Pàgines

algunes de les coses que em ballen pel paraigua

divendres, 26 de setembre del 2008

tren



Aquesta matinada, a les 5:02h sento el meu nom 

-Què passa?

-He trencat aigües, hem d'anar a l'hospital



Abans d'ahir ja hi va haver contraccions, però va ser una falsa alarma, avui la cosa anava de debò.

He anat a buscar el cotxe, caminava però no tocava el terra, quan he passat per sota el viaducte del tren una única locomotora el travessava, en aquell moment he sentit el tren, la vida, la nena que arribava...

No ho puc explicar, intueixo que segurament he notat el més semblant a allò que els budistes zen anomenen satori.

La Candela ha nascut a un quart de dues (13:13h), benvinguda.







diumenge, 14 de setembre del 2008

istambul


Ahir vàrem anar a fer un tomb per la costa del maresme nord. Ens vam aturar a Calella. Volia ploure, es veien llamps llunyans i la riera estava tancada.

Vam poder aparcar en zona blava en un lloc molt cèntric i vam passejar pel carrer comercial. Feia fresca i hi havia pocs turistes.



Finalment vam anar a sopar en un restaurant turc. Bon aspecte, net i ordenat.

El restaurant Istambul es troba en el número 10 del carrer Riera Capastre de Calella l'ambient és acollidor i pots sopar a un bon preu: pizza turca, empanada de carn, dürüm de pollastre i begudes per 17 Euros. 
Hi ha plats més complets però amb això vam quedar tips tots tres: la Gírgola, la Pimpinella i jo. Em va sorprendre que els plats siguin poc gustosos, no es nota el gust d'espècies, de fet jo vaig demanar picant i ni el vaig notar, és potser l'únic retret que hi trobaria.

Suposo que ens anirem acostumant a fer parada en aquests restaurants-kebab. La veritat és que m'hi vaig sentir més bé que en qualsevol bareto que et serveixen soroll, tapes passades i entrepans sense tomata.



dimecres, 10 de setembre del 2008

lledoners


A Girona tenim una plaça dels lledoners sense lledoners, només hi ha til·lers. Què hi hauria en una hipotètica avinguda dels til·lers: plàtans?







Segurament alguna vegada n’hi ha hagut de lledoners - potser el 1630?-. 


El lledoner (celtis australis) és un arbre mediterrani que creix bé a la ciutat de Girona, com ho demostren els que hi ha a diversos llocs com davant l’Hipercor,  a l'avinguda St. Narcís amb Passeig d’Olot o a al carrer Riu Güell a l'alçada de Bernat Boades. 



Perquè no en planten?

dimecres, 3 de setembre del 2008

aparcament

Aquest matí hospital. Sortir de la feina i anar a buscar a la Gírgola.

Ja som setembre i la gent es torna a posar malalta. Tot el mes d'agost hi havia espai de sobres al voltant del Trueta. Arribar i deixar la Gírgola davant -ens trobem a la tercera planta-  i després de fer tota una volta en veig un que surt, frenada i marxa enrere. Sorpresa, darrera meu algú accelera i m'impedeix moure'm més. Situació estranya: el que vol sortir no pot, perquè jo li impedeixo per mig metre. Miro la conductora -mitjana edat, cotxe gros- els gestos que fa deuen voler dir que l'aparcament li pertoca.  No em moc, reculo fins tocar el seu cotxe -més gros 
que el meu-. 

Val la pena? Podria baixar i buscar brega... decideixo marxar i en veig un que surt davant meu. Aparco una mica més aprop. Problema solucionat.

Sembla mentira però, de vegades, aquestes situacions generen conflictes (ratllades, punxades de rodes, baralles, insults, cadires volant...). La gent va amb el temps just i s'estressa, per sort ni avui ni en altres ocasions la cosa no ha passat d'una emprenyada. 

Avui ha estat l'última ecografia. Ens ha atès molt bé la doctora L. Rozas. La nena es tapava la cara amb la mà, un moment ens ha ensenyat els llavis i el nas.

Tot bé.


dimarts, 2 de setembre del 2008

marriott



MARRIOTT

El bar rotatori de l'última planta del Marriott semblava una nau orbital. El sol ja s'havia colgat i deixava anar llops boreals que escapaven rabent de les terres de Baffin i tenyien de sang violàcia el cel de Manhattan. Em va demanar què prendria una noia elusiva de trets asiàtics i pell africana. No va somriure, no em va mirar, no dissimulava l'angoixa que la tenallava, molt desmesurada pel seu cos migrat. La vaig tornar a veure a la part de darrere del bar preparant amb destresa la meva beguda. Durant un moment va aturar-se com qui no pot més. Aigües de fel emergien als ulls borrascosos que ella eixugava amb un clínex, tot i que esquitxos erràtics van caure a la copa. Me la va servir tot distant, sense dir cap paraula, i després la vaig perdre amb el gir lent del bar.


S'havia fet fosc i semblava com si astres errants, supernoves, estrelles pulsants i galàxies s'haguessin premsat en els motlles prismàtics dels gratacels de l'East Side: el Seagram, la Panam, el Chrysler. Els contemplava mentre bevia el beuratge amb el cor encongit, no sabia si per tot aquell univers pitagòric o per la catàstrofe que acompanyava la noia enigmàtica.


Vaig sortir tard, quan els llops de les ratxes polars, més frenètics que mai, mossegaven amb fúria el rostre dels pocs vianants. En una vorera del West, prop de Broadway, vaig veure la noia de trets asiàtics, negra la pell. Dubtava si era ella: sobre la cara grisenca a la llum de vapor de mercuri, brillaven, com joies anònimes, aigües gelades, arbres de vidre arrelats en els ulls.


Quim Español




ESPAÑOL, Q. (1998) L'arbre de la innocència. Edicions de la Magrana, Barcelona