algunes de les coses que em ballen pel paraigua
dimarts, 25 de desembre del 2012
dimecres, 5 de desembre del 2012
dimecres, 28 de novembre del 2012
civisme
Quatre
postals d'avui a Girona :
POSTAL
1
Rambla
Xavier Cugat, 12h
Quinze
minuts a la cua de consultes de la sucursal de la Caixa, Entra una
dona i tranquil·lament passa a tothom i es col·loca davant la taula
lliure on la noia està parlant per telèfon.
-
Perdona, portem una estona esperant.
- Ai,
perdona no t'havia vist...
Perquè no ha preguntat abans? en el món no hi ha ningú més potser?
POSTAL
2
Pont
de la Barca, 17h
Un
nano d'uns quinze anys travessa el pont de la barca per sobre la
vorera, quan passa pel costat dels vianants xiula.
Per
evitar els cotxes bojos no costa res baixar i fer menys de cent
metres empenyent la bicicleta.
POSTAL
3
Passeig
del general Mendoza, 17.30h
Una
senyora camina pel carril bici, a poc a poc arriba una bici per
darrera i l'ha d'esquivar. La Senyora continua tranquil·lament
caminant pel carril bici com aquell qui res.
POSTAL
4
Emili
Grahit, 17,30h
Un
paio amb un d'aquells cotxes que semblen retallats frena al mig del
carrer, no ve ningú i recula uns 50 metres marxa enrere. Puja a la
vorera i deixa el cotxe al mig davant d'un gual. El paio baixa. Al
cap de pocs segons arriba un cotxe que vol entrar al garatge i el
pita. Tranquil·lament va a treure el cotxe, però no se'n va sinó que
l'aparca dos metres més avall, sempre al cim de la vorera, baixa i
tranquil·lament se'n va a una botiga.
I
així cada dia, cada dia... En quin país vivim? i no parlem de
conducció o de gossos deslligats als parcs infantils. N'hi ha per
llogar-hi cadires
dijous, 1 de novembre del 2012
economia
Este es un país de chorizos, lo digo con todo el respeto.
...tenemos un ministro de
economía y competitividad que es un genio: cuando se aumentó el IVA
el ministro de Guindos dijo “No hay ningún problema porqué las
empresas, este incremento del IVA lo absorberán con cargo a sus
márgenes “ - en las hemerotecas lo encontrarán- conclusión, el
ministro de economía Luis de Guindos hace muchos años que no ha
visto ninguna cuenta de resultados de ninguna empresa española,
porque solo que hubiera visto una hubiera visto que ni la propia
Mercadona ha podido absorber el incremento del IVA, ni el Corte
Inglés, y que las PIMES no tienen margen para absorber este incremento
del IVA...
Jose María Gay de Liébana
Jose María Gay de Liébana
dimarts, 23 d’octubre del 2012
barraques
De barraques ja només en queden tres o quatre, la resta tot són mòduls que ni s'han de muntar.
divendres, 12 d’octubre del 2012
espanyolitzar
Com ho hem de fer per
espanyolitzar-nos?
Aprendre la lletra de
l'himne espanyol?
Pensar que els catalans
són garrepes?
Tenir simpatia per la
cabra de la Legión?
Saber la vertadera
història dels reis catòlics?
Aprendre els reis gots de
memòria?
Penjar una foto del borbó
a les aula?
Incorporar la picaresca a
la vida quotidiana?
Ser fan del Cristiano?
Estudiar només en
castellà?
Parlar en català només
en la intimitat?
Votar al PP?
Assistir a les corridas?
Penjar la bandera espanyola al balcó?
???
 |
| Quan diu que s'han d'espanyolitzar els nens catalans, està afirmant que no són espanyols? |
dissabte, 29 de setembre del 2012
QATARLUNYA
Qatar estaria disposat a subvencionar la independència de Catalunya
El clam per a la
independència ha arribat a l'orient mitjà, Qatar donaria un
important crèdit a canvi que el nou estat passi a dir-se Qatarlunya.
