Tomàs pretenia ser culte sense esforç. Tenia la dèria de memoritzar paraules que ell creia enrevessades, d'aquelles que ningú no sabia, per impressionar. Trobava als diaris una paraula o memoritzava expressions que havia sentit i les barrejava impunement en qualsevol frase. Un dia, ja érem nosaltres grans, estàvem amb ell en una cafeteria cèntrica de València. Feia temps que usava la paraula «inverosímil» ací i allà. Ens asseguérem a la terrassa i vingué el cambrer:
- Què prendran?
- Aigua mineral -demanà Tomàs.
- Amb gas o sense?
- M'és inverosímil -va amollar, fastuós. El cambrer marxà a la barra convençut que les volíem amb gas.
Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Columna Edicions, Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada