contrasenya

Les difícils contrasenyes que l'exèrcit utilitzava en aquell moment eren una petita font de perill. Es tractava de les feixugues contrasenyes dobles en què una paraula ha de ser contestada amb una altra. En general, eren de naturalesa elevada i revolucionària, com Cultura - Progreso, o Seremos - Invencibles -, sovint pels sentinelles analfabets era difícil recordar unes paraules tan altisonants. Recordo que una nit la contrasenya era Cataluña - Heroica i, un jove camperol cara-rodó, anomenat Jaume Domenech, se'm va apropar perplex i em va demanar:

"Heroica - Què vol dir heroica?"
Li vaig explicar que significava el mateix que valiente. Una mica més tard  fent un tomb per la trinxera en la foscor el sentinella el va desafiar:
"Alto! Cataluña! "
"Valiente", va cridar Jaume, segur que ho estava dient bé.
Pum!
Per sort, el sentinella va errar el tret. En aquella guerra  tothom havia errat un tret alguna vegada, era humà.

 

---

The difficult passwords which the army was using at this time were the minor source of danger. They were those tiresome double passwords in which one word has to be answered by another. Usually they were of an elevating and revolutionary nature, such as Cultura – progreso, or Seremos – invencibles, and it was often impossible to get illiterate sentries to remember these highfalutin' words. One night, I remember, the password was Cataluña – heroica, and a moon-faced peasant lad named Jaime Domenech approached me, greatly puzzled, and asked me to explain.

“Heroica – What does heroica mean?”

I told him that it meant the same as valiente. A little while later he was stumbling up the trench in the darkness, and the sentry challenged him:

“Alto! Cataluña!”

“Valiente!” yelled Jaime, certain that he was saying the right thing.

Bang!

However, the sentry missed him. In this war everyone always did miss everyone else, when it was humanly possible.

Homage to Catalonia, George Orwell

versemblant

Tomàs pretenia ser culte sense esforç. Tenia la dèria de memoritzar paraules que ell creia enrevessades, d'aquelles que ningú no sabia, per impressionar. Trobava als diaris una paraula o memoritzava expressions que havia sentit i les barrejava impunement en qualsevol frase. Un dia, ja érem nosaltres grans, estàvem amb ell en una cafeteria cèntrica de València. Feia temps que usava la paraula «inverosímil» ací i allà. Ens asseguérem a la terrassa i vingué el cambrer:

- Què prendran?

- Aigua mineral -demanà Tomàs.

- Amb gas o sense?

- M'és inverosímil -va amollar, fastuós. El cambrer marxà a la barra convençut que les volíem amb gas.

Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Columna Edicions, Barcelona

arbres

( ... ) el món perfecte, clos, dels contes de la vora del foc que no deixava cap escletxa pel dubte, un món rodó on tot encaixava i que ens deixava un gust de perfecció a la boca, la imatge d'un altre planeta més complet i acabat que el que vivíem i al qual només podíem accedir amb les paraules, un món imaginari que només les paraules podien obrir.

I les històries dels arbres del bosc. El Castanyer de la Fullaca, prop de Viladrau, que tenia més de cinc-cents anys de vida i el seu tronc buit i acollidor com una cova va servir temps enrere per amagar bruixes i al segle passat, carlins, i fins fa poc hi va viure un carboner. O el Roure de Fussimanya, a la part més fonda de les Guilleries, que és un arbre remeier, com moltes herbes, i que té una branca en forma de bressol, com un llitet, per posar-hi les criatures malaltes, deixar-les una estona perquè la saba curativa del roure i tota l'energia que porta embolcallin el petit, i així en surti curat. Els grans també s'hi acosten, al roure, no se sap ni quants anys té, més enllà del temps dels moros i dels romans, per abraçar-lo com si fos un vell amic i quedar-s'hi una estona agafats, fins que la força de l'arbre s'encomana al cos i els entra una nova vigoria, unes ganes de saltar i córrer i moure's que no havien tingut abans, quan hi acudien decandits i fluixos, la mateixa força encomanada els aparta del tronc, de braó que han agafat, com qui s'acosta a una foguera. I sobretot l'arbre dels enamorats, el que més agradava a l'àvia, que es trobava també al Montseny, en una altra fageda, gairebé tocant a una avetosa, i que era un arbre format per l'abraçada d'un faig i un avet, tots dos ben enganxats fet un sol arbre, i això va ser perquè en aquell indret hi van morir dos enamorats perseguits per les seves dues famílies enemistades que no els volien deixar festejar, i van morir de fred abraçats al mateix lloc on de seguida van néixer un faig i un avet, que ja no es van separar mai més, per sempre plegats, units per sempre com volien els dos joves.

Emili Teixidor, Pa negre (cap. 27), Columna Edicions, Barcelona, 2003

cadenat

en-cadenats??

49.

“Fermati qui frena.” Non ci penso due volte e lo faccio. Di botto, al volo, così come è lei. Meno male che non arrivava nessuno da dietro. Mio fratello... E chi lo sentiva poi. Va be' che se la poteva prendere sempre con il ladro. Gin scende veloce dalla machina.

