algunes de les coses que em ballen pel paraigua

diumenge, 28 de setembre de 2014

cuscús



Hem descobert un restaurant a Girona per menjar un bon cuscús : Marchica

El restaurant cafeteria Marchica es troba al carrer de la Rutlla 83, entre el carrer de la Creu i el d'Emili Grahit.

És un local petit, poc freqüentat, on ofereixen uns plats senzills i gustosos. El tracte és agradable.




He de dir que potser és el millor cuscús que he menjat a Catalunya.

A part de la cuina marroquina ofereixen kebabs i hamburgueses. Les hamburgueses també són gustoses ( carn de qualitat i amb un punt d'espècies) i van acompanyades amb un tipus de panet marroquí, molt bo. Recomanat el dürum fet amb pollastre a la planxa.


I tot molt econòmic. Hi passem de tant en tant en família i sempre ens han atès amb hospitalitat oriental.


Carrer de la Rutlla, 83 - Girona.  Tel. 972 017 776


dissabte, 19 de juliol de 2014

pelacanyes

Vet aquí un pelacanyes:



Es tracta d'un aparell per pelar canyes. No surt al diccionari, que defineix només com persona sense ofici ni benefici.


PELACANYES m. 
|| 1. Home pobre i sense manera professional de guanyar-se la vida; cast.pelagatos, pelafustán, pelón, sacapelotas. Vull dir ab axò que no era cap pelacanyes, Vilanova Obres, ix, 175. La pobre, si en lloch d'un bon marit pilla un pelacanyes, Martí G., Tip. mod. ii, 281. 
|| 2. Nom que es dóna familiarment a un vent del nord que en l'hivern baixa cada matí pel canal del Llobregat (Terrassa, Martorell, St. Vicenç dels Horts); també s'anomena pelacanyes el vent del nord a les comarques del Baix Ebre i de Vinaròs.
|| 3. Nom burlesc que es dóna als habitants de Tarragona i als d'Igualada









diumenge, 15 de desembre de 2013

llull


PELS CARRERS ASSOLELLATS...”

Pels carrers assolellats de la vila corre la nova que En Llull, el barbaflorit, es presenta pels volts del migdia al peu del monòlit que amitjana la Ribera. Diuen que vesteix gramalla fosca cenyida amb un tros de cuir vell i balder. Conten que s'asseu damunt un pedrís mal apuntalat, tot voltat de llibres i paperassa. Tantost mira el pèlag ondós i els espellats banyistes, tantost amb ploma d'oca dibuixa signes rars en un quadern rebregat i esfulladís amb sentors de fusta humida. Avui n'he volgut ésser testimoni. Tocades les dotze, al peu mateix del roc commemoratiu, un homenàs barballarg, vera efígie d'En Ramon lo Foll, deixava vesta burella i caperó morat al sorral, i entrava a l'aigua voltat de clarors, amb un infant al braç dret, que enlairava com si li ensenyés el mar per ensinistrar-lo a nedar. Volia endur-me-li els llibrassos i els pergamins: però algú m'ha estirat enrere i m'ha embenat els ulls amb teles fregants. M'ha dit uns mots de l'antigor a cau d'orella, i m'ha persignat amb sals verges. A cegues, m'ha obligat a cavalcar no sé pas quina alada bestiassa brogidora, i m'he desentenebrat en aterrar, entre brugueres, sol i abrasat per noves ardors, tocant al Pas de la Mala Dona.


J. V. Foix, L'Estrella d'en Perris, Barcelona, 1963

dimarts, 26 de novembre de 2013

federalisme


    Em vau encarregar a mi la confecció d'aquella famosa bandera federal que havíem d'hissar al cim de la universitat. La volíem ben gran, a fi que resultés ben visible mirada des de la plaça. Hi entraven teles de diferents colors, vermell, groc, morat, i en un cantó hi havia d'haver un triangle blau marí. Sobre aquest fons blau marí havien d'anar les estrelles blanques simbolitzant els Estats federats. Noves discussions interminables: ¿quants havien de ser els estats federats i per tant les estrelles? El meu pare ho ignorava; no recordava que el seu li hagués parlat mai amb gaire precisió sobre aquest aspecte del federalisme, que pel que es veu els federals d'aquell temps consideraven secundari. Qui s'havia de federar no els importava; la qüestió era federar-se, que probablement no sabien gaire què volia dir. Ho vam tornar a preguntar al diplodocus. L'amo de La Extremeña es va arronsar d'espatlles; era la primera vegada a la vida, ens va dir, que sentia a parlar d'això dels Estats federats i a penes ens entenia quan tractàvem d'explicar-l'hi.
    ¿Quantes estrelles havíem de posar-hi, quatre, set, quinze?
   - Més val que en sobrin que no pas que en faltin – Vas dir tu- . Posem-n'hi un bon parell de dotzenes, això rai; que tothom estigui content.

Incerta glòria. Joan Sales





dimarts, 5 de novembre de 2013

bolaño





. . .

    Por la tarde estuvimos tomando unas copas en la zona de los campings y después fuimos a jugar al mini-golf. Charly estaba más calmado que en días anteriores, el rostro limpio y sosegado, como si una tranquilidad hasta entonces desconocida se hubiera instalado en él. Las apariencias engañan. Pronto se puso a hablar con la farragosidad de siempre y nos contó una historia. Ésta ilustra su estupidez o la estupidez que presume en nosotros, o ambas cosas. Resumiendo: durante todo el día había estado practicando el windsurf y en determinado momento se alejó tanto que perdió de vista la línea de la costa. La gracia de su historia residía en que al regresar a la playa confundió nuestro pueblo con el de al lado; los edificios, los hoteles, incluso la forma de la playa le hicieron sospechar algo, pero no le dio importancia. Desorientado preguntó a un bañista alemán por el hotel Costa Brava; éste, sin dudar, lo envió a un hotel que en efecto se llamaba Costa Brava pero que en nada se asemejaba al Costa Brava donde se aloja Charly. No obstante Charly entró y pidió la llave de la habitación. Por supuesto, al no estar registrado, el recepcionista se negó, inmune a las amenazas de Charly. Finalmente, y como en la recepción no había mucho trabajo, de los insultos pasaron al diálogo y a tomar cervezas en el bar del hotel en donde para sorpresa de cuantos escuchaban se aclaró todo y Charly ganó un amigo y la admiración general.
    -¿Qué hiciste después? -Dijo Hanna aunque estaba claro que ella ya sabía la respuesta.
    -Cogí la tabla y regresé. ¡Por el mar naturalmente!
    Charly es un fanfarrón de mucho cuidado o un imbécil de mucho cuidado.

. . .


El Tercer Reich, Roberto Bolaño