POSTALS GUARDADES
M’he quedat sol davant de mi mateix, sense crosses, com aquella vegada que jugàvem a execucions a la platja. Jo sol enmig de la platja deixant anar les crosses i dient «m’has tocat» o posant-me les mans damunt del pit fent teatre i deixant-me anar a terra posant les mans per endavant amb els braços estirats per deturar el cop, un cop inevitable perquè els braços no podien suportar el pes d’un cos que cau en vertical. I el cap copejant el terra damunt un dur matalàs d’arena fina: un dolor insignificant tanmateix un dolor de joc un dolor ple de rialles un dolor regat de cervesa a doll després com per celebrar la nostra absoluta felicitat a flor de pell una felicitat anterior a tot record anterior a tota cursa. La felicitat no té música és senzillament una estranya remor de mar sense escuma allò que és anterior a tot aquell cos o aquella cara pigada que s’apropà on era jo entre roca i alga per donar-me la mà i acaronar-me sense que jo li hagués dit res ni l’hagués cridada sucre a mitja veu barreja de sucre candi i de sucre fi feliç sota la pell més prima mirant les barques com creuaven el mar i els patins que feien via i els companys capbussant-se rient i fent momerotes i jo sorprès tal vegada perquè t’havies apropat a mi i m’acaronaves i jo no t’havia desitjat i em preguntava quants anys tenies. Eres molt jove sens dubte i tu t’havies apropat a mi i em donaves la mà i em parlaves vés a saber de què no ho recordo pas ara. O tal vegada no ens dèiem res només potser ens miràvem no ens besàvem tampoc recordo que no ens besàvem tampoc com si el bes se m’hagués fos encara més enllà de la història en uns altres llavis perduts en el temps i la tempesta.
Quadre hiperrealista però sense sopes Campbell’s ni dones de cul rodó amb minifaldilla de cuir negre ni Chevrolets ni Cadillacs ni Coca-Cola. Tal vegada només les Coca-Coles a les mans de banyistes assedegats d’illa i les ampolles de cervesa per terra o a la paperera. Un sol esplèndid –sunshine, yes!- al centre de la volta. Milers d’espases caient en vertical i entabanant-nos. Les ombrel·les les palloles. Els cossos fimbrejant cap a l’aigua amb delit de frescor i de crit. Un gos que s’espolsa el pèl llarg i ara arrapat a la pell. Jo sota l’ombrel·la posant-me una potinga llefiscosa i alçant la mà per saludar els companys que jugaven a pilota dins l’aigua. ara em passa un núvol per la ment i m’afiguro que sóc la pilota. Ningú no en té la culpa. El sol continua deixant caure espases verticals. Surt un company de l’aigua i ve prop meu. S’asseu damunt la seva tovallola. Ambdós movem el cap d’esquerra a dreta fins que es perd dins l’aigua una femella morena amb els pits al descobert. Em torna a la memòria el sucre candi.
Les coses no són mai com a voltes s’espera. Sempre hi ha la ciutat que et tempta pels carrers i t’engoleix avara per carrerons llunàtics i allí et trobes amb ulls que et prometen gin-tònics i amb cossos aurorals que et prometen viatges. És un joc on l’atzar té el darrer mot a dir. Et recordo a la dutxa tot just abans d’entrar-hi amb cos de caramel de llum i cafè amb llet dient-me pots passar sense que ens coneguéssim. Damunt el paper en blanc un record sense rostre. Pel dèdal de la nit ens trobàrem de nou amb altra companyia. Em digueres que el temps és un joc de miralls. Una nafra potser. I pel nostre castell no creuaren camins. L’atzar ho confirmà: el bitllet de tornada.
Com un angle de sal la llum damunt la pell. El retorn de l’estiu pels ponts de la memòria com un puntal escàs en un hivern contrari. Tots aquell cossos bells i les cartes jugades amb veritats absolutes entre somnis de gin i alfabets poc possibles fan un joc de cintura pel vell topos llatí. Tot el nou palimpsest refà l’original i et reveig dalt del pont saludant amb la mà o llançant-me a l’atzar d’un ral·li incontrolat. O també el reclam del meu cos entre engrunes sagrades.
Venies per les roques amb aquell regust de molsa a les paraules i et fas present amb el record de tants desigs antics. No t’esperava. T’imposes al perfil de l’horitzó. T’hi retalles. Al fons el far. Jo penso en el teu cos que no ha estat meu encara i em deixo aconduir per la platja deserta. M’invites a fumar i rius mig marejada. L’oracle em diu que avui tampoc no seràs meva.
QUATRE POEMES BRITÀNICS
Des d’una cabina:
saps?
Et trucava de d’una cabina:
dentrifici Roig a Sutherland.
Sorpresa a camp obert
entre les pedres grises:
proposta sense objecte.
Imagina’m
trucant-te de la tundra
com si et fes pessigolles.
Bombolla de sabó
Roig
mentre els miners fan vaga
i a trenc de foc
Sting recita amb un nou odi.
Portaves un disseny
d’espai amb decibelis
com un projecte zombi.
Que gran que ets
–digueres impostant-te–
i uns ulls rodons oferien llimones.
Groopie de nit
em llegires uns versos
com si jo fos –voraç–
l’autor del trencaclosques.
Obrers del nord
estrafeien New Order
a l’espai luxuriant de Picadilly.
Fou allí
quan de sobte imposares
el teu missatge mut
en esquer de diari.
Com si et llegís el sexe
vaig puntejar amb diamant
el disc d’aquell telèfon.
Em digueres que sí
i fou un reggae blau a la pluja de Londres.
Amb gràcil gropa
signes pacte
als bancs d’Edimburg.
Descans historiat
sota un estendard de gaites.
Aquesta estesa de signes i d’ofrenes
d’uns noms al buit del temps
sota les teves natges.
Promesa del teu cos
ofrena dels desitjos.
LES MURADES
Feblesa i mà de foc com un cos entre joncs: barnilles a la pell. Constructors al desert o als espadats batuts per llums extraviades. Davallaven els éssers i es feien un palau prop de la teva casa. Tu sorties sola al jardí a voltes nua a rebre’ls. Oh, els benaurats senyors: quin neguit d’ales blanques i un estrall de trompetes. Els àngels.
Véns posseïda de tot amb un coltell al coll prop de la gola tendra. T’hi agafes. T’hi ofegues. Panteixes de desig entre el premi de sang que t’esgüella la tendra murada dels ulls i els desitjos. Capitells dibuixant escenes de vedells i monstres en ofrenes lunars. Allí dempeus vesteixes el teu cos amb tots els sons i cornamuses. Un lleuger moviment enruna l’equilibri.
Serpent infinita de lluites. Combat de dinasties. Viatge penitent o assalt a l’altra banda. L’imperi misteriós que ens porta a l’infinit del nostre joc. El cos com un immens territori de mings i mongols. Ens ve de cara un cotxe amb disseny agressiu.
Porta del freu i un déu fa sonar l’arpa mentre alces la murada. Cavall futur com un regal dels déus porta la mort al ventre. Et salves dels esgüells: llum de nissaga nova.
Com si fos la pell mateixa. Una geografia de límits encercla la ciutat. La protegeix: l’ofega. T’hi mires i t’hi veus. El temps congelat entre murades fa marxa enrere en un rellotge antic. Sonen les dotze com al temps de l’àngelus i els passos es fan breus sobre les lloses velles. Després refàs el fil i el temps segueix a fora.
Tot el sol com una espasa. Tot el sol com una cuirassa immensa que t’esclafa mentre avances. Palaus i restes. El tacte de les pedres. El record només d’allò que fou poder: riquesa: I ara desert als teus ulls. Les pedres. El fuet sense ni una ombra. Dalt del turó la porta que t’acull. El regne dels lleons.
Inventes un espai per encerclar el salvatge. Combat. Arquitectura. La natura a mesura de l’Home i el vell Leonardo dient l’arte è una cosa mentale. Mur suficient que deixa al lloc exacte allò que no té ordre. La Forma necessària: la llibertat i el límit. Quadrat primordial: Hortus Conclusus.
DE LA MIRADA
Des dels ulls de Poe
Encontre fortuït.
L’altra banda.
Allò que hi ha de nou a l’altra banda del forat: la runa.
La porta sempre un reclam un enderroc
que ens obre les comportes per on s’escola el fred
de tota espera immòbil.
Cap gos no guarda la ferida d’un sommi el secret
el daltabaix inútil del castell del Senyor.
Amb draps curulls de sal has guarit la burxada
del temps innoble i magre.
Un corb digué: mai més.
Una gavina: encara.
Des dels ulls de Baudelaire
Abatut el vaixell.
Ales immenses.
Condemna a l’espiral
d’un paradís sargit.
I un nou intent d’anar amunt amunt
com Ícar.
Deixes la petja i t’alces.
El destí és una carta que sempre té retorn.
El pes del plom
a l’horitzó de sofre.
Tortura líquida. Pupil·la morta a trenc de ganivet.
Blanc contra blanc:
la mort o blanc per negre.
Sutge als pulmons.
Des dels ulls de Góngora
Atac frontal als murs
Desert d’onades.
Dofins. Estol.
La xarxa amb plata falsa.
Ulls que s’ho miren.
Des dels ulls de Coleridge
Mires per tots
els reixats de les ones
l’altra bandera la sal del sepulcre.
El destí.
La veu menys humana del temps
damunt del màstil dels missatges.
Vell mariner.
Una ferida bruta la nit
entre coralls i al·lèrgies.
Potser el teu rostre encara un punt de llum
un foc espès sense receptes.
Mires el far com un germà improbable
i dius: on és el mar
on els esculls que tempten els naufragis?
Des dels ulls de Neruda
Gavines blanques
famolenques pel teu cos
en un atzar de vol.
El set. La set de tu. La màgia:
un fil per teixir un un
que s’ofereix hipnòtic.
Des dels ulls de Rimbaud
Cordes de nit subjecten els naufragis
o en alta mar per gelatina d’aigua
gronxa l’esguard un vaixell mig somnàmbul.
Despesa viva de volum i pes:
Manta de sal marxant a pinyó fix
i l’esguard pur al cel o bé a la lluna:
rostres obscurs.
ORIENTALS
Palmera en el desert. Quin gust per les paraules al teu palau. Com t’agrada teixir amb llengües sàvies i escoltar els consells del grec Longinos. La bellesa rep un nom entre desert i oasi: Zenòbia. Esclat d’ulls de carbó: Emperadriu de Tadmor. Cavalques també revestida de porpra per la gran Avinguda. I amb casc i espasa nua enardeixes els teus i els predius la victòria. L’imperi serà gran: d’Egipte a l’Anatòlia. Aquest desert que petjo després de mil batalles i que a l’atzar m’imposa el destí dels antics. A l’altra banda Roma incapaç de signar les cartes del teu cos. Imperi contra Imperi: sense treva. Quin desig impossible sentí Aurelià en saber-te vençuda!
Contrast de coloms el teu cos de plaer. El desig sadollat: el desig impossible. Babel i Babilònia. Com s’afuen els cossos a l’ombra del desert o a la cresta sagrada del mont Bagistanon. Una dansa infinita que tu presideixes oferint el teu cos, Semíramis. Et tornares colom desp´res de tant de foc?
Havies rebut Cleopatra a Tarse i ella havia partit novament cap un somni de sorra. Tal vegada per això castigaves Palmira i llençaves genets amb xarxes de cobdícia a treure bon profit de llunyanes riqueses? Núvia del desert, entre Roma i els Parts, jugues un somni d’amor a tres bandes. Quina gelosia d’espases alça el teu vel de vol en vertical, i quin cos cobejat entre l’erm i l’oasi! Tal volta et vols venjar en un nom de palmera d’allò que ha rebutjat Cleopatra, l’egípcia? Què en saps d’aquest secret, noble i vell Apià?
DIC SOBRE L’AMSTEL
Passejo per la plaça amb tramvies i yonkis. Aiguabarreig de circ i mirades distretes. Tots els colors de pell: tots els matisos. Els cossos transparents de neu i xocolata. El caminar increïble de les dones. Jo vagarejo, breu, entre un faquir de foc i un mag imprevisible. Quin camí més incert, quin tobogan de vidres. Davant meu per atzar un mim crea un paisatge. Talla el camí pel mig i en fa una cristallera que neteja amatent amb fregall i sabó. No deturo el meu pas i en arribar-hi faig un gest manifest de transpassar una porta. Riallades de còmplice. No sabia el teu nom encara entre les presents.
No apliqueu la lògica a l’atzar dels seus ulls. T’imposes d’amagat a l’altra banda de la felicitat del cos: iman, record hipnòtic. Esborres altres ulls entre parets sagrades. Arribes per canals sobre un destí aquàtic. Amb dolor d’aerosol registres el meu ofec en paper reciclat. A més de mil quilòmetres l’atzar de tot l’atzar. Duc el teu negatiu a totes les butxaques.
Hi ha jocs d’atzar que finalment no es juguen. Són aquest pòsit del cafè de l’ànima o aquell record penjat amb pinces grises: la por del risc que et fa guardar armes, jugador absurd de cartes mal marcades. Com corre el temps al nord de tota espera! I aquell estiu que duia tantes coses, amb mans de bus escanya tots els peixos. L’aquí feixuc, l’aquí tan confortable. Damunt dels dics les aigües em reclamen un risc d’ofec entre els teus ulls de lluna. Mal guanyador perdo el destí de somnàmbul. Ho sé molt bé penjat a mil quilòmetres. Sense jugar malbaratem la vida.
Per l’aigua dels canals una lluna de plata: presagi fred amb tot el blanc solemne. Miro els vaixells com fa passeigs romàntics i un groc d’intrús se’m clava a la solapa. Sempre hi ha algú que ha perdut les sabates i un foll absurd que les pinta a deshora. Sempre hi ha algú que somriu a la porta o et diu adéu des d’una bicicleta. Sempre hi ha algú i sempre hi ha el silenci. Pujo a la cambra amb sons de Nina Hagen i els convidats brinden pel doctorandus. Alces la mà i somrius. Pels finestrals la lluna com els teus ulls que em miren. Afora hi ha els canals i una humitat d’agulles i l’espera cansada de tanta gent nocturna. Sempre hi ha algú que refà dèdals tristos. Sempre hi ha algú que perd les claus a l’aigua i ha d’escalar per velles canonades. Sempre hi ha un mur i sempre una mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada