nassut

Ja l'has vist?

noël

Més enllà de la Coca-cola

arbres

( ... ) el món perfecte, clos, dels contes de la vora del foc que no deixava cap escletxa pel dubte, un món rodó on tot encaixava i que ens deixava un gust de perfecció a la boca, la imatge d'un altre planeta més complet i acabat que el que vivíem i al qual només podíem accedir amb les paraules, un món imaginari que només les paraules podien obrir.

I les històries dels arbres del bosc. El Castanyer de la Fullaca, prop de Viladrau, que tenia més de cinc-cents anys de vida i el seu tronc buit i acollidor com una cova va servir temps enrere per amagar bruixes i al segle passat, carlins, i fins fa poc hi va viure un carboner. O el Roure de Fussimanya, a la part més fonda de les Guilleries, que és un arbre remeier, com moltes herbes, i que té una branca en forma de bressol, com un llitet, per posar-hi les criatures malaltes, deixar-les una estona perquè la saba curativa del roure i tota l'energia que porta embolcallin el petit, i així en surti curat. Els grans també s'hi acosten, al roure, no se sap ni quants anys té, més enllà del temps dels moros i dels romans, per abraçar-lo com si fos un vell amic i quedar-s'hi una estona agafats, fins que la força de l'arbre s'encomana al cos i els entra una nova vigoria, unes ganes de saltar i córrer i moure's que no havien tingut abans, quan hi acudien decandits i fluixos, la mateixa força encomanada els aparta del tronc, de braó que han agafat, com qui s'acosta a una foguera. I sobretot l'arbre dels enamorats, el que més agradava a l'àvia, que es trobava també al Montseny, en una altra fageda, gairebé tocant a una avetosa, i que era un arbre format per l'abraçada d'un faig i un avet, tots dos ben enganxats fet un sol arbre, i això va ser perquè en aquell indret hi van morir dos enamorats perseguits per les seves dues famílies enemistades que no els volien deixar festejar, i van morir de fred abraçats al mateix lloc on de seguida van néixer un faig i un avet, que ja no es van separar mai més, per sempre plegats, units per sempre com volien els dos joves.

Emili Teixidor, Pa negre (cap. 27), Columna Edicions, Barcelona, 2003

descontrol

Divendres tres de desembre de dos mil deu, rebel·lió de pijos. Per no perdre els seus drets feudals, quatre (zero coma zero zero quatre) privilegiats han volgut posar el govern en escac. Amb la rebequeria, l'espai aeri tancat i més de tres-cents mil ciutadans (nadons, empresaris, turistes, estudiants, treballadors...) han quedat atrapats als aeroports. Reunió urgent de ministres, gabinet de crisi, mesura excepcional que recorda altres temps. Quan han vist que amb la broma podien perdre sous i esquelles sembla que han baixat del burro...

Pobrets, només demanen un tracte igualitari; a veure si les properes eleccions es presenten: PCAI (Partido de los Controladores Aéreos por la Igualdad)

cangur

Avui he menjat cangur, cangur amb orellanes. Cangur, cangur, aquelles rates gegants que salten per terres australs.

Ha sigut a Olot, al B-crek de la rotonda que va cap a les Preses, ex McDonald de la Garrotxa. Bon aparcament, lloc agradable i amb llum. Ara hi fan menús i carns a la brasa. Cada dia tenen un plat que amb beguda, pa i postres costa set euros i mig.

Els últims dimarts oferien pèsols amb sèpia (molt bo) com a plat del dia però, avui hi havia una mena de crep de bacon amb no sé què... M'he decantat per l'oferta que he vist a l'entrada: filet de cangur amb gírgoles.

La carn de cangur és una bona opció pels que els agrada la carn -i pels que volen deixar de menjar-ne-, és una carn de gust fort, m'ha recordat magret d'ànec multiplicat, com carn de caça, senglar o cérvol...

reflexió

Els que no s'interessen per la política han de saber que seran governats per persones que sí que s'hi interessen.

Arnold Joseph Toynbee

guix

Can Guix, Olot, carrer mulleres 3, hi havia estat de menut, fa molts anys. Tothom coneix aquesta fonda familiar. Sempre que hi he volgut tornar he trobat l'entrada plena de gent que espera. Avui semblava que n'hi havia menys, m'han dit que quinze minuts i m'he esperat llegint el diari.

A dins, l'interior és petit i una mampara tapa l'entrada de la cuina. La gent es coneix i se sent alguna broma de mal gust. M'han entaulat en una taula única, no m'hagués fet res compartir.

He demanat plat únic: sèpia amb mandonguilles i pèsols. Acceptable. Amb postres (sense cafè) 9 euros, més d'un quart per poder pagar, no et deixen pagar a la barra. Sembla barat però al final no ho és tant.

La carta. Plat del dia a 2,30

Potser Can Guix sigui interessant des del punt de vista antropològic, però a mi no m'ha semblat pràctic per algú que té el temps just. Una hora per poder dinar i al final acabes pagant més (guarnició, pa, beguda i postres) que en un restaurant que t'ofereixen un menú del migdia. Sense anar més lluny -i sense deixar la vessant antropològica- a la cantonada per sis euros i mig menges xino.

enganyamarits

He descobert que la majoria de gent -sense saber-ho- té un enganyamarits a casa.

La troballa ha estat buscant la paraula enganxina al diccionari d'Enciclopèdia catalana ( que per cert, ha canviat de domini http://www.diccionari.cat/)

Com que no apareix la paraula et proposen diferents opcions aproximatives:

enganxament ............................. enganyamarits

enganxar...................................... enganyapastors

enganya-roques........................... enganyar

enganxat....................................... enganyatall

enganxifós.................................... enganyifa

enganxó........................................ enganyívol

enganxós ......................................enganyós

engany ..........................................enganyosament

enganyabadocs ............................engarbullar

enganyador .................................. engargallar

M'ha cridat molt l'atenció enganyamarits, que contràriament al que pugui semblar es tracta de:

enganyamarits
[ de enganyar i marit ]

m Batedor de clares

Gratant per Internet he trobat un blog de cuina on un blocaire explica que aquest nom ve del fet que abans les mestresses de casa batien els ous amb aquest instrument, amb això una truita d'un ou semblava una de dos. Ell mateix diu que Se non è vero, è ben trovato.

gorres

No sé si tots els que lluïm poc cabell ens acabem aficionant a les gorres. En tot cas, mai abans -de l'alopècia- havia portat gorra i ara en tinc tot un reguitzell la majoria de les quals no porto.

Vista aquesta dèria capellera, el meu germà no ha tingut cap inconvenient en portar-me una gorra de la Xina, em feia gràcia aquella d'en Mao.

Es veu que va haver de voltar mig país per trobar "la meva" gorra.

Finalment me'n va dur dues: la -suposament- típica, amb estrella inclosa i la que ara porten tots els avis xinesos, amb la seva marca comercial corresponent.


Com es pot apreciar, una porta un símbol de la dictadura del proletariat i l'altra un símbol de la dictadura del capital. Els trauré abans de posar-me-les.

càmping

Sempre he pensat que la Devesa de Girona, seria un bon lloc per fer-hi un càmping.


Quan ho he comentat, tothom se m'ha tirat a sobre: "Què dius? boig..." Recordo fa bastants estius, el càmping d'Avinyó, al mig del riu, sota una ombra d'arbres que em van recordar la Devesa, és un bon lloc.

La Devesa és gran, i la major part no és utilitzada per ningú. Per què no? Potser el turisme de motxilla i espardenya no és prou interessant perquè facin un càmping (Devesa, Sant Daniel o on sigui) a la ciutat.

És un turisme que suma.



Ahir al matí a sota el pont de la barca, un pioner potser estava posant la primera pedra d'aquesta proposta.

hortografia

"Aquesta especificitat funcional es tradueix també en especificitats formals, ja que les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu es construeixen sistemàticament a partir de les persones paral·leles del present de subjuntiu, temps que s’empra a totes les persones en l’imperatiu negatiu."

Des de fa unes setmanes (mesos?) els busos de Girona "llueixen" aquest rètol.

La gramàtica no, però la intenció és bona perquè pretén que els conductors no xerrin amb algun conegut. De pas estaria bé que en alguns també posessin un rètol que digués: Conductor, no parlis pel mòbil.


