algunes de les coses que em ballen pel paraigua

diumenge, 27 d’abril de 2008

font


Verns i plàtans a voltant de la Font de Roure

Avui he passat per Santa Coloma de Farners a buscar aigua. Hi vaig sovint. L’aigua que més m’agrada és la de la Font de Sant Salvador, allà però hi vaig poc perquè els diumenges està ple de gent. Jo només agafo 16 litres, hi ha gent que hi va amb moltes garrafes. Abans es podia anar fins a la font mateix. Hi ha tres sortidors en una gran roca, l’aigua ve canalitzada d’una mica més amunt, on neix. Ara s’ha d’aparcar a uns 150 metres i això ha dissipat una mica els que anaven a buscar tones d’aigua. Alguns van en grup, mentre uns omplen els altres van fent viatges amunt i avall, avall i amunt. No sé què en deuen fer de tanta aigua: la venen? Quan hi ha tanta gent és millor no acostar-s’hi, en general no es respecta la norma d’omplir setze litres i deixar passar al següent, això fa que no sigui estrany que de tant en tant hi hagi alguna baralla.
Si hi ha gent, la segona opció és la font d'en Prat, aquesta es troba a la sortida del poble a la carretera d’anar a Castanyet, just després del primer revolt que passa per damunt de la riera de Castanyet, aquesta raja molt poc. Avui hi havia tres cotxes per això he acabat d’arribar a la font de Roure, dos cents metres més amunt arran de riera. Allà no hi ha mai cua. L’aigua surt a dojo de tres tubs i les garrafes s’omplen ràpid. També hi va poca gent, no és tan coneguda i, per mi, el gust no és tan bo.

No hi ha cap roure al voltant dels sortidors

cadaqués

CADAQUÉS
Cadaqués és, com ho diré,
com jo vaig ser i vull tornar-hi.
Cadaqués als braços et té
i t’hi adorms i no dorms gaire.
Ploro que he perdut el teu cos,
com si te m’haguessis fet vella.
I et retorna jove un alcohol,
lluny de mi, de lluna inquieta.
No et miraré i no et tocaré
refeta, vacil·lant miracle?
puges per costes de rastells.
Descalç, un amant de calç blanca
et guia el pas i et tanca amb ell.
Tres dies que no rebo carta.
Demà vull ser a Cadaqués.
També em riuràs, carona clara.
GABRIEL FERRATER
Publicat a Serra d’Or del juny de 1969

dissabte, 26 d’abril de 2008

garsa

Les garses (pica pica) són uns ocells que des de petit m'han agradat. Quan teníem uns deu anys em vam criar una, li dèiem Pepa, al final es va escapar.

Ara no se'n veuen tantes com anys enrere. És una animal que se l'ha relacionat amb la picaresca, astut amb una mica de malícia, potser per ser de la família dels còrvids.


Tenen un cant - si se'n pot dir així- una mica peculiar: kakakakakaaka hahahahah jajajajajaaj

dimecres, 23 d’abril de 2008

calcetes

Avui, Sant Jordi. Ha fet bon dia i molta gent al carrer. Dissabte vaig comprar la rosa, bé: el roser. Encara tenim el de l’any passat que té dues roses. És més pràctic així tenim un altra planta al balcó.



La Gírgola m’ha regalat el Mil Cretins de Quim Monzó.

Transcric part del primer conte:

( . . . )

Truca amb els dits: toc toc toc; primer suau, després més fort i, finalment, com que no hi ha resposta –el senyor Beneset sordeja tant que és probable que no el senti-, fa girar el pom de la porta i hi entra. El senyor Beneset és davant del mirall. Es posa bé les calces, unes calces negres, de blonda, d’aquestes que el francesos en diuen culottes i els anglesos French knickers.

-T ‘he dit sempre que truquis, abans d’entrar a les habitacions –diu el senyor Beneset.

- Ja he trucat, pare, però no em senties! –diu el fill. Crida perquè, si no cridés molt, això tampoc ho ho sentiria.

( . . . )

EL SENYOR BENESET

Mil cretins, Quim Monzó

En una primera llegida ràpida al llegir la paraula calces m’he imaginat uns pantalons, tot i que tot seguit especifica que són de blonda i com es diuen en francés i anglés, en anglés tenia entès que es deien panties. Si hagués escrit calcetes no hauria d’haver especificat tant. Potser considera que "calcetes" és una paraula cursi. Veig que el diccionari admet els dos, de fet a "calcetes" et remet a calces

calça

[1047; del ll. vg. *calcea, der. del cl. calceus 'sabata, peça de vestir que cobria peu i cama i, més tard, fins a la cintura'; la part alta, en separar-se, conservà el nom]

f 1 1 INDUM Mitja.

2 donar calça d'arena Donar (a algú) un cop molt fort.

3 fer calça Fer mitja.


2 [ generalment en pl ] INDUM 1 Pantaló. Unes calces de vellut. Caure-li a algú les calces.

2 anar de calces Fer de cos.

3 cordar-se bé les calces fig Agafar pit, coratge.

4 ésser un calces Ésser (un home) dominat per la muller.


5 portar les calces (la dona) Dominar el marit.

6 posar-se les calces (d'algú) Fer-li fer el que hom vol.

7 saber-se cordar les calces Saber-se governar sense ajut d'altri.

3 pl INDUM Peça de roba interior femenina que cobreix aproximadament de la cintura fins als engonals.

4 pl CONSTR Baixant amb dues derivacions simètriques, anomenat també doble derivació.

5 SILV Part més alta del suro que hom deixa a l'arbre en pelar-lo; calçó. Deixar calces.

6 calces de ferro ARM Calces de malla, a manera de mitges, que defensaven les cames del guerrer.

