“PELS
CARRERS ASSOLELLATS...”
Pels
carrers assolellats de la vila corre la nova que En Llull, el
barbaflorit, es presenta pels volts del migdia al peu del monòlit
que amitjana la Ribera. Diuen que vesteix gramalla fosca cenyida amb
un tros de cuir vell i balder. Conten que s'asseu damunt un pedrís
mal apuntalat, tot voltat de llibres i paperassa. Tantost mira el
pèlag ondós i els espellats banyistes, tantost amb ploma d'oca
dibuixa signes rars en un quadern rebregat i esfulladís amb sentors
de fusta humida. Avui n'he volgut ésser testimoni. Tocades les
dotze, al peu mateix del roc commemoratiu, un homenàs barballarg,
vera efígie d'En Ramon lo Foll, deixava vesta burella i caperó
morat al sorral, i entrava a l'aigua voltat de clarors, amb un infant
al braç dret, que enlairava com si li ensenyés el mar per
ensinistrar-lo a nedar. Volia endur-me-li els llibrassos i els
pergamins: però algú m'ha estirat enrere i m'ha embenat els ulls
amb teles fregants. M'ha dit uns mots de l'antigor a cau d'orella, i
m'ha persignat amb sals verges. A cegues, m'ha obligat a cavalcar no
sé pas quina alada bestiassa brogidora, i m'he desentenebrat en
aterrar, entre brugueres, sol i abrasat per noves ardors, tocant al
Pas de la Mala Dona.
J.
V. Foix, L'Estrella d'en Perris, Barcelona, 1963