Amb el "cuentu" he descobert la pàgina web www.hortografia.cat

agost

El mes d'agost és, potser, el pitjor mes per viatjar: calor, botigues tancades, carreteres abarrotades, massificació de gent, serveis mínims...

Les vacances són uns dies per desconnectar de la feina de cada dia. Hi ha qui les espera tot l'any, la raó de la seva existència.

Pels qui aparellem vacances amb viatge qualsevol època de l'any és millor que l'estiu per fer-ne. Pots viure els llocs visitats tal com són en el seu ritme normal.

Quan arriba l'agost el país s'atura, què porta a tanta gent fer vacances al mes d'agost? Segurament hi ha moltes raons diferents:

• L'empresa no els deixa cap més opció

• Sempre han fet vacances a l'agost i relacionen vacances amb tot el que porta aquest mes (sol, turistes, platja, etc.)

• Han de conciliar la vida familiar amb les vacances

• Els agrada l'ambient d'agost (suor, guiris, xiringuito, sorra, platja, gent, cues, mosques, intoxicacions...)

• Fan vacances tot l'any

• Els porta bons records i volen repetir

• No podrien suportar treballar un mes en el que quasi ningú treballa.

Visca les vacances!

confusió

A la dreta o a l'esquerra?

crisi

Foto del lector (Raimon Argemí). La Vanguardia 30/07/10.

cadenat

en-cadenats??

49.

“Fermati qui frena.” Non ci penso due volte e lo faccio. Di botto, al volo, così come è lei. Meno male che non arrivava nessuno da dietro. Mio fratello... E chi lo sentiva poi. Va be' che se la poteva prendere sempre con il ladro. Gin scende veloce dalla machina.

“Vieni.”

“Ma dove?”

“E seguimi, quante domande che fai.”

Siamo di fronte a Ponte Milvio, in una piccola piazza sul Lungotevere da dove parte via Flaminia che arriva fino a piazza del Popolo. Gin corre sul ponte e si ferma a metà, davanti al terzo lampione.

“Ecco, è questo qui.”

“Ma che cosa?”

“Il terzo lampione. C'è una leggenda su questo ponte, Ponte Milvio o Mollo come lo chiamava il Belli...”

“Ma che, ora mi fai la colta?”

“Sono colta! Su pochissime cose, ma lo sono. Come questa per esempio, la vuoi ascoltare o no?”

“Prima voglio un bacio.”

“E dai ascolta... È una storia bellissima.”

Gin si gira e sbuffa. L'abbraccio da dietro. Ci appoggiamo al parapetto. Guardiamo lontano. Poco più in là un altro ponte. Quello di corso Francia. Mi perdo con lo sguardo. E nessun ricordo disturba questo momento. Perfino i fantasmi del passato sanno avere rispetto di alcuni momenti? Sembra di sì. Gin si lascia baciare. Sotto di noi il Tevere, buio e scuro, scorre silenzioso. La luce fioca del lampione ci illumina leggera. Si sente lo scrosciare lento del fiume lungo gli argini. Il suo corso si spezza all'improvviso intorno alle colonne del ponte. L'acqua gorgheggia, si innalza, ribolle, borbotta. Poi, subito dopo, si unisce di nuovo e continua in silenzio la sua corsa verso il mare.

“Allora, mi racconti?”

“Questo è il terzo lampione di fonte all'altro ponte... La vedi questa qui intorno?”

“Sì... Mi sa che qualcuno si è sbagliato a legare il motorino...”

“Macché, scemo. Si chiama 'la catena degli innamorati'. Si mette un lucchetto intorno a questa catena, lo si chiude e si butta la chiava nel Tevere.”

“E poi?”

“Non ci si lascia più.”

“Ma come nascono queste storie?”

“Non lo so, questa esiste da sempre, la racconta perfino Trilussa.”

“Te ne approfitti perché non lo so.”

“È vera. È che tu hai paura di mettere un lucchetto.”

“Io non ho paura.”

“Quello è il libro di Ammaniti.”

“O il film di Salvatores, dipende dai punti di vista.”

“Comunque tu hai paura.”

“Ti ho detto di no.”

“E certo, te ne approfitti perché non abbiamo un lucchetto.”

“Stai qua e non ti muovere.”

Torno dopo un minuto. Con un lucchetto in mano.