Bé que si hagués escrit calcetes no hi hauria tanta confusió.





dimarts, 22 d’abril de 2008

camí

Avui hem començat nova feina.

Quin luxe poder anar tranquilament a peu a la feina, evitar els conductors furiosos de tres quarts de nou del matí, travessar el parc del migdia per sota els pins on fa uns anys m’havia assegut i estirat molt ben acompanyat i amb l’escenari dels concerts de les antigues casernes de fons.

dijous, 17 d’abril de 2008

"conseier"

Aquest bon home no n'enganxa ni una

El consellero de la triste figura






dimarts, 15 d’abril de 2008

renfe

Avui al matí ja ha arribat tard

A Passeig de Gràcia més de 10 minuts

Però aquest vespre ha sortit prop de mitja hora tard

QUIN DESASTRE

Cinc - deu minuts no te'ls treu ningú. Després d'un dia de feina aquesta estona et mata.



La gent que no agafa mai el tren segurament ho veu tot molt llunyà –fins exòtic-, qui l’agafa molt esporàdicament no té temps d’adonar-se’n, però el més greu és que qui l’utilitza sovint, pateix però acaba resignant-se i acostumant-se.

El problema és que al final trobem normal allò que no és normal:

  • Al vespre els trens que surten de BCN i van cap a Girona sempre arriben, anant bé, deu minuts de retard, després acceleren i recuperen alguns minuts.
  • Moltes vegades anuncien un tren per l’altaveu, n’apunten un altre al panell i en passa un de diferent.
  • Aire condicionat i calefacció al mateix temps.
  • Trens de l'estiu sobrecarregats per falta de previsió
  • Els trens que vénen de l’aeroport a Passeig de gràcia tenen una escala que fa més d’un metre d’alt. La gent ha de saltar.
  • Etcétera, etcétera...

Ens prenen el pèl però ens hi hem acostumat, la RENFE ja se sap, què hi farem? Definitivament ens deixem prendre el pèl


Què hem de fer: posar bombes?

on no n’hi ha no en pot rajar

divendres, 11 d’abril de 2008

ases


Diuen que d'ases n'hi ha a totes les cases, mentre no es demostri el contrari és cert.

Fa pocs anys van treure la idea del burro catala, allò de "cornuts i pagar el beure": Resulta que els catalans som com els burros, ens apallissen i no ens queixem, mentre s'aprofiten de nosaltres. D'aquesta enginyosa reflexió en va sortír un dibuix i després unes enganxines (o potser va ser al revés) que van servir per crear problemes de drets d'autor.

Aquesta imatge suposadament representava per marcar el fet diferencial. Jo, revolucionari de mi, en vaig enganxar una al cotxe.

Avui he vist una nova enganxina, un burro-toro, no sé qui l'ha feta ni amb quina intenció, però crec que, malauradament, és més encertada que l'original.

Al final per reafirmar-nos sempre els necessitem, com allò que diuen dels vascos...

dissabte, 5 d’abril de 2008

cohèlet

Cada cosa té el seu moment


Tot té el seu moment,

sota el cel hi ha un temps

per a cada cosa.

Hi ha un temps d’infantar

i un temps de morir,

un temps de plantar

i un temps de collir.

Un temps de matar

i un temps de guarir,

un temps d’enrunar

i un temps de construir.

Un temps de plorar

i un temps de riure,

un temps de plànyer-se

i un temps de dansar.

Un temps de tirar pedres

i un temps d’aplegar-ne,

un temps d’abraçar

i un temps d’estar-se’n.

Un temps de cercar

i un temps de perdre,

un temps de guardar

i un temps de llençar.

Un temps d’esquinçar

i un temps de cosir,

un temps de callar

i un temps de parlar.

Hi ha un temps d’estimar

i un temps d’odiar,

hi ha un temps de guerra

i un temps de pau.

Coh 3, 1-8




dimarts, 1 d’abril de 2008

eco

Avui hem anat a l’hospital Josep Trueta a fer una ecografia, ens han determinat l’edat: dotze setmanes.


Alegria


A l'exterior decepció:

- Ens van donar hora avui al matí

- A l’hora establerta estàvem asseguts a la sala d’espera corresponent (hem vingut a les nou per extracció de sang i hem tingut temps d’esmorzar i ser-hi a l’hora que ens van assignar)

- Al cap de més de tres quarts ha aparegut una infermera preguntant per les de l’ecografia, hi havia quatre noies, li hem ensenyat el paper, ens ha dit que ja ENS HAVIA CRIDAT i no hi erem, amb cara d’enfadada. Podem donar fer que a l’hora establerta erem allà. Potser ha vingut abans, però jo crec que no ha vingut, perquè hi havia altra gent esperant pel mateix i en quasi una hora no ha aparegut ningú, en fi l’hora d’esmorzar…

Poc després ens han fet passar. Tot ha estat com una una cursa, ens ha (des)atès un tal doctor Josep Maria Ramos, que ha fet una ecografia contrarrellotge, pim pam pum, un embrió, dotze setmanes, tot bé, ai que em deixo la placenta. Fins s’ha oblidat d’engegar la pantalla perquè la mare pogués veure el petit.

Fem alguna pregunta, ens contesta amb evasives. L’home té pressa i ens esbandeix ràpid. Gràcies doctor per la visita més aspre que hem tingut fins ara.

No hem entès què passava, quin problema hi havia.Perque aquest bon home, que jo sàpiga, no el coneixiem de res, ni crec que ens coneixés a nosaltres.

Un mal dia el pot tenir tothom però no costa res ser mínimament correcte i atent, és només un petit esforç: no s’és pare cada dia.