Pàgines

algunes de les coses que em ballen pel paraigua

dimarts, 25 de desembre del 2012

dimecres, 28 de novembre del 2012

civisme

Quatre postals d'avui a Girona :

POSTAL 1
Rambla Xavier Cugat, 12h
Quinze minuts a la cua de consultes de la sucursal de la Caixa, Entra una dona i tranquil·lament passa a tothom i es col·loca davant la taula lliure on la noia està parlant per telèfon.

- Perdona, portem una estona esperant.
- Ai, perdona no t'havia vist...

Perquè no ha preguntat abans? en el món no hi ha ningú més potser?

POSTAL 2
Pont de la Barca, 17h

Un nano d'uns quinze anys travessa el pont de la barca per sobre la vorera, quan passa pel costat dels vianants xiula.

Per evitar els cotxes bojos no costa res baixar i fer menys de cent metres empenyent la bicicleta.

POSTAL 3
Passeig del general Mendoza, 17.30h

Una senyora camina pel carril bici, a poc a poc arriba una bici per darrera i l'ha d'esquivar. La Senyora continua tranquil·lament caminant pel carril bici com aquell qui res.


POSTAL 4
Emili Grahit, 17,30h


Un paio amb un d'aquells cotxes que semblen retallats frena al mig del carrer, no ve ningú i recula uns 50 metres marxa enrere. Puja a la vorera i deixa el cotxe al mig davant d'un gual. El paio baixa. Al cap de pocs segons arriba un cotxe que vol entrar al garatge i el pita. Tranquil·lament va a treure el cotxe, però no se'n va sinó que l'aparca dos metres més avall, sempre al cim de la vorera, baixa i tranquil·lament se'n va a una botiga.


I així cada dia, cada dia... En quin país vivim? i no parlem de conducció o de gossos deslligats als parcs infantils. N'hi ha per llogar-hi cadires









dijous, 1 de novembre del 2012

economia




Este es un país de chorizos, lo digo con todo el respeto.

...tenemos un ministro de economía y competitividad que es un genio: cuando se aumentó el IVA el ministro de Guindos dijo “No hay ningún problema porqué las empresas, este incremento del IVA lo absorberán con cargo a sus márgenes “ - en las hemerotecas lo encontrarán- conclusión, el ministro de economía Luis de Guindos hace muchos años que no ha visto ninguna cuenta de resultados de ninguna empresa española, porque solo que hubiera visto una hubiera visto que ni la propia Mercadona ha podido absorber el incremento del IVA, ni el Corte Inglés, y que las PIMES no tienen margen para absorber este incremento del IVA...

Jose María Gay de Liébana





dimarts, 23 d’octubre del 2012

barraques


De barraques ja només en queden tres o quatre, la resta tot són mòduls que ni s'han de muntar.




divendres, 12 d’octubre del 2012

espanyolitzar



Com ho hem de fer per espanyolitzar-nos?

Aprendre la lletra de l'himne espanyol?
Pensar que els catalans són garrepes?
Tenir simpatia per la cabra de la Legión?
Saber la vertadera història dels reis catòlics?
Aprendre els reis gots de memòria?
Penjar una foto del borbó a les aula?
Incorporar la picaresca a la vida quotidiana?
Ser fan del Cristiano?
Estudiar només en castellà?
Parlar en català només en la intimitat?
Votar al PP?
Assistir a les corridas?
Penjar la bandera espanyola al balcó?

???






Quan diu que s'han d'espanyolitzar els nens catalans, està afirmant que  no són espanyols?

dissabte, 29 de setembre del 2012

QATARLUNYA


Qatar estaria disposat a subvencionar la independència de Catalunya

El clam per a la independència ha arribat a l'orient mitjà, Qatar donaria un important crèdit a canvi que el nou estat passi a dir-se Qatarlunya.

_______________________________________
Siureny Reporter
Doha. Corresponsal
_______________________________________________________

Un xeic sense xec ni gec
Davant la previsible tallada d'aixeta del govern espanyol la Generalitat s'ha afanyat a buscar crèdits que permetin el procés de descolonització imminent. 
   Per la seva part, el govern de Qatar ja ha enviat un xeic per tancar els termes d'aquesta important ajuda. Es tracta d'un vell conegut que ja havia negociat amb el Futbol Club Palafrugell.

Algunes filtracions apunten que l'Emirat també voldria que els cossos de bombers de la Generalitat i Mossos d'Esquadra portessin publicitat de l'Emirat àrab.

dijous, 20 de setembre del 2012

manual

No, no és un joc
Ara pensareu que potser sóc el president del club anticaní del barri. No, però penso que per tenir un d'aquests animalons s'ha de ser molt responsable. Fer-ho bé porta feina, tanta que al final no saps qui és l'amo de qui. Si has decidit comprar un gos, pensa-t'ho bé, no el tinguis de qualsevol manera, no el facis cagar i pixar allà on et vingui de gust, recorda que quan caga al carrer ets tu qui ho fa.

L'ajuntament de Girona s'ha decidit a fer una campanya -Juga net!- per evitar que els propietaris, amos, senyors i esclaus d'aquestes bestioles no els facin defecar a qualsevol lloc. És sorprenent que s'hagin de gastar diners en coses com aquestes. Hem avançat en moltes coses materials però en altres ens hem quedat una mica enrere. Per això proposo que quan es compri un gos, aquest vagi acompanyat d'un manual d'instruccions que permeti gestionar-lo de manera coherent i lògica.


Gos/sa : Manual d'instruccions

Has comprat un gos, sàpigues que no és una joguina és un animal. Algun dia potser t'hauràs de llevar a hores intempestives per satisfer les seves necessitats primàries.

Tens un gos, recorda: és un animal, no és humà.

Tens un gos, no és humà però tracta'l humanament, no oblidis que tu si que ho ets. Treu-lo a passejar, alimenta'l com cal i tingues cura de la seva higiene en la justa mesura, no cal exagerar.

Tens un gos, recorda: hi ha humans vivint en el teu entorn, sigues conscient que potser algun simpàtic lladruguet pot molestar als veïns.

Tens un gos, els gossets fan caquetes, Si estàs en una zona urbana on tenen la mania d'amuntegar-se els humans, mira de recollir-les.

Segurament et consideraràs el papa o la mama del gosset o gosseta, tot i així no el portis al parc, pensa que són zones destinades a les nenes i nens. Busca un lloc adequat per passejar-lo.

I sobretot, si em veus passar pel costat no diguis carinyo al gos i treu-li el llacet rosa, si us plau.

_________________________

Собака / с: Ручна 

Є собаки, ви знаєте, що це не іграшка тварина. Можливо, колись ви будете мати, щоб прокинутися в непарні години для задоволення ваших потреб.

У вас є собака, пам'ятайте: це тварина, а не людина.

У вас є собака, а не людина, але завжди ставитися гуманно, не забувайте, що якщо ви перебуваєте. Візьміть його на прогулянку канали правильно і стежте за своїм здоров'ям в перспективі, не перебільшую.

У вас є собака, пам'ятайте: є люди, що живуть у вашому районі, знайте, що, можливо, деякі хороші lladruguet може дратувати сусідів.

У вас є собака, собаки Какета Якщо ви знаходитесь в міській місцевості, де вони накопичуються звички людей намагається забрати їх.

Звичайно, ти тата чи грудей собаки або цуценя, він все ще не приносять в парк, вважається областей для хлопчиків і дівчаток. Шукаєте місце для пішохідних прогулянок його.

__________________________________

/ S:手动
 
我的狗,你知道这是不是一个玩具动物。也许有一天你会醒来多小时,以满足您的需求。
你有一只狗,记住:这是一个动物,而不是人类。
你有一只狗,而不是人类,但始终把人道,不要忘了,如果你是。把他散步alimenta'l正确和您的健康角度看,不夸大。
你有一只狗,请记住:在您的地区有人类生活,要知道,也许一些不错的lladruguet可惹恼了邻居。
你有一只狗,狗是,卡克塔如果你在市区,他们堆积了人类的习惯,尝试将它们一一捡起。
当然,你是罗马教皇或者乳房的狗或小狗,它仍然不带来的公园,被认为是为男孩和女孩的领域。寻找一个地方走。


dissabte, 15 de setembre del 2012

bistrot


     Quedé muy satisfecho del artículo. Cuando se publicó, el 22 de febrero de 1999, exactamente sesenta años después de la muerte de Machado en Collioure, exactamente sesenta años y veintidós días después del fusilamiento de Sánchez Mazas en el Collell (pero la fecha exacta del fusilamiento sólo la conocí más tarde), me felicitaron en la redacción. En los días que siguieron recibí tres cartas; para mi sorpresa -nunca fui un articulista polémico, de esos cuyos nombres menudean en la sección de cartas al director, y nada invitaba a pensar que unos hechos acaecidos sesenta años atrás pudieran afectar demasiado a nadie- las tres se referían al artículo. La primera, que imaginé redactada por un estudiante de filología en la universidad, me reprochaba haber insinuado en mi artículo (cosa que yo no creía haber hecho, o más bien no creía haber hecho del todo) que, si Antonio Machado se hubiera hallado en el Burgos sublevado de julio del 36, se hubiera puesto del lado franquista. La segunda era más dura; estaba escrita por un hombre lo bastante mayor para haber vivido la guerra. Con jerga inconfundible, me acusaba de «revisionismo», porque el interrogante del último párrafo, el que seguía a la cita de Jaime Gil («¿Termina mal?»), sugería de forma apenas velada que la historia de España termina bien, cosa a su juicio rigurosamente falsa. «Termina bien para los que ganaron la guerra», decía. «Pero mal para los que la perdimos. Nadie ha tenido ni siquiera el gesto de agradecernos que lucháramos por la libertad. En todos los pueblos hay monumentos que conmemoran a los muertos de la guerra. ¿En cuántos de ellos ha visto usted que por lo menos figuren los nombres de los dos bandos?» El texto acababa de esta forma: «¡Y una gran mierda para la Transición! Atentamente: Mateu Recasens».
     La tercera carta era la más interesante. La firmaba un tal Miquel Aguirre. Aguirre era historiador y, según decía, llevaba varios años estudiando lo ocurrido durante la guerra civil en la comarca de Banyoles. Entre otras cosas, su carta daba cuenta de un hecho que en aquel momento me pareció asombroso: Sánchez Mazas no había sido el único superviviente del fusilamiento del Collell; un hombre llamado Jesús Pascual Aguilar también había escapado con vida. Más aún: al parecer, Pascual había referido el episodio en un libro titulado Yo fui asesinado por los rojos. «Me temo que el libro es casi inencontrable», concluía Aguirre, con inconfundible petulancia de erudito. «Pero, si le interesa, yo tengo un ejemplar a su disposición.» Al final de la carta Aguirre había anotado sus señas y un número de teléfono.
     Llamé de inmediato a Aguirre. Después de algunos malentendidos, de los que deduje que trabajaba en alguna empresa u organismo público, conseguí hablar con él. Le pregunté si tenía información acerca de los fusilamientos del Collell; me dijo que sí. Le pregunté si seguía en pie la oferta de prestarme el libro de Pascual; me dijo que sí. Le pregunté si le apetecía que comiéramos juntos; me dijo que vivía en Banyoles, pero que cada jueves venía a Gerona para grabar un programa de radio. 
    -Podemos quedar el jueves - dijo.
     Estábamos a viernes y, con el fin de ahorrarme una semana de impaciencia, a punto estuve de proponerle que nos viéramos esa misma tarde, en Banyoles.
Terrassa del café Le Bistrot de Girona
     -De acuerdo -dije, sin embargo. Y en ese momento recordé a Ferlosio, con su aire inocente de gurú y sus ojos ferozmente alegres, hablando de su padre en la terraza del Bistrot. Pregunté-:¿Quedamos en el Bistrot?
     El Bistrot es un bar del casco antiguo, de aspecto vagamente modernista, con sus mesas de mármol y hierro forjado, sus ventiladores de aspas, sus grandes espejos y sus balcones saturados de flores y abiertos a la escalinata que sube hacia la plaza de Sant Doménech. El jueves, mucho antes de la hora acordada con Aguirre, ya estaba yo sentado a un velador del Bistrot, con una cerveza en la mano; a mi alrededor hervían las conversaciones de los profesores de la Facultad de Letras, que suelen comer allí. Mientras hojeaba una revista pensé que, al citarnos para esa comida, ni a Aguirre ni a mí se nos había ocurrido que, puesto que ninguno de los dos conocía al otro, alguno debía llevar una señal identificatoria, y ya estaba empezando a esforzarme en imaginar cómo sería Aguirre, con la sola ayuda de la voz que una semana atrás había oído al teléfono, cuando se detuvo ante mi mesa un individuo bajo, cuadrado y moreno, con gafas, con una carpeta roja bajo el brazo; una barba de tres días y una perilla de malvado parecían comerle la cara. Por alguna razón yo esperaba que Aguirre fuera un anciano calmoso y profesoral, y no el individuo jovencísimo y de aire resacoso (o quizás excéntrico) que tenía ante mí. Como no decía nada, le pregunté si él era él. Me dijo que sí. Luego me preguntó si yo era yo. Le dije que sí. Nos reímos. Cuando vino la camarera, Aguirre pidió arroz a la cazuela y un entrecot al roquefort; yo pedí una ensalada y conejo. Mientras esperábamos la comida Aguirre me dijo que me había reconocido por la foto de la contraportada de uno de mis libros, que había leído hacía tiempo. Superado el primer espasmo de vanidad, rencorosamente comenté:
     -¿Ah, fuiste tú?
     -No entiendo.
     Me vi obligado a aclarar:
     -Era una broma.
     Yo estaba deseoso de entrar en materia, pero, porque no quería parecer descortés o demasiado interesado, le pregunté por el programa de radio. Aguirre soltó una risotada nerviosa, que desnudó sus dientes: blancos y desiguales.
    -Se supone que es un programa de humor, pero en realidad es una gilipollez. Yo interpreto a un comisario fascista que se llama Antonio Gargallo y que redacta informes sobre los entrevistados. La verdad: creo que me estoy enamorando de él. Naturalmente, de todo esto en el ayuntamiento no saben nada.
     -¿Trabajas en el ayuntamiento de Banyoles?
     Aguirre asintió, entre avergonzado y pesaroso.
      -De secretario del alcalde -dijo-. Otra gilipollez. El alcalde es un amigote, me lo pidió y no supe negarme. Pero en cuanto acabe esta legislatura me largo. Desde hacía poco tiempo el ayuntamiento de Banyoles estaba en manos de un equipo de gente muy joven, de Esquerra Republicana de Catalunya, el partido nacionalista radical. Aguirre dijo:
     -No sé qué opinará usted, pero a mí me parece que un país civilizado es aquel en que uno no tiene necesidad de perder el tiempo con la política.
    Acusé el «usted», pero no me descompuse, sino que me lancé sobre el cable que me tendía Aguirre y lo cogí al vuelo:
     -Exactamente lo contrario de lo que pasaba en el 36.
     -Ni más ni menos.
    Trajeron la ensalada y el arroz. Aguirre señaló la carpeta roja.
    -Le he fotocopiado el libro de Pascual.
    -¿Conoces bien lo que pasó en el Collell?
     -Bien no -dijo-. Fue un episodio confuso. 
    Mientras engullía grandes bocados de arroz empuja dos por vasos de tinto, Aguirre me habló, como si considerara indispensable ponerme en antecedentes, de los primeros días de la guerra en la comarca de Banyoles: del fracaso previsible del golpe de Estado, de la revolución consiguiente, del salvajismo sin control de los comités, de la quema masiva de iglesias y la masacre de religiosos. 
     -Aunque ya no esté de moda, yo sigo siendo anticlerical; pero aquello fue una locura colectiva -apostilló-. Claro que es fácil encontrar las causas que la explican, pero también es fácil encontrar las causas que explican el nazismo... Algunos historiadores nacionalistas insinúan que los que quemaban iglesias y mataban curas eran gente de fuera, inmigrantes y así. Mentira: eran de aquí, y tres años después más de uno recibió a los nacionales dando vivas. Claro que, si preguntas, nadie estaba allí cuando pegaban fuego a las iglesias. Pero eso es otro tema. Lo que me jode son esos nacionalistas que todavía andan por ahí intentando vender la pamema de que esto fue una guerra entre castellanos y catalanes, una película de buenos y malos.
     -Creí que eras nacionalista.
     Aguirre dejó de comer.
     -Yo no soy nacionalista -dijo-. Soy independentista.
     -¿Y qué diferencia hay entre las dos cosas?
     -El nacionalismo es una ideología -explicó, endureciendo un poco la voz, como si le molestara tener que aclarar lo obvio-. Nefasta a mi juicio. El independentismo es sólo una posibilidad. Como es una creencia, y sobre las creencias no se discute, sobre el nacionalismo no se puede discutir; sobre el independentismo sí. A usted le puede parecer razonable o no. A mí me lo parece.

Javier Cercas, Soldados de Salamina, Tusquets Editores, 2001


divendres, 7 de setembre del 2012

dimarts, 21 d’agost del 2012

abús





Aquest vespre hem volgut acabar de passar la tarda a la cala s’Alguer de Palamós. Arribats a la zona hem trobat barrat el camí que porta a l’aparcament de la Pineda d’en Gori. Així que hem aparcat enmig d’una filera de cotxes que hi havia davant i hem acabat d’arribar a peu.

A la tornada, sorpresa, una multa per aparcar en zona prohibida. Indignant que el magnífic ajuntament de Palamós en comptes de posar un pàrquing alternatiu posi un policia darrera la romeguera. A mi, com la majoria de ciutadans, no em fa res pagar per aparcar.

He de dir que la bellesa del lloc no es correspon amb el personal que el gestiona, per això no deixarem d’anar-hi.

No sé com  funcionen aquestes coses, suposo que l’ajuntament dóna unes ordres recaptadores concretes i la policia compleix. Em fa por pensar que la cosa vagi per una altre costat. 
 
Nocturnidá y alevosía

Que et multin en ple mes d’agost, fora vila, en un espai entre el bosc i un càmping, ho trobo abusiu i fora de lloc, és utilitzar les eines repressores que tenen per collar-nos sense miraments. Som com  gossos fermats que contemplen com els seus amos els van escanyant a poc a poc.

Avui m’ha tocat el rebre a mi, no queda més remei que rascar-se la butxaca, destinar l’euro amb vint-i-cinc diari estalviat del cafè del matí per pagar una injusta multa.

O ens ho agafem bé o anem a viure a la muntanya.

divendres, 17 d’agost del 2012

xiringuito


El xiringuito de la Mei

Per mi, el millor lloc per menjar a Cadaqués és el xiringuito de la Mei, una guingueta que es troba a la plaja ses Oliveres al final de l'avinguda Víctor Rahola, un cop travessat el Passeig i la riba des Poal.

Darrera la barra, a la vista de tothom, la Mei fa anar els fogons, d'allà surten uns plats senzills sovint més gustosos que en molts restaurants de "categoria". 
No ho sé, potser és l'entorn que els fa més bons. Perquè estem a Cadaqués, perquè tenim la badia plena de barques, perquè sempre fa aquella mica de vent... 

És un bon lloc per menjar, bon servei i bon ambient. Si no arribes aviat toca fer cua.

La carta
Hi hem menjat i ens ha agradat: 
Musclos al vapor,
amanida grega
tempures de llagostí, 
pollastre al Roquefort, 
llenguado a la planxa, 
torrades amb formatge de cabra, 
costelles de xai, 
gambes a la planxa, 
pinxos de peix,
etc.




divendres, 10 d’agost del 2012

yoret


We love Lloret


www.prosieben.de

Typisch Mädchen Eben


actualidad.orange.es

Drinki drinki

www.prosieben.de



www.324.cat




Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!

Salvador Espriu

dimecres, 8 d’agost del 2012

свобода

Llibertat Pussy Riot
Free Pussy Riot
Бесплатно Pussy Riot


dimarts, 17 de juliol del 2012

congee



El meu company va trucar al matí quan jo acabava de menjar un plat de sopa d'arròs anomenat congee en una botiga de fideus. Els xinesos diuen que als pobres els agrada el congee perquè creuen que els dóna el sabor que deu tenir la riquesa i als rics els agrada el congee perquè els recorda quan eren pobres. Estava bevent cafè, un mal costum occidental que vaig aprendre del meu avi.


My partner called in the morning. I had just had a bowl of congee agt a noddle shop. The Chinese say that the poor like congee because it gives them the taste of what it would be like to be rich and the rich like it because it reminds them of when they were poor. I was drinking coffee, a bad Western habit I learned from Grandfather.

John Lanchester, Fragant Harbour, London, 2003

diumenge, 10 de juny del 2012

vergonya


Entre Caldes i Sils portem més de tres anys suportant una carretera en obres, a mig fer, sobreocupada, plena de camions, passos estrets... una trampa mortal pels conductors i conductores que hi han de passar. Fins quan?