“Vieni.”

“Ma dove?”

“E seguimi, quante domande che fai.”

Siamo di fronte a Ponte Milvio, in una piccola piazza sul Lungotevere da dove parte via Flaminia che arriva fino a piazza del Popolo. Gin corre sul ponte e si ferma a metà, davanti al terzo lampione.

“Ecco, è questo qui.”

“Ma che cosa?”

“Il terzo lampione. C'è una leggenda su questo ponte, Ponte Milvio o Mollo come lo chiamava il Belli...”

“Ma che, ora mi fai la colta?”

“Sono colta! Su pochissime cose, ma lo sono. Come questa per esempio, la vuoi ascoltare o no?”

“Prima voglio un bacio.”

“E dai ascolta... È una storia bellissima.”

Gin si gira e sbuffa. L'abbraccio da dietro. Ci appoggiamo al parapetto. Guardiamo lontano. Poco più in là un altro ponte. Quello di corso Francia. Mi perdo con lo sguardo. E nessun ricordo disturba questo momento. Perfino i fantasmi del passato sanno avere rispetto di alcuni momenti? Sembra di sì. Gin si lascia baciare. Sotto di noi il Tevere, buio e scuro, scorre silenzioso. La luce fioca del lampione ci illumina leggera. Si sente lo scrosciare lento del fiume lungo gli argini. Il suo corso si spezza all'improvviso intorno alle colonne del ponte. L'acqua gorgheggia, si innalza, ribolle, borbotta. Poi, subito dopo, si unisce di nuovo e continua in silenzio la sua corsa verso il mare.

“Allora, mi racconti?”

“Questo è il terzo lampione di fonte all'altro ponte... La vedi questa qui intorno?”

“Sì... Mi sa che qualcuno si è sbagliato a legare il motorino...”

“Macché, scemo. Si chiama 'la catena degli innamorati'. Si mette un lucchetto intorno a questa catena, lo si chiude e si butta la chiava nel Tevere.”

“E poi?”

“Non ci si lascia più.”

“Ma come nascono queste storie?”

“Non lo so, questa esiste da sempre, la racconta perfino Trilussa.”

“Te ne approfitti perché non lo so.”

“È vera. È che tu hai paura di mettere un lucchetto.”

“Io non ho paura.”

“Quello è il libro di Ammaniti.”

“O il film di Salvatores, dipende dai punti di vista.”

“Comunque tu hai paura.”

“Ti ho detto di no.”

“E certo, te ne approfitti perché non abbiamo un lucchetto.”

“Stai qua e non ti muovere.”

Torno dopo un minuto. Con un lucchetto in mano.

“E questo dove lo hai trovato?”

“Mio fratello. Si porta il lucchetto con tanto di catena per bloccare il volante.”

“Già, non può mica immaginare che è suo fratello poi che gliela frega.”

“Guarda che sei responsabile quanto me. E fra l'altro mi devi ancora 20 euro.”

“Che rabbino.”

“Che ladra!”

“Ma di che? Oh, ma che vuoi, pure i soldi del lucchetto? Facciamo tutto un conto finale...”

“Troppi me ne dovrai allora.”

“Va be', stop, finiamola qui. Allora te la senti o no?”

“Certo che sì.”

Metto il lucchetto alla catena, lo chiudo e sfilo la chiave. La tengo un po' tra le dita mentre fisso Gin. Lei mi guarda. Mi sfida, mi sorride, alza un sopracciglio. “Allora?”

Prendo la chiave tra l'indice e il pollice. La faccio penzolare ancora un po', sospesa nel vuoto, indecisa. Poi all'improvviso la lascio. E lei vola giù, a capofitto, rotea nell'aria e si perde tra le acque del Tevere.

“L'hai fatto veramente...”

Gin mi guarda con aria strana, sognante, anche un po' emozionata.

“Te l'ho detto. Non ho paura.”

Mi salta addosso,a cavalcioni, mi abbraccia, mi bacia, urla di gioia, è folle, è pazza, è... È bella.

“Ehi, sei troppo felice. Ma non è che funziona sul serio questa leggenda?”

“Scemo!”

E corre via, gridando sul ponte. Incontra dei signori che camminano in gruppo. Tira il cappotto del più serio, lo fa girare su se stesso, lo costringe quasi a ballare con lei. E scappa via di nuovo. Mentre gli altri ridono. Spingono scherzosamente il signore che si è arrabbiato e vorrebbe sgridarla. Passo vicino al gruppo e allargo le braccia. Tutti condividono la felicità di Gin. Perfino il signore serio alla fine mi sorride. Sì, è vero, è così bella che obbliga un po' tutti a esserne felici.

Federico Moccia, Ho voglia di te, Universale Economica Feltrinelli, Milano, marzo 2007.

forat

Accident de treball

Una vegada em va visitar un venedor de forats a domicili. De moment vaig dir-li que estava servit, que més aviat em feia falta un producte (entre material i espiritual) per tapar els que ja tenia.

- Porto novetats -em respongué-. No hi perdrà res veient el mostrari, sense cap compromís.

Les novetats em fascinen, i com que aquell dia tenia temps, vaig accedir. Obrí damunt de l'escriptori una petita maleta, plena de forats de mides i colors diferents. Mai no n'havia vistos tants.

-Són autoadhesius -m'explicà el venedor-, i alguns models, quan han complert la seva missió, s'autodestrueixen, com aquells magnetòfons de les pel·lícules d'espies. Dividim la producció en dos grans prototipus, els forats verticals i els forats horitzontals, amb variants que els fan aptes, pràcticament, per a tota mena d'usos. Si m'ho permet, li ensenyaré un dels verticals que venem més...

-De què es tracta? -vaig preguntar-li, entre encuriosit i escèptic.

-S'enganxen a la paret i deixen veure l'habitació propera o la casa del costat, discretament i amb una gran nitidesa.

Hi ha coses per les quals no passo, i vaig saltar enfurismat:

-I ara! Això és immoral, no es pot tolerar que ho autoritzin. Li prohibeixo formalment que vengui ni un d'aquests forats als meus veïns del replà!

El venedor va fer un gest de resignació. «És curiós que la gent s'ho prengui així», va dir, «en comptes d'apreciar l'aspecte utilitari i benèfic.»

-Com ara quin?

-Per exemple si hi ha criatures petites el son de els quals convé vetllar sense sobresaltar-les. O bé malalts al pis del costat, solteres i vidus vells que no es poden valdre i són oblidats de tothom. L'egoisme liquidarà la nostra societat.

Jo no tinc criatures a casa ni ancians a prop, però les crides de conciència sempre em troben a punt, em trasbalsen.

-No és el meu cas – vaig replicar, amb la veu una mica amorosida-. Ha de cercar una altra classe de clients. I no els busqui pas en aquesta planta, perquè em veuria obligat a denunciar-lo.

-Vostè és un parroquià de forats horitzontals. Ja ho veig... En tenim uns que són d'interès general; quan se sap que existeixen ja no se'n pot prescindir. Com aquest. Veu?

Va treure un forat de la maleta i va ensenyar-me'l.

-S'encaixa a terra sense cap dificultat. Aplanant-lo amb el palmell queda perfectament adherit...

Va fer-ho i, en efecte, el forat s'adaptà de seguida.

-Sí, bé -vaig dir-. I ara què?

-Miri-se'l, miri-se'l...

El forat va començar a absorbir matèria, amb un zumzeig suau. S'empassà molles de pa, un borrissol que hi havia sota el mobles i l'estora, dues o tres formigues que passaven per allí, brins de tabac, bocins de paper... Xuclava tota la brutícia en una colla de pams a la rodona.

-Què li sembla?

Vaig haver de reconèixer que era útil. I, sobretot, singular.

-Amb parell que me'n compri ja s'hi notarà de veres. I si n'adquireix quatre, podré fer-li un preu francament interessant.

-Quan valen?

-Esperi's, que encara he de fer-li una altra demostració. ¿Em podria fer el favor de portar-me un gerro d'aigua?

No em costava res, i vaig portar-li l'aigua. Va vessar-la per terra, amb una segura confiança, i el forat l'engolia sense fer distincions entre la brossa i el líquid. Però de cop i volta el forat estossegà i va parar-se. «Tranquil, tranquil», va dir-me el venedor (tot i que ell s'havia descompost una mica). «Probablement, és un fenomen d'inductància. No té pas algun aparell engegat?»

-No.

Quedava encara un bon mullader, i l'agent de vendes va donar uns cops de peu a terra, com si volgués desencallar el mecanisme. Ens va esquitxar a tots dos.

-Saps què passa? -em digué-. És que fa poc que treballo a la companyia i hi ha coses que se m'escapen. Vostè no s'amoïni, perquè tenim una pòlissa que cobreix les molèsties. Deixi-ho per a mi...

Va arromangar-se els pantalons i s'agenollà. De quatre grapes, xipollejant, s'atansà al forat i, amb la mà de cantell, recollia aigua i la guiava cap al trau, amb la intenció de reanimar-lo. Ni mai que ho hagués fet, i que consti que ho dic per ell. El forat rebufà i va agafar-li els dits, després la mà, tot seguit el braç i, al final, la figura sencera. L'agent s'anà convertint en una massa gelatinosa, en una mena d'ectoplasma (si se'm permet l'expressió), fins que va desaparèixer del tot. Mai no he dubtat tant com aleshores dels avantatges de la ciència.

Sóc ràpid de reflexos, i no ho dic pas per alabar-me. Em vingué com un llamp la idea que si aquell home tenia família el buscarien, i segurament tenia -com gairebé tothom- un rastre fàcil de seguir. Si la policia trobava el catàleg a casa meva, els faria l'efecte d'haver arribat al capdavall de la investigació. Vaig agafar la maleta d'una revolada i vaig oferir-la al forat, que la devorà materialment. Se m'acudí de tapar el forat amb l'estora, però no calgué perquè es veu que era d'aquells que, sota patent, s'autodestruïen. Deixà anar un fumerol, després un esclafit -no res de l'altre món- i s'esvaní. El mosaic va quedar net i polit, millor que abans. Cal confessar que aquest aspecte els fabricants l'havien resolt bé.

L'episodi, considerant-lo en conjunt, em va deixar estupefacte. És cert que la tecnologia avança molt, però l'element humà va perdent l'essència, se'ns torna moll. Els viatjants d'ara no es poden comparar amb els d'abans de la guerra, aquells homes admirables apassionats per l'ofici, que portaven el nom del nostre país i els nostres productes a regions remotes. Sabien de cor allò que venien, es mostraven orgullosos de conèixer la línia, i no hi ha notícia (que jo sàpiga) que cap d'ells hagués pres mal amb el seu propi mostrari. Si no s'hi posa remei, perdrem clients i ens baixaran les vendes.

Pere Calders, Tot s'aprofita, Edicions 62, Barcelona, 1991.

ferrater

Aquest vespre a l'aula Magna de la Casa Cultura de Girona han presentat el reportatge Metrònom Ferrater d'Enric Juste dins el festival Ara poesia

Es tracta d'un documental sobre la figura del poeta Gabriel Ferrater. Es fa un petit recorregut a la seva vida i obra a través d'entrevistes a gent propera o que el va conèixer (la seva germana Amàlia, la seva ex dona Jill Jarrel, Comarida, Vargas Llosa, etc.) que es van combinant amb imatges del poeta.

També apareix un vídeo impressionant del mateix Gabriel Ferrater recitant el seu poema Cançó del gosar poder del llibre Teoria del cossos (1966) que amb una veu potent i emocionada unida al seu defecte de dicció posa la pell de gallina.

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

llibreter

(...)

Melquíades le reveló que sus oportunidades de volver al cuarto estaban contadas. Pero se iba tranquilo a las praderas de la muerte definitiva, porque Aureliano tenía tiempo de aprender sánscrito en los años que faltaban para que los pergaminos cumplieran un siglo y pudieran ser descifrados. Fue él que en el callejón que terminaba en el río, y donde en los tiempos de la compañía bananera se adivinaba el porvenir y se interpretaban los sueños, un sabio catalán tenía una tienda de libros donde había un Sanskrit Primer que sería devorado por las polillas seis años después si él no se apresuraba a comprarlo. Por primera vez en su larga vida Santa Sofía de la Piedad dejó traslucir un sentimiento, y era un sentimiento de estupor, cuando Aureliano le pidió que le dejara el libro que había de encontrar entre la Jerusalén Libertada y los poemas de Milton, en el extremo derecho del segundo renglón de los anaqueles. Como no sabía leer, se aprendió de memoria la parrafada, y consiguió el dinero con la venta de uno de los diecisiete pescaditos de oro que quedaban en el taller, y que sólo ella y Aureliano sabían dónde los habían puesto la noche en que los soldados registraron la casa.

(...)

(…)

Aureliano se fue, y no volvió a salir ni siquiera por curiosidad cuando oyó el rumor de los funerales solitarios. A veces, desde la cocina, veía a José Arcadio deambulando por casa, ahogándose en su respiración anhelante, y seguía escuchando sus pasos por los dormitorios en ruinas después de medianoche. No oyó su voz en muchos meses, no sólo porque José Arcadio no le dirigía la palabra, sino porque él no tenía deseos de que ocurriera, ni tiempo de pensar en nada distinto de los pergaminos. A la muerte de Fernanda, había sacado el penúltimo pescadito y había ido a la librería del sabio catalán, en busca de libros que le hacían falta. No le interesó nada de lo que vio en el trayecto, acaso porque carecía de recuerdos para comparar, y las calles desiertas y las casas desoladas eran iguales a como las había imaginado en un tiempo en que hubiera dado el alma por conocerlas. Se había concedido a si mismo el permiso que le negó Fernanda, y sólo por una vez con un objetivo único y por el tiempo mínimo indispensable, así que recorrió sin pausa las once cuadras que separaban la casa del callejón donde antes se interpretaban los sueños, y entró acezando enel abigarrado y sombrío local donde apenas había espacio para moverse. Más que una librería aquella parecía un basurero de libros usados, puestos en desorden en los estantes mellados por un comején, en los rincones amelazados de telaraña, y aun en los espacios que debieron destinarse a los pasadizos. En una larga mesa, también agobiada de mamotretos, el propietario escribía una prosa incansable, con una caligrafía morada, un poco delirante, y en hojas sueltas de cuaderno escolar. Tenía una hermosa cabellera plateada que se le adelantaba en la frente como el penacho de una cacatúa, y sus ojos azules, vivos y estrechos, revelaban la mansedumbre del hombre que ha leído todos los libros. Estaba en calzoncillos, empapado de sudor, y no desentendió la escritura para ver quién había llegado. Aureliano no tuvo dificultad para rescatar entre aquel desorden de fábula los cinco libros que buscaba, pues estaban en el lugar exacto que le indicó Melquíades. Si decir una palabra, se los entregó junto con el pescadito de oro al sabio catalán, y éste los examinó, y sus párpados se contrajeron como dos almejas. “Debes estar loco”, dijo en su lengua, alzándose de hombros, y le devolvió a Aureliano los cinco libros y el pescadito.

- Llévatelos -dijo en castellano-. El último hombre que leyó esos libros debió ser Isaac el Ciego, así que piensa bien lo que haces.

(...)

García Márquez, G., Cien años de soledad, Edicioens Cátedra, S.A., Madrid 1991

adela

De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna

SA TUNA

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.

Veure la terra des d'allí deu ser

com canviar de món.

Mai no ho he fet.

Conec a penes quatre pams de mi

mal limitats per la malenconia.

Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.

La boia és un miratge.

Miquel Martí Pol

Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.

La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.

- Que tindríeu taula per tres?

- Uhm, teníeu reserva?

- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.

-Deixeu-me mirar...

Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:

- Nosaltres som menys!

Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.

- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...

Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.

No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.

Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.

Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.

Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.

cartipàs

           XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.


MARIA-MERCÈ MARÇAL, Bruixa de dol (1977-1979)

pluja

Aquest primer de novembre ha estat un dia estrany. Anit tenia mal de coll i m'he aixecat ben constipat.

A primera hora plovia, després hem vist el sol entre clarianes, ha tornat a ploure, encara més sol i després pluja. El dia ha acabat tapat.

En tot el dia no he sortit de casa, he dinat una sopa (ceba, all, bolets, pebrot escalivat, fideus, arròs, sal, pebre mig cub Maggi) he fet una bona migdiada que m'ha ajudat a descongestionar-me una mica.

** D'en jwinfred a Flickr

Excavació

Arriba, sembla, l'aigua de setembre,

l'aire és més viu i ve de gust estar-se

a la finestra a veure caure pluja.

Sagna decapitat el sol al fons

però la massa de núvols destil·la

una llum bruta. No sé què miro,

encara, el cel, com si es pogués entendre

la música d'òpera dels núvols.

Si és llum, només: un ariet de vidre

que m'esbotza els vitralls de la mirada.

L'aigua que va caient ara rellisca

sobre la pedra de la meva estàtua.

Hi deixarà, potser, un rastre de molsa,

un verd que el cicle anirà esgrogueint.

Serenament notaré com les mans

i els llavis de l'erosió m'estimen.

PUIGVERD, A. Curset de natació, Edicions Proa, Barcelona, 1992

marriott

MARRIOTT

El bar rotatori de l'última planta del Marriott semblava una nau orbital. El sol ja s'havia colgat i deixava anar llops boreals que escapaven rabent de les terres de Baffin i tenyien de sang violàcia el cel de Manhattan. Em va demanar què prendria una noia elusiva de trets asiàtics i pell africana. No va somriure, no em va mirar, no dissimulava l'angoixa que la tenallava, molt desmesurada pel seu cos migrat. La vaig tornar a veure a la part de darrere del bar preparant amb destresa la meva beguda. Durant un moment va aturar-se com qui no pot més. Aigües de fel emergien als ulls borrascosos que ella eixugava amb un clínex, tot i que esquitxos erràtics van caure a la copa. Me la va servir tot distant, sense dir cap paraula, i després la vaig perdre amb el gir lent del bar.

S'havia fet fosc i semblava com si astres errants, supernoves, estrelles pulsants i galàxies s'haguessin premsat en els motlles prismàtics dels gratacels de l'East Side: el Seagram, la Panam, el Chrysler. Els contemplava mentre bevia el beuratge amb el cor encongit, no sabia si per tot aquell univers pitagòric o per la catàstrofe que acompanyava la noia enigmàtica.

Vaig sortir tard, quan els llops de les ratxes polars, més frenètics que mai, mossegaven amb fúria el rostre dels pocs vianants. En una vorera del West, prop de Broadway, vaig veure la noia de trets asiàtics, negra la pell. Dubtava si era ella: sobre la cara grisenca a la llum de vapor de mercuri, brillaven, com joies anònimes, aigües gelades, arbres de vidre arrelats en els ulls.

Quim Español

ESPAÑOL, Q. (1998) L'arbre de la innocència. Edicions de la Magrana, Barcelona

oliveres

Ahir, després d'anar a recollir la Pimpinella a Empuriabrava vam acabar d'arribar a Cadaqués. Sempre va bé passar per Cadaqués, encara que sigui tard.

















Caminant vam topar amb el carrer Quima Jaume, poetessa de Cadaqués que va morir l'any 1993.




Després vam passejar per la vila vorejant el mar fins el restaurant Ses Oliveres, bé més que un restaurant és un xiringuito (guingueta?) , però és un lloc molt i molt agradable situat quasi al final de l'avinguda Victor Rahola, amb tota la vista de la cala.

És un racó on hi anem de tant en tant, el menjar és acceptable; hem comprovat que un jerseiet mai sobra, ja que hi sol tocar el vent.

valerià

VALERIÀ PUJOL

Els breus estius

POSTALS GUARDADES

M’he quedat sol davant de mi mateix, sense crosses, com aquella vegada que jugàvem a execucions a la platja. Jo sol enmig de la platja deixant anar les crosses i dient «m’has tocat» o posant-me les mans damunt del pit fent teatre i deixant-me anar a terra posant les mans per endavant amb els braços estirats per deturar el cop, un cop inevitable perquè els braços no podien suportar el pes d’un cos que cau en vertical. I el cap copejant el terra damunt un dur matalàs d’arena fina: un dolor insignificant tanmateix un dolor de joc un dolor ple de rialles un dolor regat de cervesa a doll després com per celebrar la nostra absoluta felicitat a flor de pell una felicitat anterior a tot record anterior a tota cursa. La felicitat no té música és senzillament una estranya remor de mar sense escuma allò que és anterior a tot aquell cos o aquella cara pigada que s’apropà on era jo entre roca i alga per donar-me la mà i acaronar-me sense que jo li hagués dit res ni l’hagués cridada sucre a mitja veu barreja de sucre candi i de sucre fi feliç sota la pell més prima mirant les barques com creuaven el mar i els patins que feien via i els companys capbussant-se rient i fent momerotes i jo sorprès tal vegada perquè t’havies apropat a mi i m’acaronaves i jo no t’havia desitjat i em preguntava quants anys tenies. Eres molt jove sens dubte i tu t’havies apropat a mi i em donaves la mà i em parlaves vés a saber de què no ho recordo pas ara. O tal vegada no ens dèiem res només potser ens miràvem no ens besàvem tampoc recordo que no ens besàvem tampoc com si el bes se m’hagués fos encara més enllà de la història en uns altres llavis perduts en el temps i la tempesta.

Quadre hiperrealista però sense sopes Campbell’s ni dones de cul rodó amb minifaldilla de cuir negre ni Chevrolets ni Cadillacs ni Coca-Cola. Tal vegada només les Coca-Coles a les mans de banyistes assedegats d’illa i les ampolles de cervesa per terra o a la paperera. Un sol esplèndid –sunshine, yes!- al centre de la volta. Milers d’espases caient en vertical i entabanant-nos. Les ombrel·les les palloles. Els cossos fimbrejant cap a l’aigua amb delit de frescor i de crit. Un gos que s’espolsa el pèl llarg i ara arrapat a la pell. Jo sota l’ombrel·la posant-me una potinga llefiscosa i alçant la mà per saludar els companys que jugaven a pilota dins l’aigua. ara em passa un núvol per la ment i m’afiguro que sóc la pilota. Ningú no en té la culpa. El sol continua deixant caure espases verticals. Surt un company de l’aigua i ve prop meu. S’asseu damunt la seva tovallola. Ambdós movem el cap d’esquerra a dreta fins que es perd dins l’aigua una femella morena amb els pits al descobert. Em torna a la memòria el sucre candi.

Les coses no són mai com a voltes s’espera. Sempre hi ha la ciutat que et tempta pels carrers i t’engoleix avara per carrerons llunàtics i allí et trobes amb ulls que et prometen gin-tònics i amb cossos aurorals que et prometen viatges. És un joc on l’atzar té el darrer mot a dir. Et recordo a la dutxa tot just abans d’entrar-hi amb cos de caramel de llum i cafè amb llet dient-me pots passar sense que ens coneguéssim. Damunt el paper en blanc un record sense rostre. Pel dèdal de la nit ens trobàrem de nou amb altra companyia. Em digueres que el temps és un joc de miralls. Una nafra potser. I pel nostre castell no creuaren camins. L’atzar ho confirmà: el bitllet de tornada.

Com un angle de sal la llum damunt la pell. El retorn de l’estiu pels ponts de la memòria com un puntal escàs en un hivern contrari. Tots aquell cossos bells i les cartes jugades amb veritats absolutes entre somnis de gin i alfabets poc possibles fan un joc de cintura pel vell topos llatí. Tot el nou palimpsest refà l’original i et reveig dalt del pont saludant amb la mà o llançant-me a l’atzar d’un ral·li incontrolat. O també el reclam del meu cos entre engrunes sagrades.

Venies per les roques amb aquell regust de molsa a les paraules i et fas present amb el record de tants desigs antics. No t’esperava. T’imposes al perfil de l’horitzó. T’hi retalles. Al fons el far. Jo penso en el teu cos que no ha estat meu encara i em deixo aconduir per la platja deserta. M’invites a fumar i rius mig marejada. L’oracle em diu que avui tampoc no seràs meva.

QUATRE POEMES BRITÀNICS

Des d’una cabina:

saps?

Et trucava de d’una cabina:

dentrifici Roig a Sutherland.

