algunes de les coses que em ballen pel paraigua

dissabte, 29 de desembre de 2007

millau


ESCAPADA AL DEPARTAMENT D’AVEYRON

L'àmplia oferta de cadenes d'hotels de passage que hi ha a França permet improvitzar interessants viatges intensos de curta durada .

N'hi ha molts: Formule1, Campanile, Etape, B&B, etc. etc. Aquest cop hem anat al Premiere Classe, per 36 € tens habitació doble amb bany. Són uns hotels prefabricats, tots iguals, estèticament horrorosos però molt pràctics, estan sempre als polígons i en llocs estratègics. Pots reservar per Internet i no cal ni que vagis a recepció.

Imagino que deu ser un niu de relacions clandestines i adúlteres, i vés a saber què més.

En aquests viatgets, per menjar pots: fer com els francesos i emportar-te el menjar (entrepà o menjar precuinat del que ofereixen als megasupers), menjar barat en les cadenes dels polígons i convinar-ho algun dia amb menjar del país. El plat du jour surt per menys de 10 € i l’aigua (d’aixeta bona) ve inclosa.

Amb aquest sistema es poden fer escapades en dates on a França no coincideixen els ponts i festes. Amb la qual cosa t’estalvies el turisme massificat.

De la zona (300 km de casa) hem recorregut: Millau, Rodez, Roquefort sur Soulzon, Saint Affrique, Salles la Source.

Destacar: la vall i la petita cascada de Salles, les visites a les caves de Roquefort, el viaducte de Millau (a la foto), el plat du jour de Saint Afrique.

Ens ha faltat visitar Rocamadour (hi ha un formatge típic) i de tornada no hem pogut passar per Sète, petita ciutat arran de mar famosa pel seu peix i marisc.


diumenge, 9 de desembre de 2007

retalls

Des de sempre acostumo a guardar tots els retalls de diaris i revistes, més els fulletons, targetes, etc. que em semblen interessant. Tinc una carpeta plena amb compartiments de literatura, idees, pensament, cinema, sexualitat, família, ecologia i molts altres.

Ara també he fet un arxiu a l'ordinador on guardo aquests retalls. Últimament on trobo molta informació que m'interessa és en el suplement de la Vanguardia del dissabte, es [ Estilos de vida ]. Del d'ahir n'he retallat cinc articles:

  • INTERNET PONE LA VIDA EN EL ESCAPARATE
Descripció de la utilització dels blocs i altres espais on la gent explica la seva vida i aficions.

  • LAS FLORES de José Antonio Marina
Reflexió sobre la manera d'interpretar el món a partir del contrast entre la visió materialista occidental i la contemplativa dels mestres Zen.

  • PENSANDO DE LADO
Oriol Ripoll ens introdueix en el pensament lateral mitjançant uns exercicis simples en forma de joc.

  • ELECTRONICAS CONTRA PAPEL
Article sobre la irrupció de les agendes digitals, les seves avantatges i inconvenients. Per acabar fa un elogi de la MOLEKINE, llibreta que van utilitzar molts intel·lectuals i escriptors (Hemingway, Van Gogh, Matisse, Bruce Chatwin, etc.) i que ara sembla s'ha posat de moda.

Si no fos tan cara en compraria una, sembla pràctica i manejable per anar apuntant les observacions del dia a dia.

  • VIVIR LENTAMENTE
Se'ns presenta l'alternativa de viure a un ritme més lent del que ens marca la vida contemporània, entorn a la decisió de dues persones, Gerard Arlandes i Carl Honoré, que han decidit viure més tranquils.

Es parla del llibre d'Honoré, Elogi de la lentitud, que ha tingut molt èxit i que ha s'ha inclòs en el corrent del Slow Movement. Em sembla molt interessant que en l'article es remarqui que el que es proposa no és un moviment espiritual sinó que només es tracta de baixar el ritme mental i prendre consciència de l'instant present.