Carretera coloNial-II



700 km de Madrid


Cap enlloc...

Tot empantanegat

No hi ha futur

maleïda N2

k-ratera NII



Quants anys així?

fins quan?



Madrid please: listen to the jungle's voice



diumenge, 3 de juny del 2012

peatges


Infraestructures, planificació i desequilibri
RACC EDITORIAL (maig 2012)

D'entrada, si volem estudiar com es gestionen les infraestructures al nostre país veurem que no es prioritza la seva eficàcia econòmica ni la necessitat ni l'ús que en faran els usuaris. Probablement per això en els últims 20 anys les dues Castelles (amb un ràtio de 800 vehicles per quilòmetre disponible) i Andalusia (2.000 vehicles/km) han concentrat gairebé el 50% de la nova xarxa de vies d'alta capacitat, en lloc de Balears i Canàries (5.000 vehicles/km), Madrid (4.000) i Catalunya (gairebé 4.000). A més a Madrid es van impulsar autopistes radials de peatge que no eren necessàries i que ara s'estudia com rescatar-les del problema financer que ha suposat aquesta política.
El món de l'aviació comercial tampoc ha estat aliè a aquest concepte de repartir infraestructures amb criteris polítics de territorialitat i no pas d'eficiència. Alemanya, amb 81 milions d'habitants, té 39 aeroports. Espanya, amb la meitat de població, en té 52, dels quals només vuit són rendibles, 39 més són deficitaris amb opcions de millora i n'hi ha 26 totalment ruïnosos. Hi ha aeroports fantasma, com el de Castelló o el de Ciudad Real, i altres amb xifres tan baixes com els 2.781 passatgers per any d'Osca o els poc més de 8.400 -una mitjana de 12 passatgers per dia- d'Albacete o Còrdova. També les administracions autonòmiques han donat mostra de posar per davant els criteris territorials abans que d'eficiència, com seria el cas de l'aeroport d'Alguaire.
Aquest criteri polític de planificació d'infraestructures s'ha traslladat també alo món ferroviari. Sorprèn que siguin les autoritats europees, molt més que les espanyoles, les que impulsen el corredor del Mediterrani, una vella aspiració d'Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana i Catalunya per donar sortida eficient a mercaderies i passatgers cap a Europa.
La xarxa d'Alta Velocitat Espanyola (AVE), una obra faraònica de 2.900 km de longitud -la més extensa entre els països de l'OCDE i la segona del món desprès de la Xina -amb un cost econòmic astronòmic de 4.263 milions d'Euros, sense comptar l'AVE de Sevilla- no arriba al grau d'ús de passatgers per quilòmetre mínim per garantir-ne la rendibilitat, ni tan sols ene els corredors Madrid-Sevilla i Barcelona-Madrid. Molt probablement, trens tipus Euromed podrien haver fet una tasca semblant amb una inversió menor que hauria deixat fons per a altres actuacions, com la connexió ferroviària al Port de Barcelona, on una vegada realitzades les inversions privades ara resulta impossible, per manca de recursos, l'aportació de més de 400 milions d'euros compromesa en el seu moment pel Govern espanyol.
A Catalunya, a partir de 1969 la iniciativa privada va crear les vies de peatge com alternativa a una xarxa bàsica de carreteres absolutament incapaç d'atendre la gran demanda de mobilitat d'una societat en ple desenvolupament. Aquestes vies de peatge, que van permetre un creixement econòmic que hauria estat impossible només amb la xarxa pública de carreteres, van ser l'única resposta possible als criteris polítics d'assignació territorial, i no pas de demanda, amb què es decidien les inversions en infraestructures. Amb els anys, la manca continuada d'inversió estatal -per exemple, ala N-2 i N-340- ha estat substituïda per l'augment de nombre de quilòmetres d'autopistes de pagament, que han esdevingut vies d'ús necessari del dia a dia de molts ciutadans. Aquesta manca de priorització i d'inversió pública ha generat un greuge comparatiu evident.
Els criteris de repartiment territorial amb els quals durant dècades, i segles, s'ha gestionat la política d'infraestructures a Espanya queden ara en notòria evidència per a molts ciutadans però, malauradament, encara no per als política de mentalitat centralista. Si en moments de bonança econòmica el criteri de l'eficiència hagués estat la regla per prioritzar la inversió en infraestructures, avui Espanya disposaria d'una xarxa més eficaç i no tindria les càrregues financeres que suposa aquesta estructura radial de la xarxa viària, ferroviària i aèria. Aquesta manera de gestionar les infraestructures fa més pobre tot l'Estat.

