Pàgines

algunes de les coses que em ballen pel paraigua

dilluns, 29 de desembre del 2008

anuncis


De les diferents maneres d'anunciar-se (premsa, Internet, fulletons, taulells d'anuncis, etc.) La que més em crida l'atenció són els anuncis a les faroles. - Hi ha algú que els llegeix?-


Camí de la feina, m'he entretingut a fotografiar-ne alguns amb la càmera del mòbil, hi ha una gran varietat d'ofertes, d'orígens i de maneres d'expressar-se. Se'n podria fer tot un treball de recerca.


Els penjo. 


Volia afegir-hi comentaris però no cal, parlen per si sols.



















dimecres, 24 de desembre del 2008

viladrau

Pujada a Seva per buscar els cargols d'un llitet que ens han deixat a la fàbrica on els fabriquen, Maternal. 


Hem passat per Viladrau i, com sempre que es va a aquella zona, hem agafat una garrafa d'aigua. 

Abans d'entrar al poble hi ha una font a peu de camí on hem omplert.






dimarts, 23 de desembre del 2008

osaka


Aprofitant que tots teníem festa hem anat a dinar al restaurant japonès del número 93 del carrer Migdia de Girona.

El restaurant OSAKA és el preferit de la Pimpinella. Disposa d'una cinta rotatòria que et va portant els platets de tapes: tempura, sushi, tallets de pollastre arrebossat, algues, arròs, tallarines, xirles, musclos amb calamarsets i un interminable Cafarnaüm de gustos.


Els dies de cada dia per 8,25 € tens bufet lliure al migdia, al vespre crec que són uns 12.

En general no m'agraden els bufets lliures perquè si m'agrada no tinc mesura i acabo menjant més del compte i perquè algun cop he trobat menjar que no és massa convincent (ja se sap quan es fa ranxo). Però l'Osaka és una excepció. El menjar és bo, això afegit al fet que el tracte és exquisit i l'entorn agradable, fa que sigui un bon lloc per anar-hi.

És preferible arribar-hi aviat perquè hi sol haver cua. Avui hem arribat amb temps tot i el trànsit que hem trobat, a peu haguéssim arribat abans.

Ha estat un error, aquestes dates ja se sap: el món s'acaba d'aquí a pocs dies i la gent va com boja a comprar els últims queviures que queden per tenir-los al refugi









dilluns, 22 de desembre del 2008

dissabte, 20 de desembre del 2008

sabatada


Bush després de la sabata

dilluns, 8 de desembre del 2008

oxímeron




Encara que sembli mentira, en aquest quiosc del carrer Santa Clara de Girona venen postals de l'Unicef per als pobres nens pobres.



diumenge, 30 de novembre del 2008

taco





Sopar al TACO-TACO, tex-mex al carrer nord 22, Girona.

Hi passem de tant en tant, és agradable i ho fan més o menys bé. 

Sempre que hi anem hi ha canvis, cambrers, cuiners, decoració...

Hi hem anat tots quatre, menjar per 50 €






divendres, 28 de novembre del 2008

nadal



Ja tenim el nadal aquí.


Fa dies que van començar a muntar els llums als carrers, a passar anuncis publicitaris a la televisió, a instal·lar avets als aparadors dels negocis xinesos, a col·locar torrons i panetones al supermercat...


El nadal s'acosta


Però fins avui encara no havia vist cap pare Nadal de façana.




La setmana passada hi pensava, - encara no n'he vist cap... potser passarà la moda. 

però no, avui he vist el primer. 


Benvinguts, un altre any el fred, el mal gust i les ganes de gastar



diumenge, 9 de novembre del 2008

volta



Aquest migdia hem passat a dinar al Volta i volta, com el seu nom indica es troba sota unes voltes,  en aquest cas les de la plaça de Sant Agustí o dels cines com diuen encara, oficialment Plaça de la Independència. 

Feia dies que la Gírgola volia anar a menjar en una terrassa i ara amb la Candela la cosa està més complicada.

Finalment hem fet una escapada que ens ha permès fer un plat únic  amb una tapa de braves per començar. 