M'he apuntat el paràgraf següent:

"el primer pas per baixar el ritme es aprendre a dir no, encara que sigui difícil fer-ho. El món ens tenta contínuament a fer coses, a tenir el màxim d'experiències. Al principi tenia por de dir que no, que la gent s'enfadés a mi i no volguessin saber més de mi. Però va passar tot el contrari, resulta més atractiu trobar algú que diu que no, així que ara m'arriben millors ofertes".

I és cert.

divendres, 7 de desembre de 2007

aquarium

Encara que el més espectacular de l'aquari de Barcelona són els taurons darrera un vidre de pocs centímetres, jo em quedo amb l'atmosfera del fons del mar. Em podria passar hores i hores observant i relaxant-me amb el moviment de tants peixos diferents.

Aprofitant aquest dia de pont hem anat a BCN i ha estat una gran descoberta l'aquari, avui que la pimpinella també descobria el tren, Barcelona i el metro.

Visita recomanada.




I després de molt voltar - cues immenses a la Fonda d'Escudellers, el Quinze nits i els del voltant de Santa Caterina- hem dinat en un kebab paquistanès del carrer dels Mercaders amb plaça de la Llana , barat i molt bo.

dijous, 6 de desembre de 2007

espinelves

Avui hem anat a Espinelves, per allò de la fira de l'avet. Hem marxat tard, vol dir que hem arribat quasi a les dotze, o sigui que ens hem trobat una cua increïble. Hem aparcat al primer lloc que hem vist que la gent deixava el cotxe, a dos quilòmetres del poble, hem pensat "si tanta gent ho fa vol dir que ni hi ha aparcament", m'ha estranyat ja que ho organitzen des de fa anys i estan preparats, enguany esperen rebre a 70.000 persones.

Hem començat a caminar i hem vist que els cotxes anaven tirant, lentament però tiraven, i hem decidit anar a buscar el cotxe per acabar-hi d'arribar, més que res per quan tornéssim no tornar a fer els dos quilòmetres.

Quan hem arribat a l'entrada hem entès perquè la gent aparcava allò on podia: per estacionar als pàrquings adaptats s'ha de pagar 3 euros. Bé, ja hi érem i ho hem pagat.


Un cop allà, molta gent i hi ha una petita oferta de productes artesanals -menys que en altres fires- . M'ha agradat molt un terrissaire de Fonteta, que amb un torn feia bols i ampolles in situ. També han passat dues brasilires ballant el so d'uns tambors. He comprat un siurenyaguantapapers.

Per menjar els restaurants del poble fan el seu agost, i és impossible entrar-hi. Però han adaptat el pavelló com a restaurant autoservei improvitzat. Menú 10€. Cua de més de vint persones que ens ha fet desistir. Millor anar fora del poble a buscar un altra restaurant. Hem recordat que a la carretera de l'eix transversal a Arbúcies hi ha un restaurant que fan menú.

Després de pagar els tres euros i aguantar una estoneta de retencions fins el coll del revell, hem acabat d'arribat a la Barraca d'en Torre, anuncien MENÚ 8,10 que no hem sabut si són d vuit euros amb 10 cèntims o hi ha dos menús, un a 8 i un altre a 10, perquè avui, dijous diu de la constitució, només feien carta.

El lloc és molt agradable, molt llum -llàstima dels fumadors- i està bé de preu. El servei ha estat lent però amable, un matrimoni -suposem- en edat de prejubilació que intenten fer el que poden. N'hem sortit contents.

2 amanides de cabra 9,90
pa x 3 1,80
Espatlla de xai rostida 11,85
pollastre amb formatge Auverge 5,50
Conill a la brasa 5,25
Aigua amb gas 1,30
Aigua 1,20
36,80
7 % 2,58

TOTAL 39,38

dimarts, 4 de desembre de 2007

atrapat

La proximitat de les eleccions fa que els polítics augmentin les seves promeses, es mostrin més propers, més generosos i accelerin les obres, entre altres malabarismes i jocs de màgia.


Aquesta tarda la circulació estava molt activa, els cotxes han sortit com els cargols quan plou, a la nacional II van a peu baix i avui hi havia més camions que mai. L'estat espanyol té la flota de camions més gran d''Europa, la pèssima xarxa i qualitat ferroviària i el fet que sigui un país exportador de fruites i verdures en són la causa. Molts dels camioners són autònoms i quan poden s'estalvien de passar per l'autopista de pagament; altres treballen per una empresa que els paga la dieta, si mengen un entrepà i passen per carretera es fan un plus en el seu sou. Resultat de tot això: les carreteres col·lapsades. És el que m'he trobat avui entre Fornells i Riudellots, primer he pensat que hi havia alguna cosa a l'autopista i desviaven la circulació per la nacional, però desprès ja he entès que tot plegat era el resultat de:
molts cotxes + camions + obres = retencions


En fi, paciència i arribar tard a la cita.

diumenge, 25 de novembre de 2007

pessebre - pebre

Ahir, aprofitant que la petita estava a casa de la seva cosina, vam decidir sortir a sopar. “Si la gent ve cap a Girona, nosaltres anirem fora de Girona”- vam concloure. Després de pensar diferents possibilitats: Castanyet, Sant Esteve de Guialbes... Se’m va ocórrer que podríem anar a un petit restaurant de Bàscara que, almenys feia quinze anys, vaig descobrir per casualitat amb una amiga.
Ja no en recordava gran cosa: era en un carreró contigu a la plaça principal de la part emmurallada, l’espai petit i l’atmosfera càlida, el propietari molt simpàtic, tenia la carta traduïda a més de vint idiomes – ens va explicar que aprofitava quan venia algú que sabia alguna llengua per traduir-ho- una afició molt curiosa que ara tindria més fàcil amb Internet.
Vam agafar el cotxe a veure si encara existia aquell restaurant, vam arribar a Bàscara abans de les 10 de la nit, feia una mica de tramuntana, agradable per mi i molesta per la Gírgola.
En el carrer Major vam trobar el restaurant, es diu “El Pessebre” -quin nom tan poc encertat per un restaurant- i sense pensar-nos-ho dues vegades hi vam entrar. Hi havia només dos comensals, una parella de iaios estrangers, i la carta, que ja no estava traduïda a vint llengües, oferia poques possibilitats que semblaven ben escollides.


Vam demanar una amanida verda tèbia amb formatge de cabra, sèpia a la planxa i raviolis de ricotta amb crema de bolets. La decepció de no haver trobat el restaurant del record va desaparèixer un cop van arribar els plats, la veritat és que estaven molt ben elaborats. A mesura que anàvem menjant arribava gent, vam arribar a més d’una quinzena de clients que quasi ocupaven tot l’espai, semblaven que la majoria es coneixien per la manera efusiva de saludar-se amb l’únic cambrer –potser també propietari del local-.
Al final, tot plegat més IVA va costar prop de 50 €, ho vaig trobar car no perquè el sopar no ho valgués, que ho valia, sinó perquè la idea inicial era anar a menjar bueno, bonito y barato.
En conclusió, es tracta de gent jove, se'ls veu una mica novells en el sector, que volen tirar endavant un petit negoci oferint una cuina selecta a petita escala, amb pocs plats preparats a consciència i una selecció de vins, i un intent de crear un clima acollidor i un ambient pretensiosament elitista.
**
Navegant per internet m' adonat que que ara el restaurant es diu "El Pebre" - de fet ho vaig veure a la factura però vaig pensar que era una abreviació de pessebre- però encara conserva el rètol de l'anterior "el Pessebre".


dissabte, 17 de novembre de 2007

fredelugues


A comarques – el que abans se’n deia a pagès- podem saber que s’acosta el fred més viu amb l’aparició de les fredelugues, aquestes aus fugen de la fredor dels països nòrdics volant cap a latituds de clima més benèvol i ens anuncien que darrera seu vénen temperatures baixes.

A ciutat, les primeres glaçades no es noten, arriben d’una manera més suau –  alguns  diuen light- i en aquest cas però, més que fredelugues són acalorades les que ho indiquen. 

Quan la gent es desempallega de les últimes restes d’estiu i els aparadors s’omplen d’abrics, apareixen noies amb mini, les minis més mini possible. 

Van equipades cada cop amb més varietat de mitges i botes amb formes i motius d’insomni – festival fetitxista- , les més ardents s’atreveixen sense res, cames enlaire, abrics gruixuts i curts, que no faltin guants, ni maquillatge ni altres accessoris subtils.

microminis

. .

Benvingut doncs el fred que, un cop superada la depressió transestacional i vençuts els primers refredats, ens porta canvi de ritme i l’arribada de les caldejades.

dijous, 15 de novembre de 2007

vergonya















Com s’atreveixen?

Porten les seves iaies d’un país no massa llunyà i les fan pidolar descalces pels carrers de Barcelona.

Aquest matí, des de l’estació de Passeig de Gràcia fins a la catedral n’he contades quatre. No conec les mesures previstes per aquest abusos, però haurien de controlar als que forcen – se’m fa difícil una altra explicació- a aquestes pobres dones.

Per sort, més tard, quan he anat al H&M de Portaferrissa a comprar un gorro per protegir la closca – problemes d'alopècia, què hi farem?- d’aquest fred, una noia m’ha deixat passar quan m’he trobat una caixa tancada i m’he adreçat a la del costat. – vas tu primero. –m’ha dit i he pogut tornar a creure en la gent, oblidant per un moment el camp de batalla que es crea a la zona de caixes del super cada dissabte.

He acabat la passejada per Barcelona a la Central del carrer Mallorca comprant Oceano mare d’Alessandro Baricco (Feltrinelli), el llibre que en versió castellana portava la noia que encara no m’ha escrit.

dilluns, 12 de novembre de 2007

aturat

Oficialment ja sóc un aturat.
Aquest matí he anat a fer els tràmits per cobrar la prestació, d'aquí a dues setmanes m'arribarà una carta que m'explicarà tot com va.

M'han donat hora per anar signar el mes de febrer! Ho he hagut de tornar a preguntar. Pensava que m'haurien d'anar a fer signar cada setmana o dues setmanes. Si estic aturat, no tinc temps de fer això?

Quines coses...

divendres, 9 de novembre de 2007

portlligat



Portlligat sense tu

A Rosa Leveroni


Damunt la tanca blanca cau la tarda,

mentre les veles van vinclant-se suaus

en l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.

Ni un remoreig de rems, ni un rés mormola

aquest mar que embellia els teus somnis.

El teu petit refugi resta clos,

i serà en va l’espera

d’un somriure endolcit

pel teu cor de poeta.

Lliscaran endolades les albes

dins del Port,

sense el dringar amorós

de les teves paraules.

Caldrà cercar a ponent el lleuger vol

d’una gavina blanca que estimaves,

i cobrir-nos de pau

amb un esguard amic dalt del pujol,

on, mogudes pel vent,

onegen argentades oliveres

embolcallant la teva pau profunda.


QUIMA JAUME

dijous, 8 de novembre de 2007

ikea

Hem acabat anant a l'IKEA, el de Badalona, B20 sortida 20.

Molta gent, molts mobles. Hem comprat: dues tauletes INGO, dos tamborets AGNE, plats i gots, dues làmpades, tovalloles, etc. etc. tot a X,95 o Y,99, total: 252,40 €.

Tot lo dia. Hem menjat allà, arròs amb salmó i pollastre (3€), un bol d'amanida (1€) i cocacola (1€) que pots repetir.

Perquè, hi ha gent que té vergonya que te la trobis a IKEA? no som tots treballadors?

dimarts, 6 de novembre de 2007

espera

"A mi Cadaqués em comença d’agradar quan ja no hi queda cap estiuejant, quan sobre el poble es projecta la buidor de tantes cases tancades i la tètrica presència de les cases arruïnades, quan no es veu passar ningú pels carrers i el mestral fa voleiar la cua dels gats, quan darrera de la decoració una mica teatral de les façanes se sent palpitar una vida dura, insolidària, una mica misteriosa, d’una misèria abnegada. Llavors el poble m’agrada, faci el temps que faci"

PA I RAÏM
Josep Pla

No ho negaré, avui he fet moltes coses però la majoria les he relacionat d'alguna manera o altra amb la Múrgula - l'anomenarem així-.

He passat per la biblioteca, he llegit un llibre de bolets i una guia de plantes d'interior. He buscat la planta que em van regalar l'ultim dia de feina, la setmana passada i he averiguat que es tracta d'una calatea que a l'estiu s'ha de regar cada dues setmanes mentre que a l'hivern n'hi ha prou un cop al mes.

M'he endut en prèstec Doce cuentos peregrinos de Gabriel García Márquez, hi surt un conte "Tramontana", ambientat a Cadaqués. Més voltes sobre allà mateix, per no dir l'estona que he estat buscant "El temps passa a Cadaqués" el llibre de poemes de Quima Casas.

Avui també

he fet 16 piscines (800metres)
he comprat Les històries que els paraules amaguen de Xavier Duran
he fet la compra setmanal de dissabte passat
he fet una bona migdiada
ningú no m'ha escrit


dilluns, 5 de novembre de 2007

adolescent

Hi ha dies que en semblen dos. Avui ha estat un d'aquests.

A primera hora he agafat el tren per anar a Barcelona a buscar uns papers. Per sort em quedava l'últim viatge d'un bono exprés i no he hagut de fer la cua dels dilluns al matí. Molta gent no arriba a comprar el bitllet, dues guixetes i 50 persones fent cua... Com que ho saben, després passa el revisor... ja fa dos anys vaig escriure una queixa al llibre de reclamacions, suggerint que si funcionessin les màquines expenedores de bitllets facilitaria el viatge de molts usuaris, ara crec que fins i tot han enretirat les espatllades.

He agafat el bus, el número 7, de Passeig de Gràcia a Plaça Francesc Macià. Molt bé, és còmode i anuncien les parades.

Tornant, l'estació Passeig de Gràcia, no m'esperava cua per comprar el bitllet. Hi havia 5 informadors, d'aquests que la RENFE posa per fer presència, i només una persona venent bitllets, resultat: cua.

Les màquines expenedores només venen bitllets de rodalies. La gent nerviosa, per sort he arribat deu minuts abans i he tingut temps.

Potser això ha fet que avui em trobés amb una situació inesperada. A baix a l'andana m'he assegut al banc. Quan s'acostava el rodalies de Granollers una noia amb castellà de sudamèrica m'ha preguntat si era el tren de Figueres. Li he contestat en català, que el de Figueres era el següent que anava en retard. Després se m'ha adreçat en català amb accent i m'ha explicat que anava a Cadaqués de vacances. Quan començàvem xerrar animadament ha arribat el tren que per una vegada he desitjat que no ho fes.

Pujant al tren no m'he atrevit a asseure'm al seu costat deixant passar l'oportunitat d'un viatge més agradable i interessant.

M'he assegut darrera seu, a l'andana m'acabava explicar que de Roses a Cadaqués tancaria els ulls perquè té vertigen. Ella s'ha posat a dormir.

ENCARA EL TRAM

Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!


Joan Salvat-Papasseit


Hi ha incomptables poemes dedicats als moments que fugen.

TEMPUS FUGIT

Avui comptem amb la complicitat de les noves tecnologies, que ben utilitzades ens milloren algun aspecte de la vida.

