que ho dic per ell. El forat rebufà i va agafar-li els dits, després la mà, tot seguit el braç i, al final, la figura sencera. L'agent s'anà convertint en una massa gelatinosa, en una mena d'ectoplasma (si se'm permet l'expressió), fins que va desaparèixer del tot. Mai no he dubtat tant com aleshores dels avantatges de la ciència.

Sóc ràpid de reflexos, i no ho dic pas per alabar-me. Em vingué com un llamp la idea que si aquell home tenia família el buscarien, i segurament tenia -com gairebé tothom- un rastre fàcil de seguir. Si la policia trobava el catàleg a casa meva, els faria l'efecte d'haver arribat al capdavall de la investigació. Vaig agafar la maleta d'una revolada i vaig oferir-la al forat, que la devorà materialment. Se m'acudí de tapar el forat amb l'estora, però no calgué perquè es veu que era d'aquells que, sota patent, s'autodestruïen. Deixà anar un fumerol, després un esclafit -no res de l'altre món- i s'esvaní. El mosaic va quedar net i polit, millor que abans. Cal confessar que aquest aspecte els fabricants l'havien resolt bé.

L'episodi, considerant-lo en conjunt, em va deixar estupefacte. És cert que la tecnologia avança molt, però l'element humà va perdent l'essència, se'ns torna moll. Els viatjants d'ara no es poden comparar amb els d'abans de la guerra, aquells homes admirables apassionats per l'ofici, que portaven el nom del nostre país i els nostres productes a regions remotes. Sabien de cor allò que venien, es mostraven orgullosos de conèixer la línia, i no hi ha notícia (que jo sàpiga) que cap d'ells hagués pres mal amb el seu propi mostrari. Si no s'hi posa remei, perdrem clients i ens baixaran les vendes.

Pere Calders, Tot s'aprofita, Edicions 62, Barcelona, 1991.



dimarts, 29 de setembre de 2009

ferrater


Aquest vespre a l'aula Magna de la Casa Cultura de Girona han presentat el reportatge Metrònom Ferrater d'Enric Juste dins el festival Ara poesia



Es tracta d'un documental sobre la figura del poeta Gabriel Ferrater. Es fa un petit recorregut a la seva vida i obra a través d'entrevistes a gent propera o que el va conèixer (la seva germana Amàlia, la seva ex dona Jill Jarrel, Comarida, Vargas Llosa, etc.) que es van combinant amb imatges del poeta.



També apareix un vídeo impressionant del mateix Gabriel Ferrater recitant el seu poema Cançó del gosar poder del llibre Teoria del cossos (1966) que amb una veu potent i emocionada unida al seu defecte de dicció posa la pell de gallina.


CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.


dilluns, 28 de setembre de 2009

val més


Girona, matí de dilluns cap a la feina, creuant el carrer de la Creu he pensat que els ulls em traïen: el carrer Balmes acabat d'asfaltar. Encara era ahir que escrivia l'estat deplorable del ferm d'aquesta prolongació del carrer Joan Maragall, basant-me en unes fotos que vaig fer divendres.


El carrer és tan poqueta cosa que ni amiant té però tal com van fer amb la carretera Barcelona han posat una capa de quitrà. Suposo que ho devien fer divendres mateix.

En tot cas, el carrer Balmes ara val més. Hi passo quasi cada matí, hi ha una cafeteria que té el nom del carrer, un dia he de llevar-me una mica més aviat per prendre-hi un cafè.

diumenge, 27 de setembre de 2009

balmes


Balmes és, per a la majoria de gent que aquest nom li diu alguna cosa, un carrer de l'eixample de Barcelona. El nom el dóna Jaume Balmes i Urpià, un filòsof i teòleg català de la primera meitat del segle XIX.

A Girona, com en tantes altres poblacions, també hi ha un carrer Balmes.


El carrer Balmes de Girona és un carrer curt que, com el de Barcelona, es troba en ple eixample. Un carrer de sotracs una mica deixat de la mà de déu.


Algun dels forats del carrer Balmes són tan grossos que algun dia s'empassaran un cotxe.




dijous, 10 de setembre de 2009

llet


Tornant de comprar Gomorra de Roberto Sabiano, quan totes les botigues ja havien tancat, he passat davant del mercat de la plaça del Lleó (Girona), he aprofitat per comprar per un euro un litre de llet a la màquina expenedora que els ramaders de Campllong (Via làctia 2001) han instal·lat a fora de l'establiment.




He provat la llet, és cremosa i bona, no sé perquè esperava que tingués gust de vaca - com la que anàvem a buscar amb la lletera fa anys o la que encara es pot beure en alguns països - .

Amb els temps que corren es un projecte enginyós i valent. Espero que vagi bé.


divendres, 4 de setembre de 2009

pizzeria

Aquest vespre hem pogut menjar una bona pizza (la vera pizza romana). Cada vegada sembla més difícil trobar bon menjar italià, almenys amb el nostre pressupost. Potser si se surt dels circuits turístics, de les tavola calda (fast food de menjar italià o italianitzat) i es té temps i un guia local es poden trobar propostes interessants.

Seguint la Rough Guides hem anat a Piazza Santa Maria Liberatrice, al barri Testaccio de Roma. Allí si troba la Pizzeria Remo. Obren només els vespres, tanquen els diumenges.

Hem arribat aviat i esperant una mica hem pogut agafar taula a la petita terrassa encaixada entre cotxes mal aparcats i una vorera estreta. A les nou el local ja estava ple a vessar de clients italians, érem potser els únics turistes.



Entrant a l'esquerra es pot veure com preparen les seves pizzes primes, l'oferta és més seleccionada que extensa. Cada pizza costa al voltant de 7 euros.

L'establiment queda en un lloc apartat dels principals llocs turístics. Per arribar-hi es pot agafar el metro de la línia B i baixar a Piramide, després d'arriscar la vida travessant piazzale Ostiense per agafar via Marmorata que ens portarà fins a via Luigi Vanvitelli. També es pot agafar el bus 75 que passa per Termini, però és millor agafar-lo de tornada perquè sense conèixer la zona és complicat.

No hem tingut temps de visitar la zona, al costat de la parada de metro hi ha la piràmide Cestia construïda l'any 12 aC per enterrar un tal Gaio Cestio i davant mateix es troba la porta de San Paolo que forma part del mur Aurelià.


diumenge, 30 d’agost de 2009

platets


Aquest vespre els restaurants de la zona de la Cort Reial de Girona han fet cuina al carrer. Una iniciativa molt encertada.



Han posat taules al mig del carrer i els establiments oferien platets de degustació per tres euros, l'aigua i el vi per un euro. No cal dir que la zona estava plena a vessar.



Hem pogut menjar arròs indi amb pollastre i samosa del Taj, estofat de vedella del Cafè Irlandès i braç de gitano de cal Ros.

Bon profit


dimecres, 26 d’agost de 2009

grip




Vist ràpidament es veu com un reportatge pseudocientífic: s'agafen quatre mitges veritats es barregen amb realitats flagrants i se li posa una trama amb personatges poc simpàtics darrera. Ja tenim la conspiració muntada.

El que és indiscutible és que malauradament la mort no val a tot arreu igual.

diumenge, 23 d’agost de 2009

llibreter


(...)


Melquíades le reveló que sus oportunidades de volver al cuarto estaban contadas. Pero se iba tranquilo a las praderas de la muerte definitiva, porque Aureliano tenía tiempo de aprender sánscrito en los años que faltaban para que los pergaminos cumplieran un siglo y pudieran ser descifrados. Fue él que en el callejón que terminaba en el río, y donde en los tiempos de la compañía bananera se adivinaba el porvenir y se interpretaban los sueños, un sabio catalán tenía una tienda de libros donde había un Sanskrit Primer que sería devorado por las polillas seis años después si él no se apresuraba a comprarlo. Por primera vez en su larga vida Santa Sofía de la Piedad dejó traslucir un sentimiento, y era un sentimiento de estupor, cuando Aureliano le pidió que le dejara el libro que había de encontrar entre la Jerusalén Libertada y los poemas de Milton, en el extremo derecho del segundo renglón de los anaqueles. Como no sabía leer, se aprendió de memoria la parrafada, y consiguió el dinero con la venta de uno de los diecisiete pescaditos de oro que quedaban en el taller, y que sólo ella y Aureliano sabían dónde los habían puesto la noche en que los soldados registraron la casa.

(...)


(…)

Aureliano se fue, y no volvió a salir ni siquiera por curiosidad cuando oyó el rumor de los funerales solitarios. A veces, desde la cocina, veía a José Arcadio deambulando por casa, ahogándose en su respiración anhelante, y seguía escuchando sus pasos por los dormitorios en ruinas después de medianoche. No oyó su voz en muchos meses, no sólo porque José Arcadio no le dirigía la palabra, sino porque él no tenía deseos de que ocurriera, ni tiempo de pensar en nada distinto de los pergaminos. A la muerte de Fernanda, había sacado el penúltimo pescadito y había ido a la librería del sabio catalán, en busca de libros que le hacían falta. No le interesó nada de lo que vio en el trayecto, acaso porque carecía de recuerdos para comparar, y las calles desiertas y las casas desoladas eran iguales a como las había imaginado en un tiempo en que hubiera dado el alma por conocerlas. Se había concedido a si mismo el permiso que le negó Fernanda, y sólo por una vez con un objetivo único y por el tiempo mínimo indispensable, así que recorrió sin pausa las once cuadras que separaban la casa del callejón donde antes se interpretaban los sueños, y entró acezando enel abigarrado y sombrío local donde apenas había espacio para moverse. Más que una librería aquella parecía un basurero de libros usados, puestos en desorden en los estantes mellados por un comején, en los rincones amelazados de telaraña, y aun en los espacios que debieron destinarse a los pasadizos. En una larga mesa, también agobiada de mamotretos, el propietario escribía una prosa incansable, con una caligrafía morada, un poco delirante, y en hojas sueltas de cuaderno escolar. Tenía una hermosa cabellera plateada que se le adelantaba en la frente como el penacho de una cacatúa, y sus ojos azules, vivos y estrechos, revelaban la mansedumbre del hombre que ha leído todos los libros. Estaba en calzoncillos, empapado de sudor, y no desentendió la escritura para ver quién había llegado. Aureliano no tuvo dificultad para rescatar entre aquel desorden de fábula los cinco libros que buscaba, pues estaban en el lugar exacto que le indicó Melquíades. Si decir una palabra, se los entregó junto con el pescadito de oro al sabio catalán, y éste los examinó, y sus párpados se contrajeron como dos almejas. “Debes estar loco”, dijo en su lengua, alzándose de hombros, y le devolvió a Aureliano los cinco libros y el pescadito.

- Llévatelos -dijo en castellano-. El último hombre que leyó esos libros debió ser Isaac el Ciego, así que piensa bien lo que haces.

(...)



García Márquez, G., Cien años de soledad, Edicioens Cátedra, S.A., Madrid 1991

dissabte, 22 d’agost de 2009

nyap


Aquests dies han "reformat" la carretera Barcelona de Girona. Després d'aixecar molta polseguera amb el tema de l'amiant han acabat posant una capa més al cim de les altres.

Si ho hem de fer, fem-ho malament (així ho haurem de tornar a fer)




L'amiant a sota la catifa d'asfalt, girem full i l'artèria principal de Girona continua plena de barreres, voreres estretes i altres perles. Propera obra?



Per la dreta o per l'esquerra?


dissabte, 15 d’agost de 2009

fauna


Atenció rinoceronts a cinquanta.

Ahir al vespre, per anar de l'Estartit a Empúriabrava, vam tenir la gran idea de passar per Bellcaire i Albons, una drecera que no va ser una drecera.

Semblava que ens haguéssim perdut en un lloc exòtic, a Albons vam trobar un rètol que alertava del pas de rinoceronts, llestos com som ja vam veure que es tractava d'una broma. Però quan vam agafar la C31 vam trobar al peu de la carretera un ramat d'estruços, ens vam parar a mirar-los amb precaució, no fos cas que sortís algun "bitxo" estrany.



dilluns, 3 d’agost de 2009

formes


Davant l'entrada del pati de l'escola Joan Bruguera de Girona, quasi sota les vies al final del carrer Figuerola hi ha una escultura curiosa. Si la mirem de davant és el cos sense braços d'una dona de proporcions generoses, tal com indica el títol de l'obra Tors de dona.

Però vista de costat té una altra forma que em recorda alguna cosa que s'acaba de definir.

L'escultura és de Rosa Serra i es va instal·lar l'any 1982.


dimarts, 30 de juny de 2009

brutícia




Davant la falta d'escultures i altres ornaments públics, alguns veïns del barri insisteixen en posar el seu propi mobiliari urbà.





dissabte, 27 de juny de 2009

taberna



















Aquest vespre, tornant de Blanes hem passat per la Taberna Gallega, al camí de l'Àngel de Lloret de Mar.

Per 29 € tens una plata de mariscada per a dues persones, no és una mariscada de luxe -tot s'ha de dir- però satisfà, et treus l'antull i te'n vas amb la sensació d'haver menjat bé.

A les 9 érem els únics clients del restaurant i hem pogut menjar a la terrasseta de dues taules que tenen.

dimarts, 16 de juny de 2009

fredor


La temperatura puja i jo ja tremolo de pensar en l'aire condicionat. Per sort a la feina no en tenim, m'estimo més suar que passar fred amb els pulmons secs.

Avui ja m'he trobat amb la primera mala situació de la temporada, he agafat el bus de les tres (L5) i he baixat dues parades abans, no podia més, això que he obert la finestreta perquè entrés l'aire de fora. Un cop a baix he apuntat la matrícula del bus [6524 GJB], ho aniré fent per tenir una mena d'estadística pròpia i potser, encara que no serveixi de res, fer una queixa.


Penso que haurien de limitar la temperatura, és de sentit comú però aquest país ja sabem com va, hi ha massa gent acalorada.



dimecres, 3 de juny de 2009

oviedo


segur però mal indicat.

El vianant: - porto tot el matí buscant el carrer Oviedo  

L’operari: - a mi m’han dit que ho havia de clavar aquí, no sé res més.

El cap: - carrer què?

Els regidors/es: - no és competència nostra


No passa res, a l’altre costat no hi ha cap rètol que pugui tapar el nom del carrer perquè no hi ha cap placa. 

dissabte, 30 de maig de 2009

adela

De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna



SA TUNA


Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d'allí deu ser
com canviar de món.
Mai no ho he fet.

Conec a penes quatre pams de mi
mal limitats per la malenconia.
Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.

La boia és un miratge.

Miquel Martí Pol



Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.

La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.
- Que tindríeu taula per tres?
- Uhm, teníeu reserva?
- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.
-Deixeu-me mirar...
Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:
- Nosaltres som menys!
Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.
- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...

Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.

No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.


Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.


Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.
Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.


dimecres, 27 de maig de 2009

funbol

Aquest vespre no hi haurà crisi. 

diumenge, 24 de maig de 2009

dorm

Dorm a l'àtic del Platea de Girona

divendres, 22 de maig de 2009

maristes


Al bell mig de la tan benparida ronda de semàfors, rotondes i cotxes en doble fila que comunica els barris de Fontajau i Sant Narcís hi ha el semàfor dels Maristes, el més absurd del món.


No hi ha conductor de Girona que no el conegui.



A diferència del carrer Barcelona, els semàfors no van a l'hora, però a més hi ha aquest que va al seu rotllo. Suposadament serviria per la gent que volgués anar a l'edifici dels maristes però també està coordinat amb un altre semàfor de l'altra banda del riu d'on haurien de venir cotxes per un pas que està barrat. O sigui que la majoria de vegades que me'l trobo en vermell no passa cap vianant, no sé perquè serveix.


dilluns, 11 de maig de 2009

canalejas


José Canalejas era un polític liberal que en el tombant del segle XIX va ser diverses vegades ministre, l'any 1910 el van nomenar cap del govern espanyol, dos anys més tard va ser assassinat per un anarquista.


Canalejas dóna nom a un carrer de Girona que han anomenat passeig, que va de la plaça de Sant Agustí fins a la Copa. Encara és un carrer però, pel que es veu l'acabaran convertint en un passeig de vianants.


L'estratègia de conversió és simple:


  1. Primer van tallar el pas a la plaça de Sant Agustí, posant unes pilones automàtiques. Això va fer que els soferts veïns de l'altra riba de l'Onyar haguessin de fer invents per poder aparcar més o menys aprop de casa.


  2. Després, van treure els aparcaments del costat esquerra de la meitat nord, davant la pastisseria la Copa.






  1. El Següent pas va ser posar zona de càrrega i descàrrega tota la meitat sud, des de la plaça fins la sala Planeta.







  2. La última -de moment- ha estat posar aparcaments per a motos a la part dreta de la meitat nord que quedava.



Suposo que el següent pas serà fer tota la zona només per a vianants.


Mentrestant els veïns que no ens podem permetre pagar un aparcament hem d'estacionar el cotxe a l'antic mercat del bestiar, tocant el riu Ter. Últimament per aparcar a la Copa es necessita un cop de sort, tenir molt de morro o disposar d'un arsenal per protegir-te dels caçadors d'aparcaments.


dimarts, 5 de maig de 2009

rogent

Aquest vespre tornant de la piscina

dissabte, 2 de maig de 2009

perpinyà



Com ara fa un any, hem anat a comprar roba a Perpinyà, aquest any amb un membre més. També hem volgut anar al mateix restaurant, el Konfusius, però aquest any al ser dissabte no hi havia menú del dia.

Sempre és millor anar a fer el turista entre setmana quan la majoria de gent treballa i trobes menys massificació, com els embussos que hem trobat avui, i veus com la gent fa la seva vida quotidiana mentre tu et passeges. Hoy por ti mañana por mi
Hem acabat al costat del canal Bassa amb vistes al Castellet. El plat del dia a 9'50 € hem pogut menjar vedella estofada acompanyada d'arròs i mongetes verdes.

Ha fet un dia quasi estiuenc, agradable i si no hagués estat per la logística que comporta la nena,  tranquil.

divendres, 1 de maig de 2009

rodes

Sempre hi ha gent que podent caminar s'estima més anar a cavall