Sorpresa a camp obert

entre les pedres grises:

proposta sense objecte.

Imagina’m

trucant-te de la tundra

com si et fes pessigolles.

Bombolla de sabó

Roig

mentre els miners fan vaga

i a trenc de foc

Sting recita amb un nou odi.

Portaves un disseny

d’espai amb decibelis

com un projecte zombi.

Que gran que ets

–digueres impostant-te–

i uns ulls rodons oferien llimones.

Groopie de nit

em llegires uns versos

com si jo fos –voraç–

l’autor del trencaclosques.

Obrers del nord

estrafeien New Order

a l’espai luxuriant de Picadilly.

Fou allí

quan de sobte imposares

el teu missatge mut

en esquer de diari.

Com si et llegís el sexe

vaig puntejar amb diamant

el disc d’aquell telèfon.

Em digueres que sí

i fou un reggae blau a la pluja de Londres.

Amb gràcil gropa

signes pacte

als bancs d’Edimburg.

Descans historiat

sota un estendard de gaites.

Aquesta estesa de signes i d’ofrenes

d’uns noms al buit del temps

sota les teves natges.

Promesa del teu cos

ofrena dels desitjos.

LES MURADES

Feblesa i mà de foc com un cos entre joncs: barnilles a la pell. Constructors al desert o als espadats batuts per llums extraviades. Davallaven els éssers i es feien un palau prop de la teva casa. Tu sorties sola al jardí a voltes nua a rebre’ls. Oh, els benaurats senyors: quin neguit d’ales blanques i un estrall de trompetes. Els àngels.

Véns posseïda de tot amb un coltell al coll prop de la gola tendra. T’hi agafes. T’hi ofegues. Panteixes de desig entre el premi de sang que t’esgüella la tendra murada dels ulls i els desitjos. Capitells dibuixant escenes de vedells i monstres en ofrenes lunars. Allí dempeus vesteixes el teu cos amb tots els sons i cornamuses. Un lleuger moviment enruna l’equilibri.

Serpent infinita de lluites. Combat de dinasties. Viatge penitent o assalt a l’altra banda. L’imperi misteriós que ens porta a l’infinit del nostre joc. El cos com un immens territori de mings i mongols. Ens ve de cara un cotxe amb disseny agressiu.

Porta del freu i un déu fa sonar l’arpa mentre alces la murada. Cavall futur com un regal dels déus porta la mort al ventre. Et salves dels esgüells: llum de nissaga nova.

Com si fos la pell mateixa. Una geografia de límits encercla la ciutat. La protegeix: l’ofega. T’hi mires i t’hi veus. El temps congelat entre murades fa marxa enrere en un rellotge antic. Sonen les dotze com al temps de l’àngelus i els passos es fan breus sobre les lloses velles. Després refàs el fil i el temps segueix a fora.

Tot el sol com una espasa. Tot el sol com una cuirassa immensa que t’esclafa mentre avances. Palaus i restes. El tacte de les pedres. El record només d’allò que fou poder: riquesa: I ara desert als teus ulls. Les pedres. El fuet sense ni una ombra. Dalt del turó la porta que t’acull. El regne dels lleons.

Inventes un espai per encerclar el salvatge. Combat. Arquitectura. La natura a mesura de l’Home i el vell Leonardo dient l’arte è una cosa mentale. Mur suficient que deixa al lloc exacte allò que no té ordre. La Forma necessària: la llibertat i el límit. Quadrat primordial: Hortus Conclusus.

DE LA MIRADA

Des dels ulls de Poe

Encontre fortuït.

L’altra banda.

Allò que hi ha de nou a l’altra banda del forat: la runa.

La porta sempre un reclam un enderroc

que ens obre les comportes per on s’escola el fred

de tota espera immòbil.

Cap gos no guarda la ferida d’un sommi el secret

el daltabaix inútil del castell del Senyor.

Amb draps curulls de sal has guarit la burxada

del temps innoble i magre.

Un corb digué: mai més.

Una gavina: encara.

Des dels ulls de Baudelaire

Abatut el vaixell.

Ales immenses.

Condemna a l’espiral

d’un paradís sargit.

I un nou intent d’anar amunt amunt

com Ícar.

Deixes la petja i t’alces.

El destí és una carta que sempre té retorn.

El pes del plom

a l’horitzó de sofre.

Tortura líquida. Pupil·la morta a trenc de ganivet.

Blanc contra blanc:

la mort o blanc per negre.

Sutge als pulmons.

Des dels ulls de Góngora

Atac frontal als murs

Desert d’onades.

Dofins. Estol.

La xarxa amb plata falsa.

Ulls que s’ho miren.

Des dels ulls de Coleridge

Mires per tots

els reixats de les ones

l’altra bandera la sal del sepulcre.

El destí.

La veu menys humana del temps

damunt del màstil dels missatges.

Vell mariner.

Una ferida bruta la nit

entre coralls i al·lèrgies.

Potser el teu rostre encara un punt de llum

un foc espès sense receptes.

Mires el far com un germà improbable

i dius: on és el mar

on els esculls que tempten els naufragis?

Des dels ulls de Neruda

Gavines blanques

famolenques pel teu cos

en un atzar de vol.

El set. La set de tu. La màgia:

un fil per teixir un un

que s’ofereix hipnòtic.

Des dels ulls de Rimbaud

Cordes de nit subjecten els naufragis

o en alta mar per gelatina d’aigua

gronxa l’esguard un vaixell mig somnàmbul.

Despesa viva de volum i pes:

Manta de sal marxant a pinyó fix

i l’esguard pur al cel o bé a la lluna:

rostres obscurs.

ORIENTALS

Palmera en el desert. Quin gust per les paraules al teu palau. Com t’agrada teixir amb llengües sàvies i escoltar els consells del grec Longinos. La bellesa rep un nom entre desert i oasi: Zenòbia. Esclat d’ulls de carbó: Emperadriu de Tadmor. Cavalques també revestida de porpra per la gran Avinguda. I amb casc i espasa nua enardeixes els teus i els predius la victòria. L’imperi serà gran: d’Egipte a l’Anatòlia. Aquest desert que petjo després de mil batalles i que a l’atzar m’imposa el destí dels antics. A l’altra banda Roma incapaç de signar les cartes del teu cos. Imperi contra Imperi: sense treva. Quin desig impossible sentí Aurelià en saber-te vençuda!

Contrast de coloms el teu cos de plaer. El desig sadollat: el desig impossible. Babel i Babilònia. Com s’afuen els cossos a l’ombra del desert o a la cresta sagrada del mont Bagistanon. Una dansa infinita que tu presideixes oferint el teu cos, Semíramis. Et tornares colom desp´res de tant de foc?

Havies rebut Cleopatra a Tarse i ella havia partit novament cap un somni de sorra. Tal vegada per això castigaves Palmira i llençaves genets amb xarxes de cobdícia a treure bon profit de llunyanes riqueses? Núvia del desert, entre Roma i els Parts, jugues un somni d’amor a tres bandes. Quina gelosia d’espases alça el teu vel de vol en vertical, i quin cos cobejat entre l’erm i l’oasi! Tal volta et vols venjar en un nom de palmera d’allò que ha rebutjat Cleopatra, l’egípcia? Què en saps d’aquest secret, noble i vell Apià?

DIC SOBRE L’AMSTEL

Passejo per la plaça amb tramvies i yonkis. Aiguabarreig de circ i mirades distretes. Tots els colors de pell: tots els matisos. Els cossos transparents de neu i xocolata. El caminar increïble de les dones. Jo vagarejo, breu, entre un faquir de foc i un mag imprevisible. Quin camí més incert, quin tobogan de vidres. Davant meu per atzar un mim crea un paisatge. Talla el camí pel mig i en fa una cristallera que neteja amatent amb fregall i sabó. No deturo el meu pas i en arribar-hi faig un gest manifest de transpassar una porta. Riallades de còmplice. No sabia el teu nom encara entre les presents.

No apliqueu la lògica a l’atzar dels seus ulls. T’imposes d’amagat a l’altra banda de la felicitat del cos: iman, record hipnòtic. Esborres altres ulls entre parets sagrades. Arribes per canals sobre un destí aquàtic. Amb dolor d’aerosol registres el meu ofec en paper reciclat. A més de mil quilòmetres l’atzar de tot l’atzar. Duc el teu negatiu a totes les butxaques.

Hi ha jocs d’atzar que finalment no es juguen. Són aquest pòsit del cafè de l’ànima o aquell record penjat amb pinces grises: la por del risc que et fa guardar armes, jugador absurd de cartes mal marcades. Com corre el temps al nord de tota espera! I aquell estiu que duia tantes coses, amb mans de bus escanya tots els peixos. L’aquí feixuc, l’aquí tan confortable. Damunt dels dics les aigües em reclamen un risc d’ofec entre els teus ulls de lluna. Mal guanyador perdo el destí de somnàmbul. Ho sé molt bé penjat a mil quilòmetres. Sense jugar malbaratem la vida.

Per l’aigua dels canals una lluna de plata: presagi fred amb tot el blanc solemne. Miro els vaixells com fa passeigs romàntics i un groc d’intrús se’m clava a la solapa. Sempre hi ha algú que ha perdut les sabates i un foll absurd que les pinta a deshora. Sempre hi ha algú que somriu a la porta o et diu adéu des d’una bicicleta. Sempre hi ha algú i sempre hi ha el silenci. Pujo a la cambra amb sons de Nina Hagen i els convidats brinden pel doctorandus. Alces la mà i somrius. Pels finestrals la lluna com els teus ulls que em miren. Afora hi ha els canals i una humitat d’agulles i l’espera cansada de tanta gent nocturna. Sempre hi ha algú que refà dèdals tristos. Sempre hi ha algú que perd les claus a l’aigua i ha d’escalar per velles canonades. Sempre hi ha un mur i sempre una mirada.