congee

El meu company va trucar al matí quan jo acabava de menjar un plat de sopa d'arròs anomenat congee en una botiga de fideus. Els xinesos diuen que als pobres els agrada el congee perquè creuen que els dóna el sabor que deu tenir la riquesa i als rics els agrada el congee perquè els recorda quan eren pobres. Estava bevent cafè, un mal costum occidental que vaig aprendre del meu avi.

My partner called in the morning. I had just had a bowl of congee agt a noddle shop. The Chinese say that the poor like congee because it gives them the taste of what it would be like to be rich and the rich like it because it reminds them of when they were poor. I was drinking coffee, a bad Western habit I learned from Grandfather.

John Lanchester, Fragant Harbour, London, 2003

vergonya

Entre Caldes i Sils portem més de tres anys suportant una carretera en obres, a mig fer, sobreocupada, plena de camions, passos estrets... una trampa mortal pels conductors i conductores que hi han de passar. Fins quan?

Carretera coloNial-II

700 km de Madrid

Cap enlloc...

Tot empantanegat

No hi ha futur

maleïda N2

k-ratera NII

Quants anys així?

fins quan?

Madrid please: listen to the jungle's voice

peatges

Infraestructures, planificació i desequilibri

RACC EDITORIAL (maig 2012)

D'entrada, si volem estudiar com es gestionen les infraestructures al nostre país veurem que no es prioritza la seva eficàcia econòmica ni la necessitat ni l'ús que en faran els usuaris. Probablement per això en els últims 20 anys les dues Castelles (amb un ràtio de 800 vehicles per quilòmetre disponible) i Andalusia (2.000 vehicles/km) han concentrat gairebé el 50% de la nova xarxa de vies d'alta capacitat, en lloc de Balears i Canàries (5.000 vehicles/km), Madrid (4.000) i Catalunya (gairebé 4.000). A més a Madrid es van impulsar autopistes radials de peatge que no eren necessàries i que ara s'estudia com rescatar-les del problema financer que ha suposat aquesta política.

El món de l'aviació comercial tampoc ha estat aliè a aquest concepte de repartir infraestructures amb criteris polítics de territorialitat i no pas d'eficiència. Alemanya, amb 81 milions d'habitants, té 39 aeroports. Espanya, amb la meitat de població, en té 52, dels quals només vuit són rendibles, 39 més són deficitaris amb opcions de millora i n'hi ha 26 totalment ruïnosos. Hi ha aeroports fantasma, com el de Castelló o el de Ciudad Real, i altres amb xifres tan baixes com els 2.781 passatgers per any d'Osca o els poc més de 8.400 -una mitjana de 12 passatgers per dia- d'Albacete o Còrdova. També les administracions autonòmiques han donat mostra de posar per davant els criteris territorials abans que d'eficiència, com seria el cas de l'aeroport d'Alguaire.

Aquest criteri polític de planificació d'infraestructures s'ha traslladat també alo món ferroviari. Sorprèn que siguin les autoritats europees, molt més que les espanyoles, les que impulsen el corredor del Mediterrani, una vella aspiració d'Andalusia, Múrcia, Comunitat Valenciana i Catalunya per donar sortida eficient a mercaderies i passatgers cap a Europa.

La xarxa d'Alta Velocitat Espanyola (AVE), una obra faraònica de 2.900 km de longitud -la més extensa entre els països de l'OCDE i la segona del món desprès de la Xina -amb un cost econòmic astronòmic de 4.263 milions d'Euros, sense comptar l'AVE de Sevilla- no arriba al grau d'ús de passatgers per quilòmetre mínim per garantir-ne la rendibilitat, ni tan sols ene els corredors Madrid-Sevilla i Barcelona-Madrid. Molt probablement, trens tipus Euromed podrien haver fet una tasca semblant amb una inversió menor que hauria deixat fons per a altres actuacions, com la connexió ferroviària al Port de Barcelona, on una vegada realitzades les inversions privades ara resulta impossible, per manca de recursos, l'aportació de més de 400 milions d'euros compromesa en el seu moment pel Govern espanyol.

A Catalunya, a partir de 1969 la iniciativa privada va crear les vies de peatge com alternativa a una xarxa bàsica de carreteres absolutament incapaç d'atendre la gran demanda de mobilitat d'una societat en ple desenvolupament. Aquestes vies de peatge, que van permetre un creixement econòmic que hauria estat impossible només amb la xarxa pública de carreteres, van ser l'única resposta possible als criteris polítics d'assignació territorial, i no pas de demanda, amb què es decidien les inversions en infraestructures. Amb els anys, la manca continuada d'inversió estatal -per exemple, ala N-2 i N-340- ha estat substituïda per l'augment de nombre de quilòmetres d'autopistes de pagament, que han esdevingut vies d'ús necessari del dia a dia de molts ciutadans. Aquesta manca de priorització i d'inversió pública ha generat un greuge comparatiu evident.

Els criteris de repartiment territorial amb els quals durant dècades, i segles, s'ha gestionat la política d'infraestructures a Espanya queden ara en notòria evidència per a molts ciutadans però, malauradament, encara no per als política de mentalitat centralista. Si en moments de bonança econòmica el criteri de l'eficiència hagués estat la regla per prioritzar la inversió en infraestructures, avui Espanya disposaria d'una xarxa més eficaç i no tindria les càrregues financeres que suposa aquesta estructura radial de la xarxa viària, ferroviària i aèria. Aquesta manera de gestionar les infraestructures fa més pobre tot l'Estat.

RACC. cat maig 2012

Carretera Colonial-II a Caldes de Malavella

15M

Campament d'indignats a la plaça Sant Agustí de Girona

contrasenya

Les difícils contrasenyes que l'exèrcit utilitzava en aquell moment eren una petita font de perill. Es tractava de les feixugues contrasenyes dobles en què una paraula ha de ser contestada amb una altra. En general, eren de naturalesa elevada i revolucionària, com Cultura - Progreso, o Seremos - Invencibles -, sovint pels sentinelles analfabets era difícil recordar unes paraules tan altisonants. Recordo que una nit la contrasenya era Cataluña - Heroica i, un jove camperol cara-rodó, anomenat Jaume Domenech, se'm va apropar perplex i em va demanar:

"Heroica - Què vol dir heroica?"
Li vaig explicar que significava el mateix que valiente. Una mica més tard  fent un tomb per la trinxera en la foscor el sentinella el va desafiar:
"Alto! Cataluña! "
"Valiente", va cridar Jaume, segur que ho estava dient bé.
Pum!
Per sort, el sentinella va errar el tret. En aquella guerra  tothom havia errat un tret alguna vegada, era humà.

 

---

The difficult passwords which the army was using at this time were the minor source of danger. They were those tiresome double passwords in which one word has to be answered by another. Usually they were of an elevating and revolutionary nature, such as Cultura – progreso, or Seremos – invencibles, and it was often impossible to get illiterate sentries to remember these highfalutin' words. One night, I remember, the password was Cataluña – heroica, and a moon-faced peasant lad named Jaime Domenech approached me, greatly puzzled, and asked me to explain.

“Heroica – What does heroica mean?”

I told him that it meant the same as valiente. A little while later he was stumbling up the trench in the darkness, and the sentry challenged him:

“Alto! Cataluña!”

“Valiente!” yelled Jaime, certain that he was saying the right thing.

Bang!

However, the sentry missed him. In this war everyone always did miss everyone else, when it was humanly possible.

Homage to Catalonia, George Orwell