Hem despistat a la Pimpinella -que últimament no s'està portant gens bé- i hem dinat entre turistes amb canvi de bolquers pel mig. La carta no és extensa, però suficient, i el menjar és acceptable. 

Fa uns mesos hi havíem anat a esmorzar i el preu ens va semblar força car, avui  hem vist que, tenint en compte la ubicació i la terrassa, es pot dinar a un preu raonable.


dimecres, 5 de novembre del 2008

pessetes



Tinc el meu compte corrent a la Caixa de Girona. A la llibreta encara em surt la quantitat de diners en pessetes, a la pàgina web també però intercanviat, si a la llibreta és a la dreta a la web és a l'esquerra. 




Més d'una vegada m'he endut un ensurt, on posa 30.000 jo llegeixo 30,00 €. 

Encara hi ha algú que pensa en pessetes?

El que gasto ho valoro en funció dels diners que
 m'ingressen a final de mes, aquesta és la meva referència. 

Perquè mantenen les pessetes: per enganyar als il·lusos? 





dissabte, 1 de novembre del 2008

pluja

Aquest primer de novembre ha estat un dia estrany. Anit tenia mal de coll i m'he aixecat ben constipat.


A primera hora plovia, després hem vist el sol entre clarianes, ha tornat a ploure, encara més sol i després pluja. El dia ha acabat tapat.


En tot el dia no he sortit de casa, he dinat una sopa (ceba, all, bolets, pebrot escalivat, fideus, arròs, sal, pebre mig cub Maggi) he fet una bona migdiada que m'ha ajudat a descongestionar-me una mica.

** D'en jwinfred a Flickr



Excavació


Arriba, sembla, l'aigua de setembre,

l'aire és més viu i ve de gust estar-se

a la finestra a veure caure pluja.

Sagna decapitat el sol al fons

però la massa de núvols destil·la

una llum bruta. No sé què miro,

encara, el cel, com si es pogués entendre

la música d'òpera dels núvols.

Si és llum, només: un ariet de vidre

que m'esbotza els vitralls de la mirada.

L'aigua que va caient ara rellisca

sobre la pedra de la meva estàtua.

Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,

un verd que el cicle anirà esgrogueint.

Serenament notaré com les mans

i els llavis de l'erosió m'estimen.



PUIGVERD, A. Curset de natació, Edicions Proa, Barcelona, 1992




dijous, 30 d’octubre del 2008

antioxidant



Ja han obert el pont de ferro de Girona.

El que sorprèn més és que han canviat el color grana  per un roig ataronjat. 

Els polítics de torn diuen que és el color que s'ajusta més al barri vell i, pretesament, a l'original, el color grana era només el producte de les moltes capes que s'hi havien anat incrustrant (ho sento, no m'ho crec)

A mi m'agradava més el color d'abans, potser perquè sempre l'havia vist així. 

Ara, potser si que han posat el que queda més bé a la postal però a mi em sembla pintura antioxidant, hi falta una capa com déu mana. 




divendres, 26 de setembre del 2008

tren



Aquesta matinada, a les 5:02h sento el meu nom 

-Què passa?

-He trencat aigües, hem d'anar a l'hospital



Abans d'ahir ja hi va haver contraccions, però va ser una falsa alarma, avui la cosa anava de debò.

He anat a buscar el cotxe, caminava però no tocava el terra, quan he passat per sota el viaducte del tren una única locomotora el travessava, en aquell moment he sentit el tren, la vida, la nena que arribava...

No ho puc explicar, intueixo que segurament he notat el més semblant a allò que els budistes zen anomenen satori.

La Candela ha nascut a un quart de dues (13:13h), benvinguda.







diumenge, 14 de setembre del 2008

istambul


Ahir vàrem anar a fer un tomb per la costa del maresme nord. Ens vam aturar a Calella. Volia ploure, es veien llamps llunyans i la riera estava tancada.

Vam poder aparcar en zona blava en un lloc molt cèntric i vam passejar pel carrer comercial. Feia fresca i hi havia pocs turistes.



Finalment vam anar a sopar en un restaurant turc. Bon aspecte, net i ordenat.

El restaurant Istambul es troba en el número 10 del carrer Riera Capastre de Calella l'ambient és acollidor i pots sopar a un bon preu: pizza turca, empanada de carn, dürüm de pollastre i begudes per 17 Euros. 
Hi ha plats més complets però amb això vam quedar tips tots tres: la Gírgola, la Pimpinella i jo. Em va sorprendre que els plats siguin poc gustosos, no es nota el gust d'espècies, de fet jo vaig demanar picant i ni el vaig notar, és potser l'únic retret que hi trobaria.

Suposo que ens anirem acostumant a fer parada en aquests restaurants-kebab. La veritat és que m'hi vaig sentir més bé que en qualsevol bareto que et serveixen soroll, tapes passades i entrepans sense tomata.



dimecres, 10 de setembre del 2008

lledoners


A Girona tenim una plaça dels lledoners sense lledoners, només hi ha til·lers. Què hi hauria en una hipotètica avinguda dels til·lers: plàtans?







Segurament alguna vegada n’hi ha hagut de lledoners - potser el 1630?-. 


El lledoner (celtis australis) és un arbre mediterrani que creix bé a la ciutat de Girona, com ho demostren els que hi ha a diversos llocs com davant l’Hipercor,  a l'avinguda St. Narcís amb Passeig d’Olot o a al carrer Riu Güell a l'alçada de Bernat Boades. 



Perquè no en planten?

dimecres, 3 de setembre del 2008

aparcament

Aquest matí hospital. Sortir de la feina i anar a buscar a la Gírgola.

Ja som setembre i la gent es torna a posar malalta. Tot el mes d'agost hi havia espai de sobres al voltant del Trueta. Arribar i deixar la Gírgola davant -ens trobem a la tercera planta-  i després de fer tota una volta en veig un que surt, frenada i marxa enrere. Sorpresa, darrera meu algú accelera i m'impedeix moure'm més. Situació estranya: el que vol sortir no pot, perquè jo li impedeixo per mig metre. Miro la conductora -mitjana edat, cotxe gros- els gestos que fa deuen voler dir que l'aparcament li pertoca.  No em moc, reculo fins tocar el seu cotxe -més gros 
que el meu-. 

Val la pena? Podria baixar i buscar brega... decideixo marxar i en veig un que surt davant meu. Aparco una mica més aprop. Problema solucionat.

Sembla mentira però, de vegades, aquestes situacions generen conflictes (ratllades, punxades de rodes, baralles, insults, cadires volant...). La gent va amb el temps just i s'estressa, per sort ni avui ni en altres ocasions la cosa no ha passat d'una emprenyada. 

Avui ha estat l'última ecografia. Ens ha atès molt bé la doctora L. Rozas. La nena es tapava la cara amb la mà, un moment ens ha ensenyat els llavis i el nas.

Tot bé.


dimarts, 2 de setembre del 2008

marriott



MARRIOTT

El bar rotatori de l'última planta del Marriott semblava una nau orbital. El sol ja s'havia colgat i deixava anar llops boreals que escapaven rabent de les terres de Baffin i tenyien de sang violàcia el cel de Manhattan. Em va demanar què prendria una noia elusiva de trets asiàtics i pell africana. No va somriure, no em va mirar, no dissimulava l'angoixa que la tenallava, molt desmesurada pel seu cos migrat. La vaig tornar a veure a la part de darrere del bar preparant amb destresa la meva beguda. Durant un moment va aturar-se com qui no pot més. Aigües de fel emergien als ulls borrascosos que ella eixugava amb un clínex, tot i que esquitxos erràtics van caure a la copa. Me la va servir tot distant, sense dir cap paraula, i després la vaig perdre amb el gir lent del bar.


S'havia fet fosc i semblava com si astres errants, supernoves, estrelles pulsants i galàxies s'haguessin premsat en els motlles prismàtics dels gratacels de l'East Side: el Seagram, la Panam, el Chrysler. Els contemplava mentre bevia el beuratge amb el cor encongit, no sabia si per tot aquell univers pitagòric o per la catàstrofe que acompanyava la noia enigmàtica.


Vaig sortir tard, quan els llops de les ratxes polars, més frenètics que mai, mossegaven amb fúria el rostre dels pocs vianants. En una vorera del West, prop de Broadway, vaig veure la noia de trets asiàtics, negra la pell. Dubtava si era ella: sobre la cara grisenca a la llum de vapor de mercuri, brillaven, com joies anònimes, aigües gelades, arbres de vidre arrelats en els ulls.


Quim Español




ESPAÑOL, Q. (1998) L'arbre de la innocència. Edicions de la Magrana, Barcelona



dimarts, 26 d’agost del 2008

sublimació


Sóc jo que tinc una ment retorçada?

dimarts, 12 d’agost del 2008

malcriat



Aquest matí quan anava a la feina he tingut la mala sort de creuar-me amb un indesitjable que quasi m'atropella.

M'agrada anar a la feina caminant, si vaig amb temps fins i tot faig una mica de volta per poder gaudir de la passejada, i sobretot m'estalvio creuar-me amb els xofers estressats de primera hora. Aquest no ha estat el cas d'avui, quan travessava el carrer pel pas de vianants de davant l'Hipercor (Girona) el semàfor de la carretera Barcelona ha deixat anar els cotxes, d'aquests dos s'acostaven, un ha reduït la velocitat i l'altra ha accelerat i venia de dret cap a mi intentant intimidar-me, a passat arran meu i li he fet un gest amb la mà. Per sorpresa meva s'ha parat una mica més avall, a mitja baixada, i li he dit cridant: - que em vols atropellar? Que no veus que hi ha un pas de zebra?. Ell, molt enfadat, em deia alguna cosa que no sentia, fins i tot ha fet el gest de baixar del cotxe (??????), un nen malcriat que potser no l'han educat prou o potser ha rebut massa, en qualsevol cas el que ha fet no és normal. Si fos el vespre diria que potser anava drogat, però eren tres quarts de vuit del matí. La Gírgola diu que potser encara no havia anat a dormir, qui sap...

Abans de l'accident que em va deixar divuit dies en coma, no em fixava tant en aquests incivils, però ara m'indignen molt. Cada dia n'hi ha que en fan alguna. Per mala sort hem de compartir l'espai social amb aquest tipus de gent, és la vida. Ara sé que si torno a passar per aquell pas de zebra és millor anar amb compte i travessar quan ni vinguin cotxes, no n'hi ha prou de tenir la prioritat, la raó de la vida és més valuosa.

dilluns, 11 d’agost del 2008

cursa

Aquest matí m'ha tocat anar a fer extracció de sang.

A les vuit havia de ser al CAP, he arribat mig quart abans, ja hi havia gent esperant dreta davant la porta. Jo m'he assegut en un banc a una mica més avall.

Han obert a l'hora en punt i alguns dels que s'esperaven han començat una cursa -rebaixes!- cap a la infermeria corresponent. Això ha creat una petita aglomeració.

Un senyor dels que s'esperaven ha començat a renyar als que no han respectat el seu torn, segons ell alguns s'esperaven des de les set del matí. Curiosament el noi que s'havia col(·loc)at en primera posició era el que havia arribat últim -els últims seran els primers, que deia aquell- , per sort sembla que amb quatre crits ha entès el missatge, no sense explicar quatre excuses (de mal pagador) -ell no sabia res del funcionament (qui el va parir...)-

Finalment m'han passat, m'han tret la sang i he anat cap a la feina amb el justificant corresponent.

divendres, 8 d’agost del 2008

gàbia


No he arribat mai a entendre que algú pugui tenir un pobre ocell tancat dins d’una gàbia minúscula. A mi em posa molt nerviós, em fa patir que l’ocell –pobret ocell- canti, potser per poder sortir o perquè en sent d’altres o veu la llibertat exterior, cruels els solen posar al balcó.

Però es veu que hi ha gent que això li agrada, hi ha certa afició a engabiar ocells –va per barris- . Em demano com es pot ser feliç sentint tot el sant dia una cantarella trista de fons.

Ja sé que tots mengem ous i pollastres que han estat pujats en pèssimes condicions, però potser el fet de no veure-ho ens fa insensibles i en certa manera es tracta d’animals domesticats que no han estat mai a l’aire lliure, és una justificació molt pobre però miro de menjar cada dia menys carn malcriada.