“E questo dove lo hai trovato?”

“Mio fratello. Si porta il lucchetto con tanto di catena per bloccare il volante.”

“Già, non può mica immaginare che è suo fratello poi che gliela frega.”

“Guarda che sei responsabile quanto me. E fra l'altro mi devi ancora 20 euro.”

“Che rabbino.”

“Che ladra!”

“Ma di che? Oh, ma che vuoi, pure i soldi del lucchetto? Facciamo tutto un conto finale...”

“Troppi me ne dovrai allora.”

“Va be', stop, finiamola qui. Allora te la senti o no?”

“Certo che sì.”

Metto il lucchetto alla catena, lo chiudo e sfilo la chiave. La tengo un po' tra le dita mentre fisso Gin. Lei mi guarda. Mi sfida, mi sorride, alza un sopracciglio. “Allora?”

Prendo la chiave tra l'indice e il pollice. La faccio penzolare ancora un po', sospesa nel vuoto, indecisa. Poi all'improvviso la lascio. E lei vola giù, a capofitto, rotea nell'aria e si perde tra le acque del Tevere.

“L'hai fatto veramente...”

Gin mi guarda con aria strana, sognante, anche un po' emozionata.

“Te l'ho detto. Non ho paura.”

Mi salta addosso,a cavalcioni, mi abbraccia, mi bacia, urla di gioia, è folle, è pazza, è... È bella.

“Ehi, sei troppo felice. Ma non è che funziona sul serio questa leggenda?”

“Scemo!”

E corre via, gridando sul ponte. Incontra dei signori che camminano in gruppo. Tira il cappotto del più serio, lo fa girare su se stesso, lo costringe quasi a ballare con lei. E scappa via di nuovo. Mentre gli altri ridono. Spingono scherzosamente il signore che si è arrabbiato e vorrebbe sgridarla. Passo vicino al gruppo e allargo le braccia. Tutti condividono la felicità di Gin. Perfino il signore serio alla fine mi sorride. Sì, è vero, è così bella che obbliga un po' tutti a esserne felici.

Federico Moccia, Ho voglia di te, Universale Economica Feltrinelli, Milano, marzo 2007.

obres

En aquest racó de món, viatjar en tren -Resafer- sempre pot ser una aventura. Sense cotxe aquest cap de setmana llarg de festa local hem decidit agafar el tren per anar a Blanes.

L'aventura va començar abans de marxar, navegant per la inigualable pàgina web de la Renfe:

www.tevamosaliar.com

Vaig haver d'aconseguir una part dels horaris per telèfon, perquè a la web no apareixia res de rodalies (no sé si ara ja depèn de la Generalitat...), trucant a un 902. Vaig mirar què era això dels nou-cents dos i vaig trobar un fòrum que explicava que l'empresa a qui trucaves s'estava lucrant a costa teva, quan si necessites informació és l'empresa la que te l'ha d'oferir gratuïtament. Tot és legal però. Vaig acabar enviant un email al defensor del pueblo.

A l'estació de Girona ens van donar una fotocòpia d'horaris que no coincidien del tot amb el que vaig trobar a Internet. Vaig preguntar què passava i em van dir que només sortien els trens on hi havia prou temps per agafar l'enllaç que volíem agafar. Per anar de Girona a Blanes havíem de fer transbord a Maçanet-Massanes (“l'Empalme” com deien abans). No vaig acabar d'entendre el raonament ni vaig saber si la informació que surt a Internet és fiable.

Vam agafar el tren fins a l'Empalme i quan vam baixar se sentia per megafonia:

Atenció, els preguem no creuar les vies, si han de canviar d'andana facin servir el pas interior.

Atención, rogamos no crucen las vías, si han de cambiar de andén utilicen el paso inferior.

El pas interior o inferior -no sé- semblava tancat, tothom quan el tren va haver marxat va travessar la via per on deien que no havíem de passar. En aquell moment venia un tren a tota velocitat. Un iaio que travessava la via es va espantar i en comptes de recular va acabar de travessar. Pel pèls. Déu n'hi do.

Vaig anar a veure com estava el pas inferior (o interior, no sé) i s'hi podia passar per la part de darrera, que no es veia, per una escala a mig fer i travessant unes obres. Suposo que el tesnico de torn de l'Adif devien pensar que surt més a compte que et fotis d'oros per una escala o que et caigui alguna bastida pel cap que no pas que et passi un tren per sobre.

