Des de l'àtic

gossos

2012-01-26T22:43:00.003+01:00

Amables propietaris de simpàtics gossos ens deixen les seves caques al parc perquè els nens i nenes hi puguin jugar.

Això és al parc de la plaça ciutat de Figueres, Girona, i a molts altres llocs... no estem preparats per ser europeus.

sous

2012-01-22T00:08:00.002+01:00

Mossos en lluita

fanalet

2012-01-06T23:17:00.006+01:00

Ahir vàrem anar a esperar els reis amb el fanalet que la nena va fer a l'escola: una rentadora amb una gàbia a dalt feta amb una capsa de sabates, un pot de Granini i tres botons.

La forma del fanalet -dedueixo- està inspirada en el cartell de les fires de Girona passades. Aquest fet l'he comentat avui a taula al dinar de reis i amb més de dos mesos de retard m'he assabentat que la rentadora que van penjar a tots fanals de Girona, volia recordar la catedral: façana, campanar, rosetó...

Potser sí, a mi em feia pensar en la crisi...

Bé, està molt bé que facin fer els fanalets als mateixos nens i nenes, siguin rentadores, catedrals o gàbies i botons.

dotze

2012-01-01T10:40:00.003+01:00

Canvi de xifra

feisbuh

2011-12-13T22:19:00.007+01:00

spain is different

itxita

2011-10-21T21:38:00.002+02:00

S'ha acabat, mal pesi a alguns sectors del nacionalismo español

sopa

2011-10-02T09:15:00.005+02:00

Veig al canal català de notícies que Sopa de Cabra ahir va fer un concert a Girona per commemorar els seus 25 anys. He anat veient que ha fet una sèrie de concerts i no n'he fet massa cas.

Quan van començar, formava part del grup que els seguíem a tot arreu on actuaven. Recordo que quan deies el seu nom, d'entrada la gent se'n reia.

"Sopa de què? "

Sembla que es van inspirar en l'onzè àlbum de Rolling Stones "Goats Head Soup" (sopa de cap de cabra).

El nom s'ha imposat per sobre el seu significat (absurd, per cert), i quan algú sent "sopa de cabra" ja no pensa en una sopa.

noruega

2011-09-25T20:51:00.004+02:00

No sé per quina estranya assossiació d'idees m'he despertat pensant en un magnífic article que només he llegit una vegada ara fa més de dues setmanes, el va escriure Manuel Cuyás al Punt:

Tots som noruecs

Viatge estival a Noruega. Abans, quan anaves a un país escandinau, sempre hi havia un guia que t'agafava pel coll i t'explicava la quantitat exorbitant d'impostos que els seus habitants pagaven. Quan ho sentíem, els que veníem de països de fiscalitat més moderada fèiem grans exclamacions i miràvem amb pena les persones que passaven pel carrer o es prenien una cervesa al bar. Els guies d'avui expliquen les mateixes coses, només que ja no impressionen ningú perquè el viatger fa comptes amb el cap i amb els dits i li surt la mateixa suma impositiva. ¿Qui diu, com deia algú l'altre dia en un diari, que Pujol va fracassar? El model suec que l'expresident abonava ha tingut un trasllat real, també pel que fa a serveis, diguem-ho tot.

Noruega és, gràcies a l'extracció del petroli, el país més ric d'Europa. Nosaltres sempre hem cregut que si un dia es trobés petroli per exemple davant les costes de Tarragona no solament seríem rics sinó que la gasolina dels cotxes ens seria servida gratis i encara ens donarien diners per consumir-la. A Noruega paguen la gasolina més cara que enlloc i els preus dels cotxes són prohibitius. L'Estat noruec ha fet vot d'ecologisme i afavoreix l'ús intensiu i massiu de la bicicleta, aquest giny que tot ho cura i tot ho neteja, mentre ven el petroli als països menys ciclistes i menys verds, seguint al peu de lletra aquella cançó excursionista que jo havia cantat de petit i que deia “que es mori qui vulgui menys jo”. Si en comptes de petroli tinguessin sol com tenim nosaltres, captarien turistes per a les seves platges i ells anirien per l'ombra per evitar-se el càncer de pell.

Amb la mateixa filosofia, Noruega no té tampoc centrals nuclears. Fien l'energia als saltants d'aigua. I a l'hivern no es glaça l'aigua? En aquest país ha de fer molt fred. “Sí, senyor, es glaça.” I es queden sense llum? “No, la comprem a Suècia.” A Suècia l'aigua no es glaça? “Es glaça. El que passa és que Suècia té centrals nuclears.” Caram, els noruecs. Em farien perdre els trucs. “No els perdi. Tinc entès que a Espanya la moratòria nuclear obliga a comprar energia a les centrals de França.” Tots som noruecs.

Manuel Cuyás

El Punt, dimarts, 6 de setembre del 2011

En quin Món vivim...

telefònica

2011-09-18T21:40:00.006+02:00

Fa temps que em vaig donar de baixa de Telefónica (ara Movistar), com els de RENFE (ara Adif) tenen un programa metòdic i ben estructurat per realitzar un nyap rere l'altre.

Els pares encara tenen la vella companyia telefònica. Aquests dies el telèfon no funciona. Quan han trucat al 1004 la resposta és que el seu número, que fa més de 30 anys que tenen, no existeix.

He intentat notificar l'avaria per Internet i contínuament se'm bloqueja la seva Web.

Jo em pregunto: com és que una empresa que té el monopoli de la telefonia i de la xarxa d'Internet, que si si els hi rota bloquegen les companyies rivals que curiosament poden donar un servei més acurat i barat; no té una web en condicions?

Seguirem intentant-ho, gestionarem el canvi de companyia.

glaç

2011-08-01T22:33:00.003+02:00

Al departament francès de Doubs, regió de Franc Comtat. No hi ha gel

No hi ha gel almenys en forma de glaçons. Si mai aneu a la zona -molt recomanable, per cert- i teniu la brillant idea de portar una glacera per tenir begudes fresques, iogurts, pernil dolç... o els formatges de la tornada, penseu que no venen glaçons.

Hem recorregut totes les benzineres i supermercats i res, m’han mirat com un extraterrestre, m’han pres el pèl, m’han fet voltar amunt i avall, m'han dit que potser en trobaria a dalt la muntanya, que mirés a les peixateries, que a les benzineres només venen gasoil.

No dieu que no us he avisat: compreu una d’aquelles glaceres que van amb electricitat.

Ara, si aneu una mica més avall cap problema, en qualsevol supermercat i en algunes benzineres n'hi ha.

dissuasió

2011-07-29T23:36:00.004+02:00

Amb aquest rètol, la direcció del centre comercial informa a la seva amable clientela que si aparquen on no toca la grua podrà enretirar el vehicle incorrectament estacionat. Agraeixen la comprensió del personal, merci.

Això és al nord de França i en els quatre espais reservats no hi havia cap cotxe sense distintiu. Més cap al sud, en el país dels que aparquen davant l'entrada per no caminar deu metres, dubto que -per més dibuixets que hi posessin- la mesura tingués cap resultat.

multani

2011-07-01T22:52:00.003+02:00

MULTANI PALACE

Migdia, 36

Girona

Al vespre volíem anar a buscar menjar indi al nou restaurant que acaben d'obrir al carrer Migdia. Finalment hem anat al mateix restaurant.

El local és una mica estrany. Té una barra amb unes cinc taules a baix, que és on hem menjat nosaltres, i hi ha una altra part a dalt -pujant unes escales- per a grups . Avui n'hi havia un.

Els cambrers (dos nois i una noia) són germans i ens han explicat que el cuiner és el pare. Un negoci familiar de panjabis.

El menjar ha estat bo. Molt bo segons la K.

Ens han servit ràpid, agradable i barat: 25 euros.

KEEMA SAMOSA MEAT

[empanada de pollastre i espècies ]

CHICKEN TIKKA WITH TANDOORI MASALA

[broqueta de pollastre amb tandoori masala i amanida]

PATIALA SASHI MURGMUSALAM

[pollastre rostit amb espinacs, arròs i verdures]

Tandoori naan

Cheese nan

1 cocacola

1aigua

2 tes indis

Ens han dit que aviat també repartiran a domicili

resfe

2011-06-10T22:52:00.006+02:00

A un quart i mig d'una he agafat el tren des de Girona per anar a Barcelona. Hi havia sis vagons i era sol al meu compartiment.

Tornant, a les quatre, han vingut només tres vagons. El tren era ple de gent dreta i asseguda per terra com bestiar. Divendres a la tarda, estudiants i treballadors tornen a comarques, qui s'ho havia d'imaginar...

Aquests de la Renfe són uns cracs - in-su-pe-ra-bles - passen els anys i no defalleixen, sempre reivindicant, per res del món abandonen la seva essència hispànica.

reflexions

2011-05-21T13:52:00.007+02:00

Si us plau,
no molesteu
estem re-flexionant,

un,
un, dos,
un, dos, tres...

pizzes

2011-05-14T09:19:00.005+02:00

Un coreà, una colombiana, una russa o un gabonès poden cuinar una pizza, serà bona però mai serà com la pot fer algú d'Itàlia, en això són els reis (i les reines)

Aquest és el cas del Restaurant pizzeria Pulcinella (c. Bisbe Lorenzana, 18 - Girona) on el cuiner, en Mario, és sicilià i on es poden menjar les millors pizzes de Girona.

El local es troba en el mateix carrer on hi ha un bon mexicà, El Escondido, al carrer Bisbe Lorenzana on fa temps hi havia hagut un grec [restaurant], i sembla que han ampliat.

Ho vam descobri ahir al vespre, estava ple de gent, el boca-orella. Un bon lloc, els preus no són massa cars i hi ha possibilitat d'encarregar i emportar-te la pizza a casa.

teatre

2011-04-28T22:49:00.003+02:00

Chosé Morinyo, entrenador de rugbi i actor amateur

socarrim

2011-03-20T22:22:00.004+01:00

Què pensaríeu d'un paio, valencià, que li diuen Pedro i es fa dir Pete (Pit)? Probablment el mateix que jo.

Ferran Torrent
Ara

ribera

2011-03-17T20:31:00.000+01:00

El Ter des del Pont de la Barca, Girona

caspa

2011-03-13T23:01:00.002+01:00

versemblant

2011-03-01T12:24:00.006+01:00

Tomàs pretenia ser culte sense esforç. Tenia la dèria de memoritzar paraules que ell creia enrevessades, d'aquelles que ningú no sabia, per impressionar. Trobava als diaris una paraula o memoritzava expressions que havia sentit i les barrejava impunement en qualsevol frase. Un dia, ja érem nosaltres grans, estàvem amb ell en una cafeteria cèntrica de València. Feia temps que usava la paraula «inverosímil» ací i allà. Ens asseguérem a la terrassa i vingué el cambrer:

- Què prendran?

- Aigua mineral -demanà Tomàs.

- Amb gas o sense?

- M'és inverosímil -va amollar, fastuós. El cambrer marxà a la barra convençut que les volíem amb gas.

Ferran Torrent, Gràcies per la propina, Columna Edicions, Barcelona

primavera

2011-02-26T22:47:00.003+01:00

I avui, molt tímidament, la primavera s'ha atrevit a treure una mica el nas...

desencaixament

2011-02-21T10:56:00.003+01:00

MENTRESTANT A LA MONCLOA

Mas: L'última vegada em vaig oblidar de demanar una cosa molt important per a Catalunya.

ZP: ¿Otra cosa? Pero, vamos a ver... prometí pagarte setecientos quilos y además dije que podíais endeudaros todavía más! ¿Que más quieres?

Mas: És una cosa que necessitem per no quedar-nos enrere, clau pel futur de Catalunya. Innegociable.

ZP: Vamos a ver, ¿De qué se trata?

Mas: Una merda punxada en un pal

ZP: (astorat) ¿Perdona?

Mas: Escolta'm, ja sé que sona estrany, però Catalunya no pot avançar com a Nació si no ens concedeixes una merda punxada en un pal.

ZP: (fent un gest amb la mà) Pero.. ¿Una mierda, mierda? Pinxada en un palo, tal cual!

Mas: (gest amb les mans)Tal qual

ZP: Pues.. Si sólo se trata de esto...

Mas: Gràcies setapé (encaixen)

ZP: Artur... (el saluda mentre en Mas surt del despatx) Adios.

ZP: Yo que pensaba ofrecerle el concierto económico...

INFORMATIVOS TEVECINCO: Dantesco, horripilante, atroz trato de favor para Cataluña, vean estas imágenes en las que Rodríguez Zapatero entrega a Ártur Mas una mierda pinchada en un palo. Ante tal despropósito los ciudadanos españoles han salido a la calle para reclamar los mismos privilegios que Zapatero concede a Cataluña. Las reacciones de los presidentes autonómicos no se han hecho esperar:

AGUIRRE: Yo no la sé para que quieren una mierda los catalanes, pero cuidáo que si la piden será por algo. Por lo tanto Madrí también quiere su mierda. Madrí quiere su mierda! Madrí quiere su mierda!...

CAMPS: Si Catalunya té una merda, València també però una merda valenciana, perquè merda en valencià se diu merda i no merda com en català. Merda pa València! Merda pa València!...

PRESIDENTE DE CANTABRIA: La comunidá de Cantabria no aceptará ningún tipo de trato discriminatorio. Vamos a ver.. en España o hay mierda para todos o no hay mierda. Cantabria exige su mierda, faltaría más coño.

Polònia, TV3

17/02/2011

___________________________________________________________

tranquil·litat

2011-02-14T22:36:00.005+01:00

No sé què faré,

però ho faré amb tranquil·litat

Consisteix en adoptar aquesta frase com a mantra o principi d'actuació, aplicant-la de manera automàtica davant qualsevol situació ansiògena que es presenti. L'objectiu és entrenar-se a adoptar com a principi bàsic d'actuació la tranquil·litat en totes les situacions, per problemàtiques que puguin ser.

Vaello Orts, J., Las habilidades sociales en el aula, Santillana Educación, Madrid, 2005

candelera

2011-02-02T20:48:00.002+01:00

I el fred seguirà ben viu...

nipona

2011-01-26T22:37:00.003+01:00

Carrer del mossèn Baldiri Reixach, Girona

morfologia

2011-01-15T11:24:00.004+01:00

La Devesa, Girona

Tenen sexe els arbres?

traspàs

2011-01-13T21:52:00.004+01:00

De vegades he sentit a dir que el futur és a l'Àfrica, no ho sé. El que si he vist és que el futur immediat ve de la Xina, sense discussió.

fum

2011-01-02T23:53:00.004+01:00

Dos de gener de dos mil onze, avui sí que hi ha alguna cosa per celebrar: s'acaba el fum en bars i restaurants. La mesura arriba tard però arriba, el gobierno després de marejar la perdiu -de fer la Ramoneta i la treballadora sexual- finalment ha aprovat una llei que ja existeix en altres llocs i que se sàpiga, ningú s'ha mort per complir-la.

Curiosament tots els fumadors (i fumadores) empedreïts -carreteros- coneixen una iaia de cent trenta anys que ha fumat tota la vida i està tan panxa. De fet es podria assegurar que és gràcies a que ha fumat tant que es troba tan i tan bé...

Bé elucubracions científiques a part, a partir d'ara podrem anar al restaurant amb nens, nenes i bebès sense patir fums.

El meu propòsit per aquest any onze és deixar de fumar passivament, espero que sigui fàcil, en els països mediterranis mai se sap.

onze

2011-01-01T19:24:00.006+01:00

Primer de gener, canvi de número.

Com diuen al Polònia:

Soler: Feliç dos mil onze!
Montillu: El país s'ENF11...

nassut

2010-12-31T00:06:00.001+01:00

Ja l'has vist?

noël

2010-12-25T21:12:00.002+01:00

Més enllà de la Coca-cola

arbres

2010-12-20T20:32:00.002+01:00

( ... ) el món perfecte, clos, dels contes de la vora del foc que no deixava cap escletxa pel dubte, un món rodó on tot encaixava i que ens deixava un gust de perfecció a la boca, la imatge d'un altre planeta més complet i acabat que el que vivíem i al qual només podíem accedir amb les paraules, un món imaginari que només les paraules podien obrir.

I les històries dels arbres del bosc. El Castanyer de la Fullaca, prop de Viladrau, que tenia més de cinc-cents anys de vida i el seu tronc buit i acollidor com una cova va servir temps enrere per amagar bruixes i al segle passat, carlins, i fins fa poc hi va viure un carboner. O el Roure de Fussimanya, a la part més fonda de les Guilleries, que és un arbre remeier, com moltes herbes, i que té una branca en forma de bressol, com un llitet, per posar-hi les criatures malaltes, deixar-les una estona perquè la saba curativa del roure i tota l'energia que porta embolcallin el petit, i així en surti curat. Els grans també s'hi acosten, al roure, no se sap ni quants anys té, més enllà del temps dels moros i dels romans, per abraçar-lo com si fos un vell amic i quedar-s'hi una estona agafats, fins que la força de l'arbre s'encomana al cos i els entra una nova vigoria, unes ganes de saltar i córrer i moure's que no havien tingut abans, quan hi acudien decandits i fluixos, la mateixa força encomanada els aparta del tronc, de braó que han agafat, com qui s'acosta a una foguera. I sobretot l'arbre dels enamorats, el que més agradava a l'àvia, que es trobava també al Montseny, en una altra fageda, gairebé tocant a una avetosa, i que era un arbre format per l'abraçada d'un faig i un avet, tots dos ben enganxats fet un sol arbre, i això va ser perquè en aquell indret hi van morir dos enamorats perseguits per les seves dues famílies enemistades que no els volien deixar festejar, i van morir de fred abraçats al mateix lloc on de seguida van néixer un faig i un avet, que ja no es van separar mai més, per sempre plegats, units per sempre com volien els dos joves.

Emili Teixidor, Pa negre (cap. 27), Columna Edicions, Barcelona, 2003

descontrol

2010-12-04T23:19:00.004+01:00

Divendres tres de desembre de dos mil deu, rebel·lió de pijos. Per no perdre els seus drets feudals, quatre (zero coma zero zero quatre) privilegiats han volgut posar el govern en escac. Amb la rebequeria, l'espai aeri tancat i més de tres-cents mil ciutadans (nadons, empresaris, turistes, estudiants, treballadors...) han quedat atrapats als aeroports. Reunió urgent de ministres, gabinet de crisi, mesura excepcional que recorda altres temps. Quan han vist que amb la broma podien perdre bous i esquelles sembla que han baixat del burro...

Pobrets, només demanen un tracte igualitari; a veure si les properes eleccions es presenten: PCAI (Partido de los Controladores Aéreos por la Igualdad)

cangur

2010-11-30T23:14:00.003+01:00

Avui he menjat cangur, cangur amb orellanes. Cangur, cangur, aquelles rates gegants que salten per terres australs.

Ha sigut a Olot, al B-crek de la rotonda que va cap a les Preses, ex McDonald de la Garrotxa. Bon aparcament, lloc agradable i amb llum. Ara hi fan menús i carns a la brasa. Cada dia tenen un plat que amb beguda, pa i postres costa set euros i mig.

Els últims dimarts oferien pèsols amb sèpia (molt bo) com a plat del dia però, avui hi havia una mena de crep de bacon amb no sé què... M'he decantat per l'oferta que he vist a l'entrada: filet de cangur amb gírgoles.

La carn de cangur és una bona opció pels que els agrada la carn -i pels que volen deixar de menjar-ne-, és una carn de gust fort, m'ha recordat magret d'ànec multiplicat, com carn de caça, senglar o cérvol...

reflexió

2010-11-27T23:13:00.003+01:00

Els que no s'interessen per la política han de saber que seran governats per persones que sí que s'hi interessen.

Arnold Joseph Toynbee

guix

2010-10-26T21:40:00.005+02:00

Can Guix, Olot, carrer mulleres 3, hi havia estat de menut, fa molts anys. Tothom coneix aquesta fonda familiar. Sempre que hi he volgut tornar he trobat l'entrada plena de gent que espera. Avui semblava que n'hi havia menys, m'han dit que quinze minuts i m'he esperat llegint el diari.

A dins, l'interior és petit i una mampara tapa l'entrada de la cuina. La gent es coneix i se sent alguna broma de mal gust. M'han entaulat en una taula única, no m'hagués fet res compartir.

He demanat plat únic: sèpia amb mandonguilles i pèsols. Acceptable. Amb postres (sense cafè) 9 euros, més d'un quart per poder pagar, no et deixen pagar a la barra. Sembla barat però al final no ho és tant.

La carta. Plat del dia a 2,30

Potser Can Guix sigui interessant des del punt de vista antropològic, però a mi no m'ha semblat pràctic per algú que té el temps just. Una hora per poder dinar i al final acabes pagant més (guarnició, pa, beguda i postres) que en un restaurant que t'ofereixen un menú del migdia. Sense anar més lluny -i sense deixar la vessant antropològica- a la cantonada per sis euros i mig menges xinés

enganyamarits

2010-09-17T18:48:00.006+02:00

He descobert que la majoria de gent -sense saber-ho- té un enganyamarits a casa.

La troballa ha estat buscant la paraula enganxina al diccionari d'Enciclopèdia catalana ( que per cert, ha canviat de domini http://www.diccionari.cat/)

Com que no apareix la paraula et proposen diferents opcions aproximatives:

enganxament ............................. enganyamarits

enganxar...................................... enganyapastors

enganya-roques........................... enganyar

enganxat....................................... enganyatall

enganxifós.................................... enganyifa

enganxó........................................ enganyívol

enganxós ......................................enganyós

engany ..........................................enganyosament

enganyabadocs ............................engarbullar

enganyador .................................. engargallar

M'ha cridat molt l'atenció enganyamarits, que contràriament al que pugui semblar es tracta de:

enganyamarits
[ de enganyar i marit ]

m Batedor de clares

Gratant per Internet he trobat un blog de cuina on un blocaire explica que aquest nom ve del fet que abans les mestresses de casa batien els ous amb aquest instrument, amb això una truita d'un ou semblava una de dos. Ell mateix diu que Se non è vero, è ben trovato.

gorres

2010-08-30T18:20:00.004+02:00

No sé si tots els que lluïm poc cabell ens acabem aficionant a les gorres. En tot cas, mai abans -de l'alopècia- havia portat gorra i ara en tinc tot un reguitzell la majoria de les quals no porto.

Vista aquesta dèria capellera, el meu germà no ha tingut cap inconvenient en portar-me una gorra de la Xina, em feia gràcia aquella d'en Mao.

Es veu que va haver de voltar mig país per trobar "la meva" gorra.

Finalment me'n va dur dues: la -suposament- típica, amb estrella inclosa i la que ara porten tots els avis xinesos, amb la seva marca comercial corresponent.

Com es pot apreciar, una porta un símbol de la dictadura del proletariat i l'altra un símbol de la dictadura del capital. Els trauré abans de posar-me-les.

càmping

2010-08-28T10:04:00.005+02:00

Sempre he pensat que la Devesa de Girona, seria un bon lloc per fer-hi un càmping.

Quan ho he comentat, tothom se m'ha tirat a sobre: "Què dius? boig..." Recordo fa bastants estius, el càmping d'Avinyó, al mig del riu, sota una ombra d'arbres que em van recordar la Devesa, és un bon lloc.

La Devesa és gran, i la major part no és utilitzada per ningú. Per què no? Potser el turisme de motxilla i espardenya no és prou interessant perquè facin un càmping (Devesa, Sant Daniel o on sigui) a la ciutat.

És un turisme que suma.

Ahir al matí a sota el pont de la barca, un pioner potser estava posant la primera pedra d'aquesta proposta.

hortografia

2010-08-17T20:44:00.006+02:00

"Aquesta especificitat funcional es tradueix també en especificitats formals, ja que les persones 3, 4 i 6 de l’imperatiu es construeixen sistemàticament a partir de les persones paral·leles del present de subjuntiu, temps que s’empra a totes les persones en l’imperatiu negatiu."

Des de fa unes setmanes (mesos?) els busos de Girona "llueixen" aquest rètol.

La gramàtica no, però la intenció és bona perquè pretén que els conductors no xerrin amb algun conegut. De pas estaria bé que en alguns també posessin un rètol que digués: Conductor, no parlis pel mòbil.

Amb el "cuentu" he descobert la pàgina web www.hortografia.cat

agost

2010-08-15T20:50:00.005+02:00

El mes d'agost és, potser, el pitjor mes per viatjar: calor, botigues tancades, carreteres abarrotades, massificació de gent, serveis mínims...

Les vacances són uns dies per desconnectar de la feina de cada dia. Hi ha qui les espera tot l'any, la raó de la seva existència.

Pels qui aparellem vacances amb viatge qualsevol època de l'any és millor que l'estiu per fer-ne. Pots viure els llocs visitats tal com són en el seu ritme normal.

Quan arriba l'agost el país s'atura, què porta a tanta gent fer vacances al mes d'agost? Segurament hi ha moltes raons diferents:

L'empresa no els deixa cap més opció
Sempre han fet vacances a l'agost i relacionen vacances amb tot el que porta aquest mes (sol, turistes, platja, etc.)
Han de conciliar la vida familiar amb les vacances
Els agrada l'ambient d'agost (suor, guiris, xiringuito, sorra, platja, gent, cues, mosques, intoxicacions...)
Fan vacances tot l'any
Els porta bons records i volen repetir
No podrien suportar treballar un mes en el que quasi ningú treballa.

Visca les vacances!

confusió

2010-08-14T23:07:00.002+02:00

A la dreta o a l'esquerra?

crisi

2010-08-01T13:39:00.001+02:00

Foto del lector (Raimon Argemí). La Vanguardia 30/07/10.

cadenat

2010-07-28T23:19:00.005+02:00

en-cadenats??

49.

“Fermati qui frena.” Non ci penso due volte e lo faccio. Di botto, al volo, così come è lei. Meno male che non arrivava nessuno da dietro. Mio fratello... E chi lo sentiva poi. Va be' che se la poteva prendere sempre con il ladro. Gin scende veloce dalla machina.

“Vieni.”

“Ma dove?”

“E seguimi, quante domande che fai.”

Siamo di fronte a Ponte Milvio, in una piccola piazza sul Lungotevere da dove parte via Flaminia che arriva fino a piazza del Popolo. Gin corre sul ponte e si ferma a metà, davanti al terzo lampione.

“Ecco, è questo qui.”

“Ma che cosa?”

“Il terzo lampione. C'è una leggenda su questo ponte, Ponte Milvio o Mollo come lo chiamava il Belli...”

“Ma che, ora mi fai la colta?”

“Sono colta! Su pochissime cose, ma lo sono. Come questa per esempio, la vuoi ascoltare o no?”

“Prima voglio un bacio.”

“E dai ascolta... È una storia bellissima.”

Gin si gira e sbuffa. L'abbraccio da dietro. Ci appoggiamo al parapetto. Guardiamo lontano. Poco più in là un altro ponte. Quello di corso Francia. Mi perdo con lo sguardo. E nessun ricordo disturba questo momento. Perfino i fantasmi del passato sanno avere rispetto di alcuni momenti? Sembra di sì. Gin si lascia baciare. Sotto di noi il Tevere, buio e scuro, scorre silenzioso. La luce fioca del lampione ci illumina leggera. Si sente lo scrosciare lento del fiume lungo gli argini. Il suo corso si spezza all'improvviso intorno alle colonne del ponte. L'acqua gorgheggia, si innalza, ribolle, borbotta. Poi, subito dopo, si unisce di nuovo e continua in silenzio la sua corsa verso il mare.

“Allora, mi racconti?”

“Questo è il terzo lampione di fonte all'altro ponte... La vedi questa qui intorno?”

“Sì... Mi sa che qualcuno si è sbagliato a legare il motorino...”

“Macché, scemo. Si chiama 'la catena degli innamorati'. Si mette un lucchetto intorno a questa catena, lo si chiude e si butta la chiava nel Tevere.”

“E poi?”

“Non ci si lascia più.”

“Ma come nascono queste storie?”

“Non lo so, questa esiste da sempre, la racconta perfino Trilussa.”

“Te ne approfitti perché non lo so.”

“È vera. È che tu hai paura di mettere un lucchetto.”

“Io non ho paura.”

“Quello è il libro di Ammaniti.”

“O il film di Salvatores, dipende dai punti di vista.”

“Comunque tu hai paura.”

“Ti ho detto di no.”

“E certo, te ne approfitti perché non abbiamo un lucchetto.”

“Stai qua e non ti muovere.”

Torno dopo un minuto. Con un lucchetto in mano.

“E questo dove lo hai trovato?”

“Mio fratello. Si porta il lucchetto con tanto di catena per bloccare il volante.”

“Già, non può mica immaginare che è suo fratello poi che gliela frega.”

“Guarda che sei responsabile quanto me. E fra l'altro mi devi ancora 20 euro.”

“Che rabbino.”

“Che ladra!”

“Ma di che? Oh, ma che vuoi, pure i soldi del lucchetto? Facciamo tutto un conto finale...”

“Troppi me ne dovrai allora.”

“Va be', stop, finiamola qui. Allora te la senti o no?”

“Certo che sì.”

Metto il lucchetto alla catena, lo chiudo e sfilo la chiave. La tengo un po' tra le dita mentre fisso Gin. Lei mi guarda. Mi sfida, mi sorride, alza un sopracciglio. “Allora?”

Prendo la chiave tra l'indice e il pollice. La faccio penzolare ancora un po', sospesa nel vuoto, indecisa. Poi all'improvviso la lascio. E lei vola giù, a capofitto, rotea nell'aria e si perde tra le acque del Tevere.

“L'hai fatto veramente...”

Gin mi guarda con aria strana, sognante, anche un po' emozionata.

“Te l'ho detto. Non ho paura.”

Mi salta addosso,a cavalcioni, mi abbraccia, mi bacia, urla di gioia, è folle, è pazza, è... È bella.

“Ehi, sei troppo felice. Ma non è che funziona sul serio questa leggenda?”

“Scemo!”

E corre via, gridando sul ponte. Incontra dei signori che camminano in gruppo. Tira il cappotto del più serio, lo fa girare su se stesso, lo costringe quasi a ballare con lei. E scappa via di nuovo. Mentre gli altri ridono. Spingono scherzosamente il signore che si è arrabbiato e vorrebbe sgridarla. Passo vicino al gruppo e allargo le braccia. Tutti condividono la felicità di Gin. Perfino il signore serio alla fine mi sorride. Sì, è vero, è così bella che obbliga un po' tutti a esserne felici.

Federico Moccia, Ho voglia di te, Universale Economica Feltrinelli, Milano, marzo 2007.

obres

2010-07-26T23:37:00.008+02:00

En aquest racó de món, viatjar en tren -Resafer- sempre pot ser una aventura. Sense cotxe aquest cap de setmana llarg de festa local hem decidit agafar el tren per anar a Blanes.

L'aventura va començar abans de marxar, navegant per la inigualable pàgina web de la Renfe:

www.tevamosaliar.com

Vaig haver d'aconseguir una part dels horaris per telèfon, perquè a la web no apareixia res de rodalies (no sé si ara ja depèn de la Generalitat...), trucant a un 902. Vaig mirar què era això dels nou-cents dos i vaig trobar un fòrum que explicava que l'empresa a qui trucaves s'estava lucrant a costa teva, quan si necessites informació és l'empresa la que te l'ha d'oferir gratuïtament. Tot és legal però. Vaig acabar enviant un email al defensor del pueblo.

A l'estació de Girona ens van donar una fotocòpia d'horaris que no coincidien del tot amb el que vaig trobar a Internet. Vaig preguntar què passava i em van dir que només sortien els trens on hi havia prou temps per agafar l'enllaç que volíem agafar. Per anar de Girona a Blanes havíem de fer transbord a Maçanet-Massanes (“l'Empalme” com deien abans). No vaig acabar d'entendre el raonament ni vaig saber si la informació que surt a Internet és fiable.

Vam agafar el tren fins a l'Empalme i quan vam baixar se sentia per megafonia:

Atenció, els preguem no creuar les vies, si han de canviar d'andana facin servir el pas interior.

Atención, rogamos no crucen las vías, si han de cambiar de andén utilicen el paso inferior.

El pas interior o inferior -no sé- semblava tancat, tothom quan el tren va haver marxat va travessar la via per on deien que no havíem de passar. En aquell moment venia un tren a tota velocitat. Un iaio que travessava la via es va espantar i en comptes de recular va acabar de travessar. Pel pèls. Déu n'hi do.

Vaig anar a veure com estava el pas inferior (o interior, no sé) i s'hi podia passar per la part de darrera, que no es veia, per una escala a mig fer i travessant unes obres. Suposo que el tesnico de torn de l'Adif devien pensar que surt més a compte que et fotis d'oros per una escala o que et caigui alguna bastida pel cap que no pas que et passi un tren per sobre.

L'estació de Maçanet-Massanes està enmig d'enlloc (La gent de Maçanet baixa a l'estació de Sils). Geogràficament es troba entre la partió dels termes de Maçanet de la Selva i Massanes, dues poblacions veïnes geogràficament que només comparteixen l'etimologia del nom: mattiana, poma borda.

Després d'esperar quasi una hora (temps de sentir cinquanta vegades per megafonia un infinitiu usat com a imperatiu en català) vam agafar el tren d'un quart i mig de set.

bravo

2010-07-17T23:16:00.009+02:00

El Escondido - encara no tenen pàgina web!?- és el més veterà i segons tothom que el coneix, millor restaurant mexicà de Girona.

Avui m’han convidat a triar restaurant i em venia de gust mexicà, després de mitja hora buscant aparcament per la zona de Migdia amb Bisbe Lorenzana hem girat cua i hem anat cap a la Devesa, al carrer Figuerola hi havíem vist un mexicà i l’hem anat a provar. A Girona Sempre hi ha un segon restaurant mexicà, fins l'any passat era el Taco-Taco.

L’hem encertada. Pensàvem que el Taco Bravo, carrer Figuerola 41, seria un d’aquells restaurants que els hi porten el menjar congelat i només han d’anar preparant. Crec que no perquè el que hem agafat ha sigut bo i no feia pinta de precuinat.

Per un bon preu hem compartit uns nachos amb carn i formatge i hem agafat un burrito de pollastre i una enchilada Jalisco.

Molt recomanable la seva salsa taquera. Tot i que semblava que Girona estava plena, al restaurant hi havia poca gent. La música, tota mexicana, suau i ben triada. Els cambrers molt atents i correctes.

Un lloc per tornar-hi.

prefabricats

2010-07-06T23:36:00.000+02:00

Vam aprofitar la notícia de la construcció d'uns pisos prefabricats per desplaçar-nos a Banyoles. A la premsa vam llegir que havien instal·lat 30 habitatges de protecció oficial al barri de Can Puig a Banyoles. Mirant el mapa vam veure que això era la zona on hi ha el Consell Comarcal del Pla de l'Estany.

Arribats al Consell Comarcal un avi ens va indicar molt bé on havíem d'anar: " Ara baixeu, trenqueu a la dreta abans d'aquell canyer i continueu sempre el mateix carrer, veureu carrers a la dreta i a l'esquerra però continueu pel mateix carrer que fa la volta i surt aquí sota a l'altre costat. Trobareu uns vaivens i continueu fins que arribeu a l'estop, a l'esquerra aniríeu cap Vilavenut però heu d'anar a la dreta, com si anéssiu al centre de Banyoles, després trobareu un senyal de prohibit i allà mateix". Millor que un GPS.

L'edifici encara no està acabat del tot, hi havia operaris treballant i unes tanques que impedien acostar-s'hi.

No vam veure gran cosa, suposo que el més interessant hagués estat veure com instal·laven el mòduls.

Aquest curiós sistema de construcció sembla que serà molt utilitzat en el futur. Veurem.

veïns

2010-07-04T22:58:00.004+02:00

No sé perquè però tinc la sensació que el veí de dalt deu fer una miqueta de soroll que el de sota ha d'aguantar, i més aquests dies que una selecció de catalans està donant coces a la pilota.

palamós

2010-06-01T23:29:00.002+02:00

Amb el pretext de veure el gran creuer Noordam aquesta tarda hem anat al port de Palamós.

Ha estat agradable passejar ara que ja es pot anar en màniga curta i encara es troba aparcament en zona blava, un euro l'hora.

Palamós és un bon lloc per menjar una mica de peix arran de platja. Les gambes saltejades, els musclos a la marinera i la sèpia a la planxa del Petit BAR semblaven més gustoses després d'una caminada pel port, d'haver vist el peix del mercat del costat de la llotja,

de sentir els pescadors feinejant i els avis -antics pescadors- xerrant entre petites llanxes que tornaven dispersament.

La petita també s'ha emocionat veient com es bellugava afogant-se un peix acabat de pescar amb pèl de cuca i dient kak-kak darrera els gavians que s'envolaven.

Un bon vespre de tranquil·litat portuària.

eròtic

2010-05-25T20:57:00.003+02:00

Subliminal

Era tan suat que no he pogut estar-me'n de penjar-ho.

Faves comptades...

flors

2010-05-08T23:09:00.005+02:00

He fet una petita volta pel Girona Temps de gent.

Cal felicitar els organitzadors perquè realment sobta la quantitat de gent que hi havia pels carrers del centre de Girona.

Semblava com si tothom volgués oblidar aquests temps estranys que estem passant.

Es nota que ve el bon temps i, tot i els intervals molests de la pluja, la gent vol sortir a passejar i passar-s'ho bé.

Alegria mediterrània, realitzat pel CO MIFAS Riudellots

competència

2010-04-26T22:05:00.002+02:00

Fa unes setmanes vaig veure d'esbiaixada la comparació de preus, i vaig pensar que al Carrefour venien productes HACENDADO, marca blanca de Mercadona.

Avui he vist que es tracta d'una altra cosa.

tips

2010-03-13T23:12:00.008+01:00

Com ara fa dos anys, les ganes de menjar calçots ens han fet sortir de casa. Aquest cop ens hem quedat a Girona, al Tips.

Regint-nos per la seva pàgina web hem anat a aquesta masia urbana, eslògan amb el que venen el producte. De masia només en té la vaca de polièster de mida real i els pòsters en blanc i negre gegants – imatges que es poden veure a Internet- que pengen de les parets: unes espardenyes de veta, un senyor amb barret de palla, una dona munyint...

El Tips es troba al carrer Migdia 163, al costat del Carrefour, a l'edifici on abans hi havia un Super Stop.

És de molt bon aparcar, el local és molt gran i hi ha un espai perquè la mainada hi jugui. En realitat només s'utilitza una part petita, una gran peixera amb una vintena de taules que anomenen VIP (Very Important Pagès, ha ha) Tips. Potser al migdia o si hi ha grups s'utilitza la sala gran, no ho sé.

Una de les curiositats del lloc és que al costat de cada taula hi ha una pantalla tàctil on pots

consultar la carta i fer la comanda. També pots veure la tele o la zona de jocs i la cuina. Aquest sistema és interessant perquè et pots entretenir triant, això no fa anar el servei més ràpid ja que només només es veia un cuiner i dues cambreres.

El restaurant no té res d'especial, sembla un bon lloc per a grups i pots menjar carn a la brasa a un preu raonable, podem dir que després de sopar al Tips hem sortit ben tips (en el bon sentit de la