_______________________________________
Siureny Reporter
Doha. Corresponsal
_______________________________________________________
 |
| Un xeic sense xec ni gec |
Davant la
previsible tallada d'aixeta del govern espanyol la Generalitat s'ha
afanyat a buscar crèdits que permetin el procés de descolonització
imminent.
Per la seva part, el govern de Qatar ja ha enviat un xeic per tancar els termes d'aquesta important ajuda. Es tracta d'un vell conegut que ja havia negociat amb el Futbol Club Palafrugell.
Per la seva part, el govern de Qatar ja ha enviat un xeic per tancar els termes d'aquesta important ajuda. Es tracta d'un vell conegut que ja havia negociat amb el Futbol Club Palafrugell.
Algunes
filtracions apunten que l'Emirat també voldria que els cossos de
bombers de la Generalitat i Mossos d'Esquadra portessin publicitat de l'Emirat àrab.
dijous, 20 de setembre del 2012
manual
 |
| No, no és un joc |
Ara pensareu
que potser sóc el president del club anticaní del barri. No, però penso
que per tenir un d'aquests animalons s'ha de ser molt responsable.
Fer-ho bé porta feina, tanta que al final no saps qui és l'amo de
qui. Si has decidit comprar un gos, pensa-t'ho bé, no el tinguis de
qualsevol manera, no el facis cagar i pixar allà on et vingui de
gust, recorda que quan caga al carrer ets tu qui ho fa.
L'ajuntament
de Girona s'ha decidit a fer una campanya -Juga net!- per evitar que els
propietaris, amos, senyors i esclaus d'aquestes bestioles no els
facin defecar a qualsevol lloc. És sorprenent que s'hagin de gastar
diners en coses com aquestes. Hem avançat en moltes coses materials
però en altres ens hem quedat una mica enrere. Per això proposo que
quan es compri un gos, aquest vagi acompanyat d'un manual
d'instruccions que permeti gestionar-lo de manera coherent i lògica.
Gos/sa : Manual
d'instruccions
Has comprat un gos,
sàpigues que no és una joguina és un animal. Algun dia potser
t'hauràs de llevar a hores intempestives per satisfer les seves
necessitats primàries.
Tens un gos, recorda: és
un animal, no és humà.
Tens un gos, no és humà
però tracta'l humanament, no oblidis que tu si que ho ets. Treu-lo a
passejar, alimenta'l com cal i tingues cura de la seva higiene en la
justa mesura, no cal exagerar.
Tens un gos, recorda: hi
ha humans vivint en el teu entorn, sigues conscient que potser algun
simpàtic lladruguet pot molestar als veïns.
Tens un gos, els gossets
fan caquetes, Si estàs en una zona urbana on tenen la mania
d'amuntegar-se els humans, mira de recollir-les.
Segurament et consideraràs el papa o
la mama del gosset o gosseta, tot i així no el portis al parc, pensa
que són zones destinades a les nenes i nens. Busca un lloc adequat per
passejar-lo.
I sobretot, si em veus passar pel costat no diguis carinyo al gos i treu-li el llacet rosa, si us plau.
I sobretot, si em veus passar pel costat no diguis carinyo al gos i treu-li el llacet rosa, si us plau.
_________________________
Собака
/ с: Ручна
Є собаки, ви знаєте, що це не іграшка тварина. Можливо, колись ви будете мати, щоб прокинутися в непарні години для задоволення ваших потреб.
У вас є собака, пам'ятайте: це тварина, а не людина.
У вас є собака, а не людина, але завжди ставитися гуманно, не забувайте, що якщо ви перебуваєте. Візьміть його на прогулянку канали правильно і стежте за своїм здоров'ям в перспективі, не перебільшую.
У вас є собака, пам'ятайте: є люди, що живуть у вашому районі, знайте, що, можливо, деякі хороші lladruguet може дратувати сусідів.
У вас є собака, собаки Какета Якщо ви знаходитесь в міській місцевості, де вони накопичуються звички людей намагається забрати їх.
Звичайно, ти тата чи грудей собаки або цуценя, він все ще не приносять в парк, вважається областей для хлопчиків і дівчаток. Шукаєте місце для пішохідних прогулянок його.
Є собаки, ви знаєте, що це не іграшка тварина. Можливо, колись ви будете мати, щоб прокинутися в непарні години для задоволення ваших потреб.