L'estació de Maçanet-Massanes està enmig d'enlloc (La gent de Maçanet baixa a l'estació de Sils). Geogràficament es troba entre la partió dels termes de Maçanet de la Selva i Massanes, dues poblacions veïnes geogràficament que només comparteixen l'etimologia del nom: mattiana, poma borda.

Després d'esperar quasi una hora (temps de sentir cinquanta vegades per megafonia un infinitiu usat com a imperatiu en català) vam agafar el tren d'un quart i mig de set.

bravo

El Escondido - encara no tenen pàgina web!?- és el més veterà i segons tothom que el coneix, millor restaurant mexicà de Girona.

Avui m’han convidat a triar restaurant i em venia de gust mexicà, després de mitja hora buscant aparcament per la zona de Migdia amb Bisbe Lorenzana hem girat cua i hem anat cap a la Devesa, al carrer Figuerola hi havíem vist un mexicà i l’hem anat a provar. A Girona Sempre hi ha un segon restaurant mexicà, fins l'any passat era el Taco-Taco.

L’hem encertada. Pensàvem que el Taco Bravo, carrer Figuerola 41, seria un d’aquells restaurants que els hi porten el menjar congelat i només han d’anar preparant. Crec que no perquè el que hem agafat ha sigut bo i no feia pinta de precuinat.

Per un bon preu hem compartit uns nachos amb carn i formatge i hem agafat un burrito de pollastre i una enchilada Jalisco.

Molt recomanable la seva salsa taquera. Tot i que semblava que Girona estava plena, al restaurant hi havia poca gent. La música, tota mexicana, suau i ben triada. Els cambrers molt atents i correctes.

Un lloc per tornar-hi.

TACO BRAVO - Servei a domicili - 2013 .pdf

prefabricats

Vam aprofitar la notícia de la construcció d'uns pisos prefabricats per desplaçar-nos a Banyoles. A la premsa vam llegir que havien instal·lat 30 habitatges de protecció oficial al barri de Can Puig a Banyoles. Mirant el mapa vam veure que això era la zona on hi ha el Consell Comarcal del Pla de l'Estany.

Arribats al Consell Comarcal un avi ens va indicar molt bé on havíem d'anar: " Ara baixeu, trenqueu a la dreta abans d'aquell canyer i continueu sempre el mateix carrer, veureu carrers a la dreta i a l'esquerra però continueu pel mateix carrer que fa la volta i surt aquí sota a l'altre costat. Trobareu uns vaivens i continueu fins que arribeu a l'estop, a l'esquerra aniríeu cap Vilavenut però heu d'anar a la dreta, com si anéssiu al centre de Banyoles, després trobareu un senyal de prohibit i allà mateix". Millor que un GPS.

L'edifici encara no està acabat del tot, hi havia operaris treballant i unes tanques que impedien acostar-s'hi.

No vam veure gran cosa, suposo que el més interessant hagués estat veure com instal·laven el mòduls.

Aquest curiós sistema de construcció sembla que serà molt utilitzat en el futur. Veurem.

veïns

No sé perquè però tinc la sensació que el veí de dalt deu fer una miqueta de soroll que el de sota ha d'aguantar, i més aquests dies que una selecció de catalans està donant coces a la pilota.

palamós

Amb el pretext de veure el gran creuer Noordam aquesta tarda hem anat al port de Palamós.

Ha estat agradable passejar ara que ja es pot anar en màniga curta i encara es troba aparcament en zona blava, un euro l'hora.

Palamós és un bon lloc per menjar una mica de peix arran de platja. Les gambes saltejades, els musclos a la marinera i la sèpia a la planxa del Petit BAR semblaven més gustoses després d'una caminada pel port, d'haver vist el peix del mercat del costat de la llotja,

de sentir els pescadors feinejant i els avis -antics pescadors- xerrant entre petites llanxes que tornaven dispersament.

La petita també s'ha emocionat veient com es bellugava afogant-se un peix acabat de pescar amb pèl de cuca i dient kak-kak darrera els gavians que s'envolaven.

Un bon vespre de tranquil·litat portuària.

eròtic

Subliminal

Era tan suat que no he pogut estar-me'n de penjar-ho.

Faves comptades...

flors

He fet una petita volta pel Girona Temps de gent.

Cal felicitar els organitzadors perquè realment sobta la quantitat de gent que hi havia pels carrers del centre de Girona.

Semblava com si tothom volgués oblidar aquests temps estranys que estem passant.

Es nota que ve el bon temps i, tot i els intervals molests de la pluja, la gent vol sortir a passejar i passar-s'ho bé.

Alegria mediterrània, realitzat pel CO MIFAS Riudellots

competència

Fa unes setmanes vaig veure d'esbiaixada la comparació de preus, i vaig pensar que al Carrefour venien productes HACENDADO, marca blanca de Mercadona.

Avui he vist que es tracta d'una altra cosa.

tips

Com ara fa dos anys, les ganes de menjar calçots ens han fet sortir de casa. Aquest cop ens hem quedat a Girona, al Tips.

Regint-nos per la seva pàgina web hem anat a aquesta masia urbana, eslògan amb el que venen el producte. De masia només en té la vaca de polièster de mida real i els pòsters en blanc i negre gegants – imatges que es poden veure a Internet- que pengen de les parets: unes espardenyes de veta, un senyor amb barret de palla, una dona munyint...

El Tips es troba al carrer Migdia 163, al costat del Carrefour, a l'edifici on abans hi havia un Super Stop.

És de molt bon aparcar, el local és molt gran i hi ha un espai perquè la mainada hi jugui. En realitat només s'utilitza una part petita, una gran peixera amb una vintena de taules que anomenen VIP (Very Important Pagès, ha ha) Tips. Potser al migdia o si hi ha grups s'utilitza la sala gran, no ho sé.

Una de les curiositats del lloc és que al costat de cada taula hi ha una pantalla tàctil on pots

consultar la carta i fer la comanda. També pots veure la tele o la zona de jocs i la cuina. Aquest sistema és interessant perquè et pots entretenir triant, això no fa anar el servei més ràpid ja que només només es veia un cuiner i dues cambreres.

El restaurant no té res d'especial, sembla un bon lloc per a grups i pots menjar carn a la brasa a un preu raonable, podem dir que després de sopar al Tips hem sortit ben tips (en el bon sentit de la paraula), res més.

jocs

Barcelona 2022 jocs olímpics d'hivern

RENFE: www.tevamosaliar.com

Barcelona 2022 jocs olímpics d'hivern

larsson

Portava una bona arrencada lectora després d'un seguit de llibres llegits de cop i em venia de gust continuar amb alguna cosa lleugera i entretinguda, què millor que un bestseller?, i em vaig decidir pel primer de la trilogia Millenium, Els homes que no estimaven les dones.

És cert que han fet una molt bona campanya de màrqueting, però ben mirat si a tanta gent li ha agradat, la novel·la no ha de ser tant dolenta.

No vaig ni intentar mirar si la trobaria a la biblioteca i em vaig rascar la butxaca, més de vint euros.

L'anava llegint, em deien que al principi era una mica avorrit, no l'hi trobava pas tant, més aviat lent, però jo m'anava imaginant cap a on ho feria anar tot, observant com anava construint els personatges principals.

Després de trobar aquell gat mort al jardí, quan la cosa es començava a animar, plof, el llibre passa de la pàgina 435 a la 484, continuant amb 485, 438, 439, 488, 489, 442, 443, 492, 493, 446, 447 i així anar fent ballar pàgines fins que a la 466 torna a seguir normal. Era un dissabte a la matinada -quan la nena em desperta a la nit sempre llegeixo una estona per tornar a agafar el son- "demà passat aniré a canviar-lo i tornem'hi" vaig preveure.

Dilluns vaig anar a la llibreria i me'l van canviar per un altre sense cap problema però, tenia el mateix error de paginació. Divendres el tindrem aquí. Buf!.

Vaig tenir temps de llegir Catoia l'enfarinat, i el següent dilluns -abans d'ahir- em van avisar que ja podia passar a recollir el meu llibre.

Bé, el vaig agafar i me'l vaig endur. A la nit, una altra vegada de matinada, vaig trobar-me amb la pàgina 435...

Ahir vaig tornar a passar per la llibreria i aquest cop em vaig quedar amb el llibre "per a col·leccionistes" per acabar-lo encara que sigui saltant-me alguna part! vaig pensar que seria com a les telenovel·les sud-americanes que si et perds deu o quinze capítols tampoc passa res...

Ara estic una mica desorientat amb alguns personatges -potser és la mateixa novel·la- i ja he perdut l'ímpetu inicial, però bé, la vull acabar d'una vegada, segurament abans que arribi la bona, si és que arriba...

He tingut la santa mala sort d'haver topat amb la setzena impressió de Columna Edicions de Els homes que no estimaven les dones d'Estieg Larsson

camioners

Conduint a 90 per la nacional II. Aquesta tarda a la variant de Girona, alçada de Fornells, un camió feia estona que em feia llums i se m'arrapava al cotxe, he fet veure que el filmava amb el mòbil (no funciona la càmera de gravar) i ha deixat de fer el burro.

Al cap d'uns quilòmetres he hagut de reduir perquè havia d'agafar l'entrada est de Girona, a l'alçada del Bicenturi, cosa que ha aprofitat el camioner per tornar-me a intimidar apretant-me per darrera. En aquell moment dos cotxes sortien per aquella sortida tan malparida cosa que m'ha fet fer una maniobra arriscada que m'ha deixat amb l'ai al cor. Ha anat d'un pèl que no es provoqués un accident.

Sempre he pensat que aquesta entrada és perillosa i que segurament hi ha hagut més d'un accident. Com es pot posar un carril de

sortida al mateix lloc que un d'entrada? Qui devia dissenyar-ho? Segur que va estudiar a la universitat? Va ser un camioner com el d'avui?

Jo, per si de cas a partir d'ara miraré d'entrar i recomanaré agafar la sortida anterior, la que va cap als Àngels, després més amunt hi ha una esplanada on es pot fer canvi de sentit.

funcionaris

... 'nem bé

bastons

M'ha sorprès, i agradat, un vídeo musical de Lady Gaga, sí aquella cantant que últimament està tenint molta popularitat per muntar ciris a tot arreu on va.

La cançó que acompanya el clip es diu Paparazzi, les imatges que apareixen no tenen res a veure amb el que diu la cançó, mentre parla de l'assetjament dels paparazzi surten imatges d'un ball de bastons, no el ball de bastons tradicional o folklòric ni el de la dona quan arribes tard a casa sinó una dansa feta amb crosses que juga amb l'estètica de la discapacitat, al meu entendre sense caure en el morbo.

Loutcha

Chez Loutcha és un restaurant capverdià situat al centre de Dakar, 101 rue Moussé Diop (tel. 33 8210302, chezloutcha @ hotmail.com)

Avui, com quasi sempre que he visitat Dakar, hem anat a dinar-hi. El restaurant és un dels locals emblemàtics del centre com l'Ali Baba (Fast food), la Palmerai (ideal per esmorzar), el Café di Roma (cuina internacional) o el bar restaurant Imperial (en plena plaça de l'Independence).

La primera vegada que vas a can Loutcha pares boig perquè et trobes una quantitat exagerada de plats per triar: cuina francesa, italiana, americana, senegalesa, capverdiana, pizzes, paelles... Recordo que les dues primeres vegades vaig demanar plats exòtics i rars i no em van convèncer Tot i que el local és molt concorregut és impossible tenir tantes coses (tipus de carns, peixos, marisc, verdures...) fresques apunt perquè un turista capriciós les provi.

El millor que es pot fer és agafar peix o carn a la brasa o les recomanacions de la carta. També es poden menjar plats senegalesos com el Thieboudien (arròs amb peix).

Avui he menjat athiéké poulet (3.800 F CFA), l'athieké és una mena de cuscús de mandioca típic de Costa d'Ivori, s'acompanya de crudité (ceba, cogombre, tomata... trocejats) i de peix o pollastre a la brasa com he triat avui.

Els plats són copiosos i normalment no te'ls pots acabar. L'ambient és animat i agradable, solen haver-hi força occidentals però els locals, que s'ho poden permetre, també aprecien el lloc.

Si mai aneu a Dakar no deixeu d'anar a menjar a Chez Loutcha.