RACC. cat maig 2012

Carretera Colonial-II a Caldes de Malavella






dimarts, 15 de maig del 2012

15M

Campament d'indignats a la plaça Sant Agustí de Girona

divendres, 27 d’abril del 2012

contrasenya

Les difícils contrasenyes que l'exèrcit utilitzava en aquell moment eren una petita font de perill. Es tractava de les feixugues contrasenyes dobles en què una paraula ha de ser contestada amb una altra. En general, eren de naturalesa elevada i revolucionària, com Cultura - Progreso, o Seremos - Invencibles -, sovint pels sentinelles analfabets era difícil recordar unes paraules tan altisonants. Recordo que una nit la contrasenya era Cataluña - Heroica i, un jove camperol cara-rodó, anomenat Jaume Domenech, se'm va apropar perplex i em va demanar:
"Heroica - Què vol dir heroica?"
Li vaig explicar que significava el mateix que
valiente. Una mica més tard  fent un tomb per la trinxera en la foscor el sentinella el va desafiar:
"
Alto! Cataluña! "
"
Valiente", va cridar Jaume, segur que ho estava dient bé.
Pum!
Per sort, el sentinella va errar el tret. En aquella guerra  tothom havia errat un tret alguna vegada, era humà.

 




The difficult passwords which the army was using at this time were the minor source of danger. They were those tiresome double passwords in which one word has to be answered by another. Usually they were of an elevating and revolutionary nature, such as Cultura – progreso, or Seremos – invencibles, and it was often impossible to get illiterate sentries to remember these highfalutin' words. One night, I remember, the password was Cataluña – heroica, and a moon-faced peasant lad named Jaime Domenech approached me, greatly puzzled, and asked me to explain.
Heroica – What does heroica mean?”
I told him that it meant the same as valiente. A little while later he was stumbling up the trench in the darkness, and the sentry challenged him:
Alto! Cataluña!”
Valiente!” yelled Jaime, certain that he was saying the right thing.
Bang!
However, the sentry missed him. In this war everyone always did miss everyone else, when it was humanly possible.


Homage to Catalonia, George Orwell


dimecres, 25 d’abril del 2012

montoro



...no poner traba y menos mentale, intelectuale, de no plantear las cosass desde ese punto de vista ailasionista, ¿Qué hay de lo mío? Cuando nos estamos jugando el futuro y la prosperidá de todos...

dissabte, 14 d’abril del 2012

república



Estan bojos aquests veïns...

dimecres, 4 d’abril del 2012

orenetes

Bones notícies

Aquest vespre, des del balcó
he vist les primeres orenetes d'aquest any,
bona senyal.




diumenge, 25 de març del 2012

normal




prova a cantar si ho fan els altres
canta fort si et sembla interessant
riu a pulmó si ho fan els altres
però no t'estranyi si et gires que riguin de tu
que no et sorprengui si estan farts
de tu jugant a ser com és la gent normal


genial!!!


dissabte, 17 de març del 2012

es


es [i les formes s', se, 's]

pron 1 Acusatiu i datiu del pronom personal reflexiu de tercera persona del singular i del plural. Ara es vesteix. Es renta les mans. Es mengen un tros de pa.

2 És emprat per a expressar un subjecte indeterminat, és a dir, d'un verb usat en forma impersonal. Aquesta roba es porta molt ara. Es diu que apujaran els preus.


A partir d'avui sembla ser que aquest blog portarà una nova cua a la URL:

http://siureny.blogspot.com.es/

hi han afegit un pronom personal reflexiu. :(





dijous, 26 de gener del 2012

gossos


Amables propietaris de simpàtics gossos ens deixen les seves caques al parc perquè els nens i nenes hi puguin jugar.

Això és al parc de la plaça ciutat de Figueres, Girona, i a molts altres llocs... no estem preparats per ser europeus.