devesa

Poca gent pot dir que travessa la Devesa cada matí

xiringuito

El xiringuito de la Mei

Per mi, el millor lloc per menjar a Cadaqués és el xiringuito de la Mei, una guingueta que es troba a la plaja ses Oliveres al final de l'avinguda Víctor Rahola, un cop travessat el Passeig i la riba des Poal.

Darrera la barra, a la vista de tothom, la Mei fa anar els fogons, d'allà surten uns plats senzills sovint més gustosos que en molts restaurants de "categoria". 
No ho sé, potser és l'entorn que els fa més bons. Perquè estem a Cadaqués, perquè tenim la badia plena de barques, perquè sempre fa aquella mica de vent... 

És un bon lloc per menjar, bon servei i bon ambient. Si no arribes aviat toca fer cua.

La carta

Hi hem menjat i ens ha agradat: 

Musclos al vapor,

amanida grega

tempures de llagostí, 

pollastre al Roquefort, 

llenguado a la planxa, 

torrades amb formatge de cabra, 

costelles de xai, 

gambes a la planxa, 

pinxos de peix,

etc.

nipona

Carrer del mossèn Baldiri Reixach, Girona

càmping

Sempre he pensat que la Devesa de Girona, seria un bon lloc per fer-hi un càmping.


Quan ho he comentat, tothom se m'ha tirat a sobre: "Què dius? boig..." Recordo fa bastants estius, el càmping d'Avinyó, al mig del riu, sota una ombra d'arbres que em van recordar la Devesa, és un bon lloc.

La Devesa és gran, i la major part no és utilitzada per ningú. Per què no? Potser el turisme de motxilla i espardenya no és prou interessant perquè facin un càmping (Devesa, Sant Daniel o on sigui) a la ciutat.

És un turisme que suma.



Ahir al matí a sota el pont de la barca, un pioner potser estava posant la primera pedra d'aquesta proposta.

palamós

Amb el pretext de veure el gran creuer Noordam aquesta tarda hem anat al port de Palamós.

Ha estat agradable passejar ara que ja es pot anar en màniga curta i encara es troba aparcament en zona blava, un euro l'hora.

Palamós és un bon lloc per menjar una mica de peix arran de platja. Les gambes saltejades, els musclos a la marinera i la sèpia a la planxa del Petit BAR semblaven més gustoses després d'una caminada pel port, d'haver vist el peix del mercat del costat de la llotja,

de sentir els pescadors feinejant i els avis -antics pescadors- xerrant entre petites llanxes que tornaven dispersament.

La petita també s'ha emocionat veient com es bellugava afogant-se un peix acabat de pescar amb pèl de cuca i dient kak-kak darrera els gavians que s'envolaven.

Un bon vespre de tranquil·litat portuària.

àngel

El carrer de la Font de Rei és un dels racons de Girona d'agradable passejar, bo per seure una estona i sentir l'aire que porta l'Onyar.

Aquest indret amb nom de carrer no és un carrer, és un camí que retalla les eixides de les cases del carrer de la Rutlla que s'aboquen a l'Onyar.

El racó més singular és la casa senyorial del número 19 del carrer de la Rutlla [Villa Anita], no sabria dir quin estil té aquest edifici aparentment buit, segurament modernista.

Enmig del jardí posterior, darrera la tanca de fusta entre arbusts hi ha una estàtua de bronze, un àngel que a mi m'agrada imaginar que és una rèplica del de la catedral de Girona, potser ho és...

formes

Davant l'entrada del pati de l'escola Joan Bruguera de Girona, quasi sota les vies al final del carrer Figuerola hi ha una escultura curiosa. Si la mirem de davant és el cos sense braços d'una dona de proporcions generoses, tal com indica el títol de l'obra Tors de dona.

Però vista de costat té una altra forma que em recorda alguna cosa que s'acaba de definir.

L'escultura és de Rosa Serra i es va instal·lar l'any 1982.

adela

De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna

SA TUNA

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.

Veure la terra des d'allí deu ser

com canviar de món.

Mai no ho he fet.

Conec a penes quatre pams de mi

mal limitats per la malenconia.

Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.

La boia és un miratge.

Miquel Martí Pol

Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.

La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.

- Que tindríeu taula per tres?

- Uhm, teníeu reserva?

- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.

-Deixeu-me mirar...

Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:

- Nosaltres som menys!

Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.

- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...

Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.

No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.

Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.

Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.

Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.

fita

Després de la feina,  anant a comprar m'he desviat a la vall de Sant Daniel per anar a buscar aigua.

Plovia però com que ja ho tenia programat he acabat d'arribar a la font d'en Fita. 

La font de Fita està al peu de la carretera seguint el riu Galligants amunt, el nom li ve donat perquè estava a la propietat de Daniel Fita. Forma part d'un itinerari  que recorre les diverses fonts de la vall (del Bisbe, d'en Pericot, dels Lleons, del Ferro...)

Sota un bon ruixat he omplert la meva garrafa. Al costat del broc un petit rètol  mig arrancat i  il·legible que podria advertir que l'aigua no és potable. El fet que hi hagi camps més amunt no dóna massa confiança però l'he agafada igualment. L'aigua té bon gust. 

lepant

El pi de Lepant podria ser el títol d'una obra èpica o l'últim supervivent d'un bosc antic que de moment ha suportat estoicament les últimes ventades i les obres del TAV.

Per mi és un arbre monumental que hi ha al carrer Lepant, al barri de Sant Narcís de Girona.

Aquest carreró no és res més que una rastellera de quatre cases amb un pàrquing davant i un jardinet sense flors ni nens.

Tot i la desproporció, aquest gran pi dóna un punt de distinció mesurada a l'indret.

De vegades tinc el gust de passar sota la seva ombra.

montseny

Al número 3 del carrer Universitat de Montpeller  de Girona hi ha un edifici d'estil modernista que data de 1919, s'anomena CASA MONTSENY (el mestre d'obres va ser Antoni Montseny Salvat). 

Encaixonada entre blocs immensos, aquesta caseta elegant somia estar en un turonet envoltada de pins centenaris respirant  romaní i brisa mediterrània

El jardí de la part de darrera dóna al Parc del Migdia, actualment és la porta d'entrada principal d'una mena de sala de festes que té un rètol amb un nom impactant, de gust àcid i estètica dubtosa.

Durant molts anys ha hagut d'aguantar les molèsties castrenses i ara que semblava que potser tenia una mica de tranquil·litat...

Passi el que passi el mal gust mai està en crisi. 

rambla

A Girona hi ha diverses rambles: Rambla de la Llibertat -la més coneguda-, Rambla Xavier Cugat -la més nova-, Rambla de Catalunya -la més rara, és un carrer de Sant Narcís-, Rambla Verdaguer -la més petita, tampoc és una rambla, és una placeta del centre-.

No sé perquè han posat el rètol lluminós "Rambles de Girona" a la rambla de la Llibertat, rambla que podria ser la Rambla a seques per ser la més coneguda i la de referència a la ciutat. A Girona a diferència de Barcelona les diferents rambles estan separades i no hi ha cap espai que es pugui dir les Rambles.

viladrau

Pujada a Seva per buscar els cargols d'un llitet que ens han deixat a la fàbrica on els fabriquen, Maternal. 

Hem passat per Viladrau i, com sempre que es va a aquella zona, hem agafat una garrafa d'aigua. 

Abans d'entrar al poble hi ha una font a peu de camí on hem omplert.

antioxidant

Ja han obert el pont de ferro de Girona.

El que sorprèn més és que han canviat el color grana  per un roig ataronjat. 

Els polítics de torn diuen que és el color que s'ajusta més al barri vell i, pretesament, a l'original, el color grana era només el producte de les moltes capes que s'hi havien anat incrustrant (ho sento, no m'ho crec)

A mi m'agradava més el color d'abans, potser perquè sempre l'havia vist així. 

Ara, potser si que han posat el que queda més bé a la postal però a mi em sembla pintura antioxidant, hi falta una capa com déu mana. 

lledoners

A Girona tenim una plaça dels lledoners sense lledoners, només hi ha til·lers. Què hi hauria en una hipotètica avinguda dels til·lers: plàtans?

Segurament alguna vegada n’hi ha hagut de lledoners - potser el 1630?-. 

El lledoner (celtis australis) és un arbre mediterrani que creix bé a la ciutat de Girona, com ho demostren els que hi ha a diversos llocs com davant l’Hipercor,  a l'avinguda St. Narcís amb Passeig d’Olot o a al carrer Riu Güell a l'alçada de Bernat Boades. 

Perquè no en planten?

prat

Avui quan he anat a buscar aigua a la font de Can Prat de Santa Coloma de Farners, he vist un home que tornava amb les garrafes buides, m'ha estranyat. Potser hi ha cua i se'n torna - he pensat.

Quan he arribat a la font he vist que hi havien posat un rètol on deia "En les darreres anàlisis s'ha detectat que l'aigua d'aquesta font és: Aigua no apta per al consum". És la primera vegada que hi trobo aquest cartell.


Per si de cas he girat cua i he acabat d'arribar a la font del Roure, 500 metres més amunt.

polles

Des de fa anys, molt abans que enderroquessin tot un edifici per fer la nova plaça Mercaders, algú –segurament itinerant- té la paciència d’afegir una p davant la paraula olles perquè d’aquesta manera el nom del carrer evoqui a un tipus d’au aquàtica i no al gremi d’ollers i terrissaires que devia donar nom a aquest passatge de Girona

Aquest espai, amb algun arbret que no fes massa ombra, potser guanyaria molt.

font

Verns i plàtans a voltant de la Font de Roure

Avui he passat per Santa Coloma de Farners a buscar aigua. Hi vaig sovint. L’aigua que més m’agrada és la de la Font de Sant Salvador, allà però hi vaig poc perquè els diumenges està ple de gent. Jo només agafo 16 litres, hi ha gent que hi va amb moltes garrafes. Abans es podia anar fins a la font mateix. Hi ha tres sortidors en una gran roca, l’aigua ve canalitzada d’una mica més amunt, on neix. Ara s’ha d’aparcar a uns 150 metres i això ha dissipat una mica els que anaven a buscar tones d’aigua. Alguns van en grup, mentre uns omplen els altres van fent viatges amunt i avall, avall i amunt. No sé què en deuen fer de tanta aigua: la venen? Quan hi ha tanta gent és millor no acostar-s’hi, en general no es respecta la norma d’omplir setze litres i deixar passar al següent, això fa que no sigui estrany que de tant en tant hi hagi alguna baralla.

Si hi ha gent, la segona opció és la font d'en Prat, aquesta es troba a la sortida del poble a la carretera d’anar a Castanyet, just després del primer revolt que passa per damunt de la riera de Castanyet, aquesta raja molt poc. Avui hi havia tres cotxes per això he acabat d’arribar a la font de Roure, dos cents metres més amunt arran de riera. Allà no hi ha mai cua. L’aigua surt a dojo de tres tubs i les garrafes s’omplen ràpid. També hi va poca gent, no és tan coneguda i, per mi, el gust no és tan bo.

No hi ha cap roure al voltant dels sortidors

camí

Avui hem començat nova feina.

Quin luxe poder anar tranquilament a peu a la feina, evitar els conductors furiosos de tres quarts de nou del matí, travessar el parc del migdia per sota els pins on fa uns anys m’havia assegut i estirat molt ben acompanyat i amb l’escenari dels concerts de les antigues casernes de fons.

cafarnaüm

Aconsellaria de passar per la Boqueria a tothom que s’acostés pel centre de Barcelona. Bé, un viatge també se’l val. Divendres al matí tenia temps i vaig fer un tomb buscant la parada d’insectes que es mengen que finalment no vaig trobar. És increïble la quantitat de fruites i verdures diferents que pots veure, algunes per primera vegada; i el peix, increïble… En poca estona quedes saturat de tanta varietat. Val la pena.

Què més? em vaig sentir enganyat a l’entrar a esmorzar al restaurant Gaudí (cafè amb llet + mini de formatge = 2,46 € ) del carrer de la Boqueria 17: anuncien que no es permet fumar i no és cert. El cambrer em va dir que només al menjador.

Nota positiva: dinar al Perla Nera, via Laietana 32 ; espaguetis marinada (12 €), tot i que faltava un punt de picant eren molt bons. Ambient molt acollidor.