De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna
SA TUNA
Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d'allí deu ser
com canviar de món.
Mai no ho he fet.
Conec a penes quatre pams de mi
mal limitats per la malenconia.
Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.
La boia és un miratge.
Miquel Martí Pol
Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.
La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.
- Que tindríeu taula per tres?
- Uhm, teníeu reserva?
- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.
-Deixeu-me mirar...
Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:
- Nosaltres som menys!
Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.
- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...
Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.
No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.
Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.
Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.
Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.