Se m'ha ocorregut despertar-la a Girona.

- Compte no t'adormis que acabaràs a Portbou, et falten dues parades per Figueres, li he dit
- Moltes gràcies. ha respòs
- Et dono la meva adreça, espero que m'expliquis com t'ha anat. I li he donat el meu correu mail escrit en el bitllet de tren de la cua de Passeig de Gràcia.

Potser no se n'ha anat per sempre.



Més tard subdelegació del govern, una hora més de cua.

Arribar a casa: estendre la roba de la rentadora, posar els canelons d'espinacs (Bonarea) al forn i saltejar els bolets -que va trobar el meu pare- per fer-los amb ceba i ou.

migdiada

revisió mèdica -per l'accident-, dues hores de carrera.

Que cansat estic

He mirat el correu, ningú no m'ha escrit.




dissabte, 3 de novembre de 2007

aire

La rutina dels dissabtes al matí: piscina i compra setmanal al supermercat.

Ahir vaig fer la llista i ho tenia tot preparat (carro i motxilla) però finalment no he anat ni a nadar ni a comprar, m'he quedat a llegir el diari. M'he acostumat a comprar La Vanguardia cada dissabte pel suplement Teletodo, és més complert que la revista del Periodico que es en català. Ara ja no surt el resum de totes le pelis però hi ha un altre suplement molt interessant: es, avui hi havia un reportatge GENERACIÓN MBL i altres.

Del diari n'he retallat dos articles: Lo que no se ve de la inmigración en los telediarios (que aplaudeix la película 14 kilómetros) i un article de Jaime Arias Los que saben, saben.

Després de relaxar-me he acompanyat a la nena a casa de la seva tia, he tornat caminant tranquilament, he comprat quatre coses pel camí. Per dinar m'he fet una amanida verda i després he fet la migdiada de rigor.

Aquest vespre m'he sentit molt bé, amb ganes de fer coses: canviaré el despatx de lloc, en una habitació amb més llum.

També m'han passat pel cap altres idees: després d'estar tota la vida treballant pels altres, seria tant difícil montar un negoci propi?

Hauré d'anar a comprar un altre dia d'aquesta setmana que tindré temps... per això i moltes altres coses.

divendres, 2 de novembre de 2007

atur


Aquest matí he anat a l' oficina de treball de la Generalitat, el que abans era la INEM,

Abans de les 9 era allà, he estat una estona esperant i finalment ha resultat que hi he anat per res perquè resulta que, tot i que ahir vaig rescindir contracte, formalment estic de vacances fins el dia 11.

M'han donat hora pel dia 12.

Mentre esperava recordava la primera vegada que hi vaig anar, fa més de 15 anys, estudiava BUP i els estius treballava en un escorxador. El jefe ens va fer apuntar a l'atur per cobrar unes ajudes de la Unió Europea. Després vam saber que va cobrar més de les ajudes que el que ens va pagar als joves de l'estiu.

El paisatge ha canviat totalment, avui la majoria de gent que s'esperava eren estrangers (o d'origen estranger): marroquins, africans, de l'est... de fet jo era la rara avis. Segurament són la gent que té més dificultats per trobar una feina estable, la majoria contractes en precari i de curta durada. He tingut la sensació que alguns coneixien bé el lloc i anaven en grup (potser companys de feina).

dijous, 1 de novembre de 2007

endreça

Avui recomenço.

Després d'uns mesos de tensió he decidit abandonar el barco. No podia més i he rescindit el meu contracte de mileurista.

Ara em prendré un temps de calma que m'ajudarà a refer-me.

Ordenaré les golfes a veure què trobo, potser faré algun curset, m'agradaria aprendre a dissenyar una web, o potser reprendre l'anglès, quina mandra... Tindré més temps per mi.

Espero poder mantenir aquest bloc que tot just avui començo.


Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses...

Bruixa de dol

Maria Mercè Marçal