Accident de treball
Una vegada em va visitar un venedor de forats a domicili. De moment vaig dir-li que estava servit, que més aviat em feia falta un producte (entre material i espiritual) per tapar els que ja tenia.
- Porto novetats -em respongué-. No hi perdrà res veient el mostrari, sense cap compromís.
Les novetats em fascinen, i com que aquell dia tenia temps, vaig accedir. Obrí damunt de l'escriptori una petita maleta, plena de forats de mides i colors diferents. Mai no n'havia vistos tants.
-Són autoadhesius -m'explicà el venedor-, i alguns models, quan han complert la seva missió, s'autodestrueixen, com aquells magnetòfons de les pel·lícules d'espies. Dividim la producció en dos grans prototipus, els forats verticals i els forats horitzontals, amb variants que els fan aptes, pràcticament, per a tota mena d'usos. Si m'ho permet, li ensenyaré un dels verticals que venem més...
-De què es tracta? -vaig preguntar-li, entre encuriosit i escèptic.
-S'enganxen a la paret i deixen veure l'habitació propera o la casa del costat, discretament i amb una gran nitidesa.
Hi ha coses per les quals no passo, i vaig saltar enfurismat:
-I ara! Això és immoral, no es pot tolerar que ho autoritzin. Li prohibeixo formalment que vengui ni un d'aquests forats als meus veïns del replà!
El venedor va fer un gest de resignació. «És curiós que la gent s'ho prengui així», va dir, «en comptes d'apreciar l'aspecte utilitari i benèfic.»
-Com ara quin?
-Per exemple si hi ha criatures petites el son de els quals convé vetllar sense sobresaltar-les. O bé malalts al pis del costat, solteres i vidus vells que no es poden valdre i són oblidats de tothom. L'egoisme liquidarà la nostra societat.
Jo no tinc criatures a casa ni ancians a prop, però les crides de conciència sempre em troben a punt, em trasbalsen.
-No és el meu cas – vaig replicar, amb la veu una mica amorosida-. Ha de cercar una altra classe de clients. I no els busqui pas en aquesta planta, perquè em veuria obligat a denunciar-lo.
-Vostè és un parroquià de forats horitzontals. Ja ho veig... En tenim uns que són d'interès general; quan se sap que existeixen ja no se'n pot prescindir. Com aquest. Veu?
Va treure un forat de la maleta i va ensenyar-me'l.
-S'encaixa a terra sense cap dificultat. Aplanant-lo amb el palmell queda perfectament adherit...
Va fer-ho i, en efecte, el forat s'adaptà de seguida.
-Sí, bé -vaig dir-. I ara què?
-Miri-se'l, miri-se'l...
El forat va començar a absorbir matèria, amb un zumzeig suau. S'empassà molles de pa, un borrissol que hi havia sota el mobles i l'estora, dues o tres formigues que passaven per allí, brins de tabac, bocins de paper... Xuclava tota la brutícia en una colla de pams a la rodona.
-Què li sembla?
Vaig haver de reconèixer que era útil. I, sobretot, singular.
-Amb parell que me'n compri ja s'hi notarà de veres. I si n'adquireix quatre, podré fer-li un preu francament interessant.
-Quan valen?
-Esperi's, que encara he de fer-li una altra demostració. ¿Em podria fer el favor de portar-me un gerro d'aigua?
No em costava res, i vaig portar-li l'aigua. Va vessar-la per terra, amb una segura confiança, i el forat l'engolia sense fer distincions entre la brossa i el líquid. Però de cop i volta el forat estossegà i va parar-se. «Tranquil, tranquil», va dir-me el venedor (tot i que ell s'havia descompost una mica). «Probablement, és un fenomen d'inductància. No té pas algun aparell engegat?»
-No.
Quedava encara un bon mullader, i l'agent de vendes va donar uns cops de peu a terra, com si volgués desencallar el mecanisme. Ens va esquitxar a tots dos.
-Saps què passa? -em digué-. És que fa poc que treballo a la companyia i hi ha coses que se m'escapen. Vostè no s'amoïni, perquè tenim una pòlissa que cobreix les molèsties. Deixi-ho per a mi...
Va arromangar-se els pantalons i s'agenollà. De quatre grapes, xipollejant, s'atansà al forat i, amb la mà de cantell, recollia aigua i la guiava cap al trau, amb la intenció de reanimar-lo. Ni mai que ho hagués fet, i que consti que ho dic per ell. El forat rebufà i va agafar-li els dits, després la mà, tot seguit el braç i, al final, la figura sencera. L'agent s'anà convertint en una massa gelatinosa, en una mena d'ectoplasma (si se'm permet l'expressió), fins que va desaparèixer del tot. Mai no he dubtat tant com aleshores dels avantatges de la ciència.
Sóc ràpid de reflexos, i no ho dic pas per alabar-me. Em vingué com un llamp la idea que si aquell home tenia família el buscarien, i segurament tenia -com gairebé tothom- un rastre fàcil de seguir. Si la policia trobava el catàleg a casa meva, els faria l'efecte d'haver arribat al capdavall de la investigació. Vaig agafar la maleta d'una revolada i vaig oferir-la al forat, que la devorà materialment. Se m'acudí de tapar el forat amb l'estora, però no calgué perquè es veu que era d'aquells que, sota patent, s'autodestruïen. Deixà anar un fumerol, després un esclafit -no res de l'altre món- i s'esvaní. El mosaic va quedar net i polit, millor que abans. Cal confessar que aquest aspecte els fabricants l'havien resolt bé.
L'episodi, considerant-lo en conjunt, em va deixar estupefacte. És cert que la tecnologia avança molt, però l'element humà va perdent l'essència, se'ns torna moll. Els viatjants d'ara no es poden comparar amb els d'abans de la guerra, aquells homes admirables apassionats per l'ofici, que portaven el nom del nostre país i els nostres productes a regions remotes. Sabien de cor allò que venien, es mostraven orgullosos de conèixer la línia, i no hi ha notícia (que jo sàpiga) que cap d'ells hagués pres mal amb el seu propi mostrari. Si no s'hi posa remei, perdrem clients i ens baixaran les vendes.
Pere Calders, Tot s'aprofita, Edicions 62, Barcelona, 1991.