У вас є собака, пам'ятайте: це тварина, а не людина.
У вас є собака, а не людина, але завжди ставитися гуманно, не забувайте, що якщо ви перебуваєте. Візьміть його на прогулянку канали правильно і стежте за своїм здоров'ям в перспективі, не перебільшую.
У вас є собака, пам'ятайте: є люди, що живуть у вашому районі, знайте, що, можливо, деякі хороші lladruguet може дратувати сусідів.
У вас є собака, собаки Какета Якщо ви знаходитесь в міській місцевості, де вони накопичуються звички людей намагається забрати їх.
Звичайно, ти тата чи грудей собаки або цуценя, він все ще не приносять в парк, вважається областей для хлопчиків і дівчаток. Шукаєте місце для пішохідних прогулянок його.
__________________________________
狗/
S：手动
我的狗，你知道这是不是一个玩具动物。也许有一天你会醒来多小时，以满足您的需求。
你有一只狗，记住：这是一个动物，而不是人类。
你有一只狗，而不是人类，但始终把人道，不要忘了，如果你是。把他散步alimenta'l正确和您的健康角度看，不夸大。
你有一只狗，请记住：在您的地区有人类生活，要知道，也许一些不错的lladruguet可惹恼了邻居。
你有一只狗，狗是，卡克塔如果你在市区，他们堆积了人类的习惯，尝试将它们一一捡起。
当然，你是罗马教皇或者乳房的狗或小狗，它仍然不带来的公园，被认为是为男孩和女孩的领域。寻找一个地方走。
我的狗，你知道这是不是一个玩具动物。也许有一天你会醒来多小时，以满足您的需求。
你有一只狗，记住：这是一个动物，而不是人类。
你有一只狗，而不是人类，但始终把人道，不要忘了，如果你是。把他散步alimenta'l正确和您的健康角度看，不夸大。
你有一只狗，请记住：在您的地区有人类生活，要知道，也许一些不错的lladruguet可惹恼了邻居。
你有一只狗，狗是，卡克塔如果你在市区，他们堆积了人类的习惯，尝试将它们一一捡起。
当然，你是罗马教皇或者乳房的狗或小狗，它仍然不带来的公园，被认为是为男孩和女孩的领域。寻找一个地方走。
dissabte, 15 de setembre del 2012
bistrot
Quedé
muy satisfecho del artículo. Cuando se publicó, el 22 de febrero de
1999, exactamente sesenta años después de la muerte de Machado en
Collioure, exactamente sesenta años y veintidós días después del
fusilamiento de Sánchez Mazas en el Collell (pero la fecha exacta
del fusilamiento sólo la conocí más tarde), me felicitaron en la
redacción. En los días que siguieron recibí tres cartas; para mi
sorpresa -nunca fui un articulista polémico, de esos cuyos nombres
menudean en la sección de cartas al director, y nada invitaba a
pensar que unos hechos acaecidos sesenta años atrás pudieran
afectar demasiado a nadie- las tres se referían al artículo. La
primera, que imaginé redactada por un estudiante de filología en la
universidad, me reprochaba haber insinuado en mi artículo (cosa que
yo no creía haber hecho, o más bien no creía haber hecho del todo)
que, si Antonio Machado se hubiera hallado en el Burgos sublevado de
julio del 36, se hubiera puesto del lado franquista. La segunda era
más dura; estaba escrita por un hombre lo bastante mayor para haber
vivido la guerra. Con jerga inconfundible, me acusaba de
«revisionismo», porque el interrogante del último párrafo, el que
seguía a la cita de Jaime Gil («¿Termina mal?»), sugería de
forma apenas velada que la historia de España termina bien, cosa a
su juicio rigurosamente falsa. «Termina bien para los que ganaron la
guerra», decía. «Pero mal para los que la perdimos. Nadie ha
tenido ni siquiera el gesto de agradecernos que lucháramos por la
libertad. En todos los pueblos hay monumentos que conmemoran a los
muertos de la guerra. ¿En cuántos de ellos ha visto usted que por
lo menos figuren los nombres de los dos bandos?» El texto acababa de
esta forma: «¡Y una gran mierda para la Transición! Atentamente:
Mateu Recasens».
La
tercera carta era la más interesante. La firmaba un tal Miquel
Aguirre. Aguirre era historiador y, según decía, llevaba varios
años estudiando lo ocurrido durante la guerra civil en la comarca de
Banyoles. Entre otras cosas, su carta daba cuenta de un hecho que en
aquel momento me pareció asombroso: Sánchez Mazas no había sido el
único superviviente del fusilamiento del Collell; un hombre llamado
Jesús Pascual Aguilar también había escapado con vida. Más aún:
al parecer, Pascual había referido el episodio en un libro titulado
Yo fui asesinado por los rojos. «Me temo que el libro es casi
inencontrable», concluía Aguirre, con inconfundible petulancia de
erudito. «Pero, si le interesa, yo tengo un ejemplar a su
disposición.» Al final de la carta Aguirre había anotado sus señas
y un número de teléfono.
Llamé
de inmediato a Aguirre. Después de algunos malentendidos, de los que
deduje que trabajaba en alguna empresa u organismo público, conseguí
hablar con él. Le pregunté si tenía información acerca de los
fusilamientos del Collell; me dijo que sí. Le pregunté si seguía
en pie la oferta de prestarme el libro de Pascual; me dijo que sí.
Le pregunté si le apetecía que comiéramos juntos; me dijo que
vivía en Banyoles, pero que cada jueves venía a Gerona para grabar
un programa de radio.
-Podemos quedar el
jueves - dijo.
Estábamos
a viernes y, con el fin de ahorrarme una semana de impaciencia, a
punto estuve de proponerle que nos viéramos esa misma tarde, en
Banyoles.
 |
| Terrassa del café Le Bistrot de Girona |
El
Bistrot
es un bar del casco antiguo, de aspecto vagamente modernista, con sus
mesas de mármol y hierro forjado, sus ventiladores de aspas, sus
grandes espejos y sus balcones saturados de flores y abiertos a la
escalinata que sube hacia la plaza de Sant Doménech. El jueves,
mucho antes de la hora acordada con Aguirre, ya estaba yo sentado a
un velador del Bistrot, con una cerveza en la mano; a mi alrededor
hervían las conversaciones de los profesores de la Facultad de
Letras, que suelen comer allí. Mientras hojeaba una revista pensé
que, al citarnos para esa comida, ni a Aguirre ni a mí se nos había
ocurrido que, puesto que ninguno de los dos conocía al otro, alguno
debía llevar una señal identificatoria, y ya estaba empezando a
esforzarme en imaginar cómo sería Aguirre, con la sola ayuda de la
voz que una semana atrás había oído al teléfono, cuando se detuvo
ante mi mesa un individuo bajo, cuadrado y moreno, con gafas, con una
carpeta roja bajo el brazo; una barba de tres días y una perilla de
malvado parecían comerle la cara. Por alguna razón yo esperaba que
Aguirre fuera un anciano calmoso y profesoral, y no el individuo
jovencísimo y de aire resacoso (o quizás excéntrico) que tenía
ante mí. Como no decía nada, le pregunté si él era él. Me dijo
que sí. Luego me preguntó si yo era yo. Le dije que sí. Nos
reímos. Cuando vino la camarera, Aguirre pidió arroz a la cazuela y
un entrecot al roquefort; yo pedí una ensalada y conejo. Mientras
esperábamos la comida Aguirre me dijo que me había reconocido por
la foto de la contraportada de uno de mis libros, que había leído
hacía tiempo. Superado el primer espasmo de vanidad, rencorosamente
comenté:
-¿Ah,
fuiste tú?
-No
entiendo.
Me
vi obligado a aclarar:
-Era
una broma.
Yo
estaba deseoso de entrar en materia, pero, porque no quería parecer
descortés o demasiado interesado, le pregunté por el programa de
radio. Aguirre soltó una risotada nerviosa, que desnudó sus
dientes: blancos y desiguales.
-Se
supone que es un programa de humor, pero en realidad es una
gilipollez. Yo interpreto a un comisario fascista que se llama
Antonio Gargallo y que redacta informes sobre los entrevistados. La
verdad: creo que me estoy enamorando de él. Naturalmente, de todo
esto en el ayuntamiento no saben nada.
-¿Trabajas
en el ayuntamiento de Banyoles?
Aguirre
asintió, entre avergonzado y pesaroso.
-De
secretario del alcalde -dijo-. Otra gilipollez. El alcalde es un
amigote, me lo pidió y no supe negarme. Pero en cuanto acabe esta
legislatura me largo. Desde hacía poco tiempo el ayuntamiento de
Banyoles estaba en manos de un equipo de gente muy joven, de Esquerra
Republicana de Catalunya, el partido nacionalista radical. Aguirre
dijo:
-No
sé qué opinará usted, pero a mí me parece que un país civilizado
es aquel en que uno no tiene necesidad de perder el tiempo con la
política.
Acusé
el «usted», pero no me descompuse, sino que me lancé sobre el
cable que me tendía Aguirre y lo cogí al vuelo:
-Exactamente
lo contrario de lo que pasaba en el 36.
-Ni
más ni menos.
Trajeron
la ensalada y el arroz. Aguirre señaló la carpeta roja.
-Le
he fotocopiado el libro de Pascual.
-¿Conoces
bien lo que pasó en el Collell?
-Bien
no -dijo-. Fue un episodio confuso.
Mientras engullía grandes
bocados de arroz empuja dos por vasos de tinto, Aguirre me habló,
como si considerara indispensable ponerme en antecedentes, de los
primeros días de la guerra en la comarca de Banyoles: del fracaso
previsible del golpe de Estado, de la revolución consiguiente, del
salvajismo sin control de los comités, de la quema masiva de
iglesias y la masacre de religiosos.
-Aunque ya no esté de moda,
yo sigo siendo anticlerical; pero aquello fue una locura colectiva -apostilló-. Claro que es fácil encontrar las causas que la
explican, pero también es fácil encontrar las causas que explican
el nazismo... Algunos historiadores nacionalistas insinúan que los
que quemaban iglesias y mataban curas eran gente de fuera,
inmigrantes y así. Mentira: eran de aquí, y tres años después más
de uno recibió a los nacionales dando vivas. Claro que, si
preguntas, nadie estaba allí cuando pegaban fuego a las iglesias.
Pero eso es otro tema. Lo que me jode son esos nacionalistas que
todavía andan por ahí intentando vender la pamema de que esto fue
una guerra entre castellanos y catalanes, una película de buenos y
malos.
-Creí
que eras nacionalista.
Aguirre
dejó de comer.
-Yo
no soy nacionalista -dijo-. Soy independentista.
-¿Y
qué diferencia hay entre las dos cosas?
-El
nacionalismo es una ideología -explicó, endureciendo un poco la
voz, como si le molestara tener que aclarar lo obvio-. Nefasta a mi
juicio. El independentismo es sólo una posibilidad. Como es una
creencia, y sobre las creencias no se discute, sobre el nacionalismo
no se puede discutir; sobre el independentismo sí. A usted le puede
parecer razonable o no. A mí me lo parece.
Javier
Cercas, Soldados de Salamina, Tusquets Editores, 2001
divendres, 7 de setembre del 2012
dimarts, 21 d’agost del 2012
abús
Aquest
vespre hem volgut acabar de passar la tarda a la cala s’Alguer de
Palamós. Arribats a la zona hem trobat barrat el camí
que porta a l’aparcament de la Pineda d’en Gori. Així que hem
aparcat enmig d’una filera de cotxes que hi havia davant i hem
acabat d’arribar a peu.
A la tornada, sorpresa, una multa per aparcar en zona prohibida.
Indignant que el magnífic ajuntament de Palamós en comptes de posar
un pàrquing alternatiu posi un policia darrera la romeguera. A mi,
com la majoria de ciutadans, no em fa res pagar per aparcar.
He
de dir que la bellesa del lloc no es correspon amb el personal que el
gestiona, per això no deixarem d’anar-hi.
No
sé com funcionen aquestes coses, suposo que l’ajuntament
dóna unes ordres recaptadores concretes i la policia compleix. Em fa
por pensar que la cosa vagi per una altre costat.
 |
| Nocturnidá y alevosía |
Que et multin en ple mes d’agost, fora vila, en un espai entre el bosc i un càmping, ho trobo abusiu i fora de lloc, és utilitzar les eines repressores que tenen per collar-nos sense miraments. Som com gossos fermats que contemplen com els seus amos els van escanyant a poc a poc.
Avui
m’ha tocat el rebre a mi, no queda més remei que rascar-se la
butxaca, destinar l’euro amb vint-i-cinc diari estalviat del cafè
del matí per pagar una injusta multa.
O
ens ho agafem bé o anem a viure a la muntanya.
divendres, 17 d’agost del 2012
xiringuito
 |
| El xiringuito de la Mei |
Per mi, el millor lloc per
menjar a Cadaqués és el xiringuito de la Mei, una guingueta que es troba a la plaja
ses Oliveres al final de l'avinguda Víctor Rahola, un cop travessat
el Passeig i la riba des Poal.
Darrera
la barra, a la vista de tothom, la Mei fa anar els fogons, d'allà
surten uns plats senzills sovint més gustosos que en molts
restaurants de "categoria".
No ho sé, potser és l'entorn que els fa més bons. Perquè estem a Cadaqués, perquè tenim la badia plena de barques, perquè sempre fa aquella mica de vent...
És un bon lloc per menjar, bon servei i bon ambient. Si no arribes aviat toca fer cua.
No ho sé, potser és l'entorn que els fa més bons. Perquè estem a Cadaqués, perquè tenim la badia plena de barques, perquè sempre fa aquella mica de vent...
És un bon lloc per menjar, bon servei i bon ambient. Si no arribes aviat toca fer cua.
 |
| La carta |
Hi
hem menjat i ens ha agradat:
Musclos al vapor,
amanida grega
tempures de llagostí,
pollastre al
Roquefort,
llenguado a la planxa,
torrades amb formatge de cabra,
costelles de xai,
gambes a la planxa,
pinxos de peix,
etc.
divendres, 10 d’agost del 2012
yoret
We love Lloret
 |
| www.prosieben.de |
 |
| Typisch Mädchen Eben |
 |
| actualidad.orange.es |
 |
| Drinki drinki |
 | |
| www.prosieben.de |
 | |
| www.324.cat |
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Salvador Espriu
dimecres, 8 d’agost del 2012
dimarts, 17 de juliol del 2012
congee
El meu company va
trucar al matí quan jo acabava de menjar un plat de sopa d'arròs anomenat
congee en
una botiga de fideus. Els xinesos diuen que als pobres els agrada el
congee
perquè creuen que els dóna el sabor que deu tenir la riquesa i als
rics els agrada el congee
perquè els recorda quan eren pobres. Estava bevent cafè, un mal costum occidental que vaig aprendre del meu avi.
My
partner called in the morning. I had just had a bowl of congee agt a
noddle shop. The Chinese say that the poor like congee because it
gives them the taste of what it would be like to be rich and the rich
like it because it reminds them of when they were poor. I was
drinking coffee, a bad Western habit I learned from Grandfather.
John Lanchester, Fragant
Harbour, London, 2003
diumenge, 10 de juny del 2012
vergonya
Entre Caldes i Sils portem més de tres anys suportant una carretera en obres, a mig fer, sobreocupada, plena de camions, passos estrets... una trampa mortal pels conductors i conductores que hi han de passar. Fins quan?
 |
| Carretera coloNial-II |
 |
| 700 km de Madrid |
 |
| Cap enlloc... |
 |
| Tot empantanegat |
 |
| No hi ha futur |
 |
| maleïda N2 |
 | ||||
| k-ratera NII |
 |
| Quants anys així? |
 |
| fins quan? |
 |
| Madrid please: listen to the jungle's voice |
diumenge, 3 de juny del 2012
peatges
Infraestructures,
planificació i desequilibri
RACC
EDITORIAL (maig 2012)
D'entrada,
si volem estudiar com es gestionen les infraestructures al nostre
país veurem que no es prioritza la seva eficàcia econòmica ni la
necessitat ni l'ús que en faran els usuaris. Probablement per això
en els últims 20 anys les dues Castelles (amb un ràtio de 800
vehicles per quilòmetre disponible) i Andalusia (2.000 vehicles/km)
han concentrat gairebé el 50% de la nova xarxa de vies d'alta
capacitat, en lloc de Balears i Canàries (5.000 vehicles/km),
Madrid (4.000) i Catalunya (gairebé 4.000). A més a Madrid es van
impulsar autopistes radials de peatge que no eren necessàries i que
ara s'estudia com rescatar-les del problema financer que ha suposat
aquesta política.
El món
de l'aviació comercial tampoc ha estat aliè a aquest concepte de
repartir infraestructures amb criteris polítics de territorialitat i
no pas d'eficiència. Alemanya, amb 81
milions d'habitants, té 39 aeroports.
Espanya,
amb la meitat de població, en té 52,
dels quals només vuit són rendibles, 39 més són deficitaris amb
opcions de millora i n'hi ha 26 totalment ruïnosos. Hi ha aeroports
fantasma, com el de Castelló o el de Ciudad Real, i altres amb
xifres tan baixes com els 2.781 passatgers per any d'Osca o els poc
més de 8.400 -una mitjana de 12 passatgers per dia- d'Albacete o
Còrdova. També les administracions autonòmiques han donat mostra
de posar per davant els criteris territorials abans que d'eficiència,
com seria el cas de l'aeroport d'Alguaire.
Aquest
criteri polític de planificació d'infraestructures s'ha traslladat
també alo món ferroviari. Sorprèn que siguin les autoritats
europees, molt més que les espanyoles, les que impulsen el corredor
del Mediterrani, una vella aspiració
d'Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana i Catalunya per donar
sortida eficient a mercaderies i passatgers cap a Europa.
La
xarxa d'Alta Velocitat Espanyola (AVE),
una obra faraònica de 2.900 km de longitud -la més extensa entre
els països de l'OCDE i la segona del món desprès de la Xina -amb
un cost econòmic astronòmic de 4.263 milions d'Euros, sense comptar
l'AVE de Sevilla- no arriba al grau d'ús de passatgers per
quilòmetre mínim per garantir-ne la rendibilitat, ni tan sols ene
els corredors Madrid-Sevilla i Barcelona-Madrid. Molt probablement,
trens tipus Euromed podrien haver fet una tasca semblant amb una
inversió menor que hauria deixat fons per a altres actuacions, com
la connexió ferroviària al Port de Barcelona, on una vegada
realitzades les inversions privades ara resulta impossible, per manca
de recursos, l'aportació de més de 400 milions d'euros compromesa
en el seu moment pel Govern espanyol.
A Catalunya,
a partir de 1969 la iniciativa privada va crear les vies de peatge
com alternativa a una xarxa bàsica de carreteres absolutament
incapaç d'atendre la gran demanda de mobilitat d'una societat en ple
desenvolupament. Aquestes vies de peatge, que van permetre un
creixement econòmic que hauria estat impossible només amb la xarxa
pública de carreteres, van ser l'única resposta possible als
criteris polítics d'assignació territorial, i no pas de demanda,
amb què es decidien les inversions en infraestructures. Amb els
anys, la manca continuada d'inversió estatal -per exemple, ala N-2 i
N-340- ha estat substituïda per l'augment de nombre de quilòmetres
d'autopistes de pagament, que han esdevingut vies d'ús necessari del
dia a dia de molts ciutadans. Aquesta manca de priorització i
d'inversió pública ha generat un greuge comparatiu evident.
Els criteris
de repartiment territorial amb els quals durant dècades, i segles,
s'ha gestionat la política d'infraestructures a Espanya queden ara
en notòria evidència per a molts ciutadans però, malauradament,
encara no per als política de mentalitat centralista. Si en moments
de bonança econòmica el criteri de l'eficiència hagués estat la
regla per prioritzar la inversió en infraestructures, avui Espanya
disposaria d'una xarxa més eficaç i no tindria les càrregues
financeres que suposa aquesta estructura radial de la xarxa viària,
ferroviària i aèria. Aquesta manera de gestionar les
infraestructures fa més pobre tot l'Estat.
RACC. cat
maig 2012
 |
| Carretera Colonial-II a Caldes de Malavella |
dimarts, 15 de maig del 2012
divendres, 27 d’abril del 2012
contrasenya
Les
difícils contrasenyes que l'exèrcit utilitzava en aquell moment
eren una petita font de perill. Es tractava de les feixugues
contrasenyes dobles en què una paraula ha de ser contestada amb una
altra. En general, eren de naturalesa elevada i revolucionària, com
Cultura - Progreso,
o Seremos - Invencibles
-, sovint pels sentinelles analfabets era difícil recordar unes
paraules tan altisonants. Recordo que una nit la contrasenya era Cataluña
- Heroica i, un jove camperol
cara-rodó, anomenat Jaume Domenech, se'm va apropar perplex i em va
demanar:
"Heroica
- Què vol dir heroica?"Li vaig explicar que significava el mateix que valiente. Una mica més tard fent un tomb per la trinxera en la foscor el sentinella el va desafiar:
"Alto! Cataluña! "
"Valiente", va cridar Jaume, segur que ho estava dient bé.
Pum!
Per sort, el sentinella va errar el tret. En aquella guerra tothom havia errat un tret alguna vegada, era humà.
The
difficult passwords which the army was using at this time were the
minor source of danger. They were those tiresome double passwords in
which one word has to be answered by another. Usually they were of an
elevating and revolutionary nature, such as Cultura – progreso,
or Seremos – invencibles, and it was often impossible to get
illiterate sentries to remember these highfalutin' words. One night,
I remember, the password was Cataluña – heroica, and a
moon-faced peasant lad named Jaime Domenech approached me, greatly
puzzled, and asked me to explain.
“Heroica
– What does heroica mean?”
I told him
that it meant the same as valiente. A little while later he
was stumbling up the trench in the darkness, and the sentry
challenged him:
“Alto!
Cataluña!”
“Valiente!”
yelled Jaime, certain that he was saying the right thing.
Bang!
However,
the sentry missed him. In this war everyone always did miss everyone
else, when it was humanly possible.
Homage
to Catalonia, George Orwell
dimecres, 25 d’abril del 2012
montoro
...no poner traba y menos mentale,
intelectuale, de no plantear las cosass desde ese punto de vista
ailasionista, ¿Qué hay de lo mío? Cuando nos estamos jugando el
futuro y la prosperidá de todos...
dissabte, 14 d’abril del 2012
dimecres, 4 d’abril del 2012
orenetes
Bones notícies
Aquest vespre, des del balcó
he vist les primeres orenetes d'aquest any,
bona senyal.
he vist les primeres orenetes d'aquest any,
bona senyal.
diumenge, 25 de març del 2012
normal
prova a cantar si ho fan els altres
canta fort si et sembla interessant
riu a pulmó si ho fan els altres
però no t'estranyi si et gires que riguin de tu
que no et sorprengui si estan farts
de tu jugant a ser com és la gent normal
canta fort si et sembla interessant
riu a pulmó si ho fan els altres
però no t'estranyi si et gires que riguin de tu
que no et sorprengui si estan farts
de tu jugant a ser com és la gent normal
genial!!!
dissabte, 17 de març del 2012
es
es [i les formes s', se, 's]
pron 1 Acusatiu i datiu del pronom personal reflexiu de tercera persona del singular i del plural. Ara es vesteix. Es renta les mans. Es mengen un tros de pa.
2 És emprat per a expressar un subjecte indeterminat, és a dir, d'un verb usat en forma impersonal. Aquesta roba es porta molt ara. Es diu que apujaran els preus.
A partir d'avui sembla ser que aquest blog portarà una nova cua a la URL:
http://siureny.blogspot.com.es/
hi han afegit un pronom personal reflexiu. :(
dijous, 26 de gener del 2012
gossos
Amables propietaris de simpàtics gossos ens deixen les seves caques al parc perquè els nens i nenes hi puguin jugar.
Això és al parc de la plaça ciutat de Figueres, Girona, i a molts altres llocs... no estem preparats per ser europeus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)