Pàgines

algunes de les coses que em ballen pel paraigua

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Restaurants. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Restaurants. Mostrar tots els missatges

divendres, 29 de març del 2013

mahal

L'Estartit, un lloc per fer-hi una escapada a l'estiu: passejada pel port, possibilitat de fer una excursió marítima, atraccions pels nens, carrers per a vianants amb gent de tot arreu... i  restaurants.

Aquests dies de setmana santa comença a notar-se la proximitat de la calor, la gent té ganes d'oblidar l'hivern i comença a sortir.

Avui hem descobert un restaurant Indi a l'Estartit. És un petit local regentat per bengalins. Amb prou feines tenen unes deu taules per a quaranta persones. Ens han dit que a l'estiu també hi ha terrassa.


Ens ha servit un noi molt atent, amb ganes d'explicar coses.

El lloc és agradable, polit i amb música de fons suau i acollidora. Els plats són copiosos i el menjar una mica adaptat al paladar d'aquí, per mi poc picant i potser menys especiat que altres restaurants del gènere. S'agraeix trobar aquest tipus de menjar en aquest racó de món. Fins l'any passat a unes cantonades més amunt hi havia un altre restaurant indi (Mother India) que avui hem trobat tancat i abandonat.

Hem menjat Prawn sag (gambes amb espinacs) i Chicken masala (pollastre amb salsa masala) acompanyat d'arròs i pa Plain parata, aquest últim fet a la paella perquè no tenien nan, el seu pa indi fet en el forn tradicional, ens han explicat que només l'encenen al vespre i hi fan totes les especialitats tandoori. Tenim un motiu per tornar-hi un altre dia al vespre i assaborir una altra vegada el deliciós te indi amb llet i el batut de mango (lassi) que ens ha servit.

Taj Mahal
Avda. Roma 43
L'Estartit
Tel. 972 75 15 65


dissabte, 15 de setembre del 2012

bistrot


     Quedé muy satisfecho del artículo. Cuando se publicó, el 22 de febrero de 1999, exactamente sesenta años después de la muerte de Machado en Collioure, exactamente sesenta años y veintidós días después del fusilamiento de Sánchez Mazas en el Collell (pero la fecha exacta del fusilamiento sólo la conocí más tarde), me felicitaron en la redacción. En los días que siguieron recibí tres cartas; para mi sorpresa -nunca fui un articulista polémico, de esos cuyos nombres menudean en la sección de cartas al director, y nada invitaba a pensar que unos hechos acaecidos sesenta años atrás pudieran afectar demasiado a nadie- las tres se referían al artículo. La primera, que imaginé redactada por un estudiante de filología en la universidad, me reprochaba haber insinuado en mi artículo (cosa que yo no creía haber hecho, o más bien no creía haber hecho del todo) que, si Antonio Machado se hubiera hallado en el Burgos sublevado de julio del 36, se hubiera puesto del lado franquista. La segunda era más dura; estaba escrita por un hombre lo bastante mayor para haber vivido la guerra. Con jerga inconfundible, me acusaba de «revisionismo», porque el interrogante del último párrafo, el que seguía a la cita de Jaime Gil («¿Termina mal?»), sugería de forma apenas velada que la historia de España termina bien, cosa a su juicio rigurosamente falsa. «Termina bien para los que ganaron la guerra», decía. «Pero mal para los que la perdimos. Nadie ha tenido ni siquiera el gesto de agradecernos que lucháramos por la libertad. En todos los pueblos hay monumentos que conmemoran a los muertos de la guerra. ¿En cuántos de ellos ha visto usted que por lo menos figuren los nombres de los dos bandos?» El texto acababa de esta forma: «¡Y una gran mierda para la Transición! Atentamente: Mateu Recasens».
     La tercera carta era la más interesante. La firmaba un tal Miquel Aguirre. Aguirre era historiador y, según decía, llevaba varios años estudiando lo ocurrido durante la guerra civil en la comarca de Banyoles. Entre otras cosas, su carta daba cuenta de un hecho que en aquel momento me pareció asombroso: Sánchez Mazas no había sido el único superviviente del fusilamiento del Collell; un hombre llamado Jesús Pascual Aguilar también había escapado con vida. Más aún: al parecer, Pascual había referido el episodio en un libro titulado Yo fui asesinado por los rojos. «Me temo que el libro es casi inencontrable», concluía Aguirre, con inconfundible petulancia de erudito. «Pero, si le interesa, yo tengo un ejemplar a su disposición.» Al final de la carta Aguirre había anotado sus señas y un número de teléfono.
     Llamé de inmediato a Aguirre. Después de algunos malentendidos, de los que deduje que trabajaba en alguna empresa u organismo público, conseguí hablar con él. Le pregunté si tenía información acerca de los fusilamientos del Collell; me dijo que sí. Le pregunté si seguía en pie la oferta de prestarme el libro de Pascual; me dijo que sí. Le pregunté si le apetecía que comiéramos juntos; me dijo que vivía en Banyoles, pero que cada jueves venía a Gerona para grabar un programa de radio. 
    -Podemos quedar el jueves - dijo.
     Estábamos a viernes y, con el fin de ahorrarme una semana de impaciencia, a punto estuve de proponerle que nos viéramos esa misma tarde, en Banyoles.
Terrassa del café Le Bistrot de Girona
     -De acuerdo -dije, sin embargo. Y en ese momento recordé a Ferlosio, con su aire inocente de gurú y sus ojos ferozmente alegres, hablando de su padre en la terraza del Bistrot. Pregunté-:¿Quedamos en el Bistrot?
     El Bistrot es un bar del casco antiguo, de aspecto vagamente modernista, con sus mesas de mármol y hierro forjado, sus ventiladores de aspas, sus grandes espejos y sus balcones saturados de flores y abiertos a la escalinata que sube hacia la plaza de Sant Doménech. El jueves, mucho antes de la hora acordada con Aguirre, ya estaba yo sentado a un velador del Bistrot, con una cerveza en la mano; a mi alrededor hervían las conversaciones de los profesores de la Facultad de Letras, que suelen comer allí. Mientras hojeaba una revista pensé que, al citarnos para esa comida, ni a Aguirre ni a mí se nos había ocurrido que, puesto que ninguno de los dos conocía al otro, alguno debía llevar una señal identificatoria, y ya estaba empezando a esforzarme en imaginar cómo sería Aguirre, con la sola ayuda de la voz que una semana atrás había oído al teléfono, cuando se detuvo ante mi mesa un individuo bajo, cuadrado y moreno, con gafas, con una carpeta roja bajo el brazo; una barba de tres días y una perilla de malvado parecían comerle la cara. Por alguna razón yo esperaba que Aguirre fuera un anciano calmoso y profesoral, y no el individuo jovencísimo y de aire resacoso (o quizás excéntrico) que tenía ante mí. Como no decía nada, le pregunté si él era él. Me dijo que sí. Luego me preguntó si yo era yo. Le dije que sí. Nos reímos. Cuando vino la camarera, Aguirre pidió arroz a la cazuela y un entrecot al roquefort; yo pedí una ensalada y conejo. Mientras esperábamos la comida Aguirre me dijo que me había reconocido por la foto de la contraportada de uno de mis libros, que había leído hacía tiempo. Superado el primer espasmo de vanidad, rencorosamente comenté:
     -¿Ah, fuiste tú?
     -No entiendo.
     Me vi obligado a aclarar:
     -Era una broma.
     Yo estaba deseoso de entrar en materia, pero, porque no quería parecer descortés o demasiado interesado, le pregunté por el programa de radio. Aguirre soltó una risotada nerviosa, que desnudó sus dientes: blancos y desiguales.
    -Se supone que es un programa de humor, pero en realidad es una gilipollez. Yo interpreto a un comisario fascista que se llama Antonio Gargallo y que redacta informes sobre los entrevistados. La verdad: creo que me estoy enamorando de él. Naturalmente, de todo esto en el ayuntamiento no saben nada.
     -¿Trabajas en el ayuntamiento de Banyoles?
     Aguirre asintió, entre avergonzado y pesaroso.
      -De secretario del alcalde -dijo-. Otra gilipollez. El alcalde es un amigote, me lo pidió y no supe negarme. Pero en cuanto acabe esta legislatura me largo. Desde hacía poco tiempo el ayuntamiento de Banyoles estaba en manos de un equipo de gente muy joven, de Esquerra Republicana de Catalunya, el partido nacionalista radical. Aguirre dijo:
     -No sé qué opinará usted, pero a mí me parece que un país civilizado es aquel en que uno no tiene necesidad de perder el tiempo con la política.
    Acusé el «usted», pero no me descompuse, sino que me lancé sobre el cable que me tendía Aguirre y lo cogí al vuelo:
     -Exactamente lo contrario de lo que pasaba en el 36.
     -Ni más ni menos.
    Trajeron la ensalada y el arroz. Aguirre señaló la carpeta roja.
    -Le he fotocopiado el libro de Pascual.
    -¿Conoces bien lo que pasó en el Collell?
     -Bien no -dijo-. Fue un episodio confuso. 
    Mientras engullía grandes bocados de arroz empuja dos por vasos de tinto, Aguirre me habló, como si considerara indispensable ponerme en antecedentes, de los primeros días de la guerra en la comarca de Banyoles: del fracaso previsible del golpe de Estado, de la revolución consiguiente, del salvajismo sin control de los comités, de la quema masiva de iglesias y la masacre de religiosos. 
     -Aunque ya no esté de moda, yo sigo siendo anticlerical; pero aquello fue una locura colectiva -apostilló-. Claro que es fácil encontrar las causas que la explican, pero también es fácil encontrar las causas que explican el nazismo... Algunos historiadores nacionalistas insinúan que los que quemaban iglesias y mataban curas eran gente de fuera, inmigrantes y así. Mentira: eran de aquí, y tres años después más de uno recibió a los nacionales dando vivas. Claro que, si preguntas, nadie estaba allí cuando pegaban fuego a las iglesias. Pero eso es otro tema. Lo que me jode son esos nacionalistas que todavía andan por ahí intentando vender la pamema de que esto fue una guerra entre castellanos y catalanes, una película de buenos y malos.
     -Creí que eras nacionalista.
     Aguirre dejó de comer.
     -Yo no soy nacionalista -dijo-. Soy independentista.
     -¿Y qué diferencia hay entre las dos cosas?
     -El nacionalismo es una ideología -explicó, endureciendo un poco la voz, como si le molestara tener que aclarar lo obvio-. Nefasta a mi juicio. El independentismo es sólo una posibilidad. Como es una creencia, y sobre las creencias no se discute, sobre el nacionalismo no se puede discutir; sobre el independentismo sí. A usted le puede parecer razonable o no. A mí me lo parece.

Javier Cercas, Soldados de Salamina, Tusquets Editores, 2001


divendres, 17 d’agost del 2012

xiringuito


El xiringuito de la Mei

Per mi, el millor lloc per menjar a Cadaqués és el xiringuito de la Mei, una guingueta que es troba a la plaja ses Oliveres al final de l'avinguda Víctor Rahola, un cop travessat el Passeig i la riba des Poal.

Darrera la barra, a la vista de tothom, la Mei fa anar els fogons, d'allà surten uns plats senzills sovint més gustosos que en molts restaurants de "categoria". 
No ho sé, potser és l'entorn que els fa més bons. Perquè estem a Cadaqués, perquè tenim la badia plena de barques, perquè sempre fa aquella mica de vent... 

És un bon lloc per menjar, bon servei i bon ambient. Si no arribes aviat toca fer cua.

La carta
Hi hem menjat i ens ha agradat: 
Musclos al vapor,
amanida grega
tempures de llagostí, 
pollastre al Roquefort, 
llenguado a la planxa, 
torrades amb formatge de cabra, 
costelles de xai, 
gambes a la planxa, 
pinxos de peix,
etc.




divendres, 1 de juliol del 2011

multani

MULTANI PALACE
Migdia, 36
Girona


Al vespre volíem anar a buscar menjar indi al nou restaurant que acaben d'obrir al carrer Migdia. Finalment hem anat al mateix restaurant.
El local és una mica estrany. Té una barra amb unes cinc taules a baix, que és on hem menjat nosaltres, i hi ha una altra part a dalt -pujant unes escales- per a grups . Avui n'hi havia un.
Els cambrers (dos nois i una noia) són germans i ens han explicat que el cuiner és el pare. Un negoci familiar de panjabis.
El menjar ha estat bo. Molt bo segons la K.

 
Ens han servit ràpid, agradable i barat: 25 euros:

KEEMA SAMOSA MEAT
[empanada de pollastre i espècies ]
CHICKEN TIKKA WITH TANDOORI MASALA
[broqueta de pollastre amb tandoori masala i amanida]
PATIALA SASHI MURGMUSALAM
[pollastre rostit amb espinacs, arròs i verdures]
Tandoori naan
Cheese nan
1 cocacola
1aigua
2 tes indis
Ens han dit que aviat també repartiran a domicili


dissabte, 14 de maig del 2011

pizzes


Un coreà, una colombiana, una russa o un gabonès poden cuinar una pizza, serà bona però mai serà com la pot fer algú d'Itàlia, en això són els reis (i les reines)


Aquest és el cas del Restaurant pizzeria Pulcinella (c. Bisbe Lorenzana, 18 - Girona) on el cuiner, en Mario, és sicilià i on es poden menjar les millors pizzes de Girona.

El local es troba en el mateix carrer on hi ha un bon mexicà, El Escondido, al carrer Bisbe Lorenzana on fa temps hi havia hagut un grec [restaurant], i sembla que han ampliat.

Ho vam descobri ahir al vespre, estava ple de gent, el boca-orella. Un bon lloc, els preus no són massa cars i hi ha possibilitat d'encarregar i emportar-te la pizza a casa.


dimarts, 30 de novembre del 2010

cangur

Avui he menjat cangur, cangur amb orellanes. Cangur, cangur, aquelles rates gegants que salten per terres australs.

Ha sigut a Olot, al B-crek de la rotonda que va cap a les Preses, ex McDonald de la Garrotxa. Bon aparcament, lloc agradable i amb llum. Ara hi fan menús i carns a la brasa. Cada dia tenen un plat que amb beguda, pa i postres costa set euros i mig.

Els últims dimarts oferien pèsols amb sèpia (molt bo) com a plat del dia però, avui hi havia una mena de crep de bacon amb no sé què... M'he decantat per l'oferta que he vist a l'entrada: filet de cangur amb gírgoles.
La carn de cangur és una bona opció pels que els agrada la carn -i pels que volen deixar de menjar-ne-, és una carn de gust fort, m'ha recordat magret d'ànec multiplicat, com carn de caça, senglar o cérvol...

dimarts, 26 d’octubre del 2010

guix

Can Guix, Olot, carrer mulleres 3, hi havia estat de menut, fa molts anys. Tothom coneix aquesta fonda familiar. Sempre que hi he volgut tornar he trobat l'entrada plena de gent que espera. Avui semblava que n'hi havia menys, m'han dit que quinze minuts i m'he esperat llegint el diari.
A dins, l'interior és petit i una mampara tapa l'entrada de la cuina. La gent es coneix i se sent alguna broma de mal gust. M'han entaulat en una taula única, no m'hagués fet res compartir.
He demanat plat únic: sèpia amb mandonguilles i pèsols. Acceptable. Amb postres (sense cafè) 9 euros, més d'un quart per poder pagar, no et deixen pagar a la barra. Sembla barat però al final no ho és tant.
La carta. Plat del dia a 2,30
Potser Can Guix sigui interessant des del punt de vista antropològic, però a mi no m'ha semblat pràctic per algú que té el temps just. Una hora per poder dinar i al final acabes pagant més (guarnició, pa, beguda i postres) que en un restaurant que t'ofereixen un menú del migdia. Sense anar més lluny -i sense deixar la vessant antropològica- a la cantonada per sis euros i mig menges xino.

dissabte, 17 de juliol del 2010

bravo

El Escondido - encara no tenen pàgina web!?- és el més veterà i segons tothom que el coneix, millor restaurant mexicà de Girona.

Avui m’han convidat a triar restaurant i em venia de gust mexicà, després de mitja hora buscant aparcament per la zona de Migdia amb Bisbe Lorenzana hem girat cua i hem anat cap a la Devesa, al carrer Figuerola hi havíem vist un mexicà i l’hem anat a provar. A Girona Sempre hi ha un segon restaurant mexicà, fins l'any passat era el Taco-Taco.


L’hem encertada. Pensàvem que el Taco Bravo, carrer Figuerola 41, seria un d’aquells restaurants que els hi porten el menjar congelat i només han d’anar preparant. Crec que no perquè el que hem agafat ha sigut bo i no feia pinta de precuinat.


Per un bon preu hem compartit uns nachos amb carn i formatge i hem agafat un burrito de pollastre i una enchilada Jalisco.

Molt recomanable la seva salsa taquera. Tot i que semblava que Girona estava plena, al restaurant hi havia poca gent. La música, tota mexicana, suau i ben triada. Els cambrers molt atents i correctes.

Un lloc per tornar-hi.

dimarts, 1 de juny del 2010

palamós





Amb el pretext de veure el gran creuer Noordam aquesta tarda hem anat al port de Palamós.

Ha estat agradable passejar ara que ja es pot anar en màniga curta i encara es troba aparcament en zona blava, un euro l'hora.



Palamós és un bon lloc per menjar una mica de peix arran de platja. Les gambes saltejades, els musclos a la marinera i la sèpia a la planxa del Petit BAR semblaven més gustoses després d'una caminada pel port, d'haver vist el peix del mercat del costat de la llotja,

de sentir els pescadors feinejant i els avis -antics pescadors- xerrant entre petites llanxes que tornaven dispersament.

La petita també s'ha emocionat veient com es bellugava afogant-se un peix acabat de pescar amb pèl de cuca i dient kak-kak darrera els gavians que s'envolaven.

Un bon vespre de tranquil·litat portuària.





dissabte, 13 de març del 2010

tips


Com ara fa dos anys, les ganes de menjar calçots ens han fet sortir de casa. Aquest cop ens hem quedat a Girona, al Tips.

Regint-nos per la seva pàgina web hem anat a aquesta masia urbana, eslògan amb el que venen el producte. De masia només en té la vaca de polièster de mida real i els pòsters en blanc i negre gegants – imatges que es poden veure a Internet- que pengen de les parets: unes espardenyes de veta, un senyor amb barret de palla, una dona munyint...

El Tips es troba al carrer Migdia 163, al costat del Carrefour, a l'edifici on abans hi havia un Super Stop.

És de molt bon aparcar, el local és molt gran i hi ha un espai perquè la mainada hi jugui. En realitat només s'utilitza una part petita, una gran peixera amb una vintena de taules que anomenen VIP (Very Important Pagès, ha ha) Tips. Potser al migdia o si hi ha grups s'utilitza la sala gran, no ho sé.

Una de les curiositats del lloc és que al costat de cada taula hi ha una pantalla tàctil on pots
consultar la carta i fer la comanda. També pots veure la tele o la zona de jocs i la cuina. Aquest sistema és interessant perquè et pots entretenir triant, això no fa anar el servei més ràpid ja que només només es veia un cuiner i dues cambreres.

El restaurant no té res d'especial, sembla un bon lloc per a grups i pots menjar carn a la brasa a un preu raonable, podem dir que després de sopar al Tips hem sortit ben tips (en el bon sentit de la paraula), res més.
















dilluns, 4 de gener del 2010

Loutcha

Chez Loutcha és un restaurant capverdià situat al centre de Dakar, 101 rue Moussé Diop (tel. 33 8210302, chezloutcha @ hotmail.com)

Avui, com quasi sempre que he visitat Dakar, hem anat a dinar-hi. El restaurant és un dels locals emblemàtics del centre com l'Ali Baba (Fast food), la Palmerai (ideal per esmorzar), el Café di Roma (cuina internacional) o el bar restaurant Imperial (en plena plaça de l'Independence).

La primera vegada que vas a can Loutcha pares boig perquè et trobes una quantitat exagerada de plats per triar: cuina francesa, italiana, americana, senegalesa, capverdiana, pizzes, paelles... Recordo que les dues primeres vegades vaig demanar plats exòtics i rars i no em van convèncer Tot i que el local és molt concorregut és impossible tenir tantes coses (tipus de carns, peixos, marisc, verdures...) fresques apunt perquè un turista capriciós les provi.


El millor que es pot fer és agafar peix o carn a la brasa o les recomanacions de la carta. També es poden menjar plats senegalesos com el Thieboudien (arròs amb peix).


Avui he menjat athiéké poulet (3.800 F CFA), l'athieké és una mena de cuscús de mandioca típic de Costa d'Ivori, s'acompanya de crudité (ceba, cogombre, tomata... trocejats) i de peix o pollastre a la brasa com he triat avui.
Els plats són copiosos i normalment no te'ls pots acabar. L'ambient és animat i agradable, solen haver-hi força occidentals però els locals, que s'ho poden permetre, també aprecien el lloc.

Si mai aneu a Dakar no deixeu d'anar a menjar a Chez Loutcha.

divendres, 4 de setembre del 2009

pizzeria

Aquest vespre hem pogut menjar una bona pizza (la vera pizza romana). Cada vegada sembla més difícil trobar bon menjar italià, almenys amb el nostre pressupost. Potser si se surt dels circuits turístics, de les tavola calda (fast food de menjar italià o italianitzat) i es té temps i un guia local es poden trobar propostes interessants.

Seguint la Rough Guides hem anat a Piazza Santa Maria Liberatrice, al barri Testaccio de Roma. Allí si troba la Pizzeria Remo. Obren només els vespres, tanquen els diumenges.

Hem arribat aviat i esperant una mica hem pogut agafar taula a la petita terrassa encaixada entre cotxes mal aparcats i una vorera estreta. A les nou el local ja estava ple a vessar de clients italians, érem potser els únics turistes.



Entrant a l'esquerra es pot veure com preparen les seves pizzes primes, l'oferta és més seleccionada que extensa. Cada pizza costa al voltant de 7 euros.

L'establiment queda en un lloc apartat dels principals llocs turístics. Per arribar-hi es pot agafar el metro de la línia B i baixar a Piramide, després d'arriscar la vida travessant piazzale Ostiense per agafar via Marmorata que ens portarà fins a via Luigi Vanvitelli. També es pot agafar el bus 75 que passa per Termini, però és millor agafar-lo de tornada perquè sense conèixer la zona és complicat.

No hem tingut temps de visitar la zona, al costat de la parada de metro hi ha la piràmide Cestia construïda l'any 12 aC per enterrar un tal Gaio Cestio i davant mateix es troba la porta de San Paolo que forma part del mur Aurelià.


diumenge, 30 d’agost del 2009

platets


Aquest vespre els restaurants de la zona de la Cort Reial de Girona han fet cuina al carrer. Una iniciativa molt encertada.



Han posat taules al mig del carrer i els establiments oferien platets de degustació per tres euros, l'aigua i el vi per un euro. No cal dir que la zona estava plena a vessar.



Hem pogut menjar arròs indi amb pollastre i samosa del Taj, estofat de vedella del Cafè Irlandès i braç de gitano de cal Ros.

Bon profit


dissabte, 27 de juny del 2009

taberna



















Aquest vespre, tornant de Blanes hem passat per la Taberna Gallega, al camí de l'Àngel de Lloret de Mar.

Per 29 € tens una plata de mariscada per a dues persones, no és una mariscada de luxe -tot s'ha de dir- però satisfà, et treus l'antull i te'n vas amb la sensació d'haver menjat bé.

A les 9 érem els únics clients del restaurant i hem pogut menjar a la terrasseta de dues taules que tenen.

dissabte, 30 de maig del 2009

adela

De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna



SA TUNA


Si pogués, aniria nedant fins a la boia.
Veure la terra des d'allí deu ser
com canviar de món.
Mai no ho he fet.

Conec a penes quatre pams de mi
mal limitats per la malenconia.
Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.

La boia és un miratge.

Miquel Martí Pol



Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.

La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.
- Que tindríeu taula per tres?
- Uhm, teníeu reserva?
- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.
-Deixeu-me mirar...
Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:
- Nosaltres som menys!
Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.
- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...

Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.

No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.


Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.


Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.
Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.


dissabte, 2 de maig del 2009

perpinyà



Com ara fa un any, hem anat a comprar roba a Perpinyà, aquest any amb un membre més. També hem volgut anar al mateix restaurant, el Konfusius, però aquest any al ser dissabte no hi havia menú del dia.

Sempre és millor anar a fer el turista entre setmana quan la majoria de gent treballa i trobes menys massificació, com els embussos que hem trobat avui, i veus com la gent fa la seva vida quotidiana mentre tu et passeges. Hoy por ti mañana por mi
Hem acabat al costat del canal Bassa amb vistes al Castellet. El plat del dia a 9'50 € hem pogut menjar vedella estofada acompanyada d'arròs i mongetes verdes.

Ha fet un dia quasi estiuenc, agradable i si no hagués estat per la logística que comporta la nena,  tranquil.

diumenge, 11 de gener del 2009

barques


Aquest cap de setmana hem fet dues barques. M'explico, hem anat a dos restaurants que es diuen La Barca, nom que ve donat de les antigues barques que travessaven el riu ter.


Ahir dissabte vam anar a Bescanó (la foto és la que hi ha a l'entrada del restaurant), vam repetir calçots com ara fa gairebé un any.  

Aquests dies tenim el cunyat que ve de lluny, de molt lluny, i ahir vam voler convidar-lo a un bon lloc amb un entrant diferent i típic.



Avui, després de trepitjar neu a Sant Marçal, hem anat fins a Sant Miquel del Llor (foto), jo he agafat cargols i pollastre a l'ast que fan amb llenya. 


El menú del restaurant es basa molt en la carn a la brasa. 

He pensat que la a de Barca hauria de passar per sobre la rbraça, no queda rodó, llàstima. 

En tot cas hem menjat bé.









divendres, 2 de gener del 2009

store

Aprofitant el mig bon temps que feia, hem anat a passejar a la petita. A l'alçada del carrer Migdia ens hem recordat que s'acostava l'hora de dinar, no havíem previst res i teníem mandra de preveure alguna cosa.


Justificació completa
Davant el número 13 -bona sort-, hem vist anunciat un menú per 6,5 € -com a l'època de les pessetes-, hem entrat.





El Studio Store Coffee és un cafè molt modern, ple de llibres i és tan modern que encara deixen fumar. En definitiva, és un d'aquells llocs que queda bé dir que has anat.





Pel preu que anunciaven hem menjat una amanida en un bol, un enrotllat (pa de motllo enrotllat amb enciam, ou i carn o tonyina) és bo però si fos amb pa de pita crec que guanyaria i una beguda. Acceptable.




És un lloc tranquil, per la camisa de la cambrera he vist que forma part del Grup Lapsus, l'he descobert avui (A Girona tot són grups: Grup Boira, Món a part Grup ...). El cafè Lapsus (Plaça de Sant Agustí) ja el coneixia, hi he anat a esmorzar diverses vegades a la seva terrassa, és un lloc estratègic per quedar, és força concorregut, abans hi havia una hamburgueseria llardosa que no tenia tanta concurrència, els actuals propietaris han sabut aprofitar l'emplaçament i donar-li un toc de distinció.

dimarts, 23 de desembre del 2008

osaka


Aprofitant que tots teníem festa hem anat a dinar al restaurant japonès del número 93 del carrer Migdia de Girona.

El restaurant OSAKA és el preferit de la Pimpinella. Disposa d'una cinta rotatòria que et va portant els platets de tapes: tempura, sushi, tallets de pollastre arrebossat, algues, arròs, tallarines, xirles, musclos amb calamarsets i un interminable Cafarnaüm de gustos.


Els dies de cada dia per 8,25 € tens bufet lliure al migdia, al vespre crec que són uns 12.

En general no m'agraden els bufets lliures perquè si m'agrada no tinc mesura i acabo menjant més del compte i perquè algun cop he trobat menjar que no és massa convincent (ja se sap quan es fa ranxo). Però l'Osaka és una excepció. El menjar és bo, això afegit al fet que el tracte és exquisit i l'entorn agradable, fa que sigui un bon lloc per anar-hi.

És preferible arribar-hi aviat perquè hi sol haver cua. Avui hem arribat amb temps tot i el trànsit que hem trobat, a peu haguéssim arribat abans.

Ha estat un error, aquestes dates ja se sap: el món s'acaba d'aquí a pocs dies i la gent va com boja a comprar els últims queviures que queden per tenir-los al refugi









diumenge, 30 de novembre del 2008

taco





Sopar al TACO-TACO, tex-mex al carrer nord 22, Girona.

Hi passem de tant en tant, és agradable i ho fan més o menys bé. 

Sempre que hi anem hi ha canvis, cambrers, cuiners, decoració...

Hi hem anat tots quatre, menjar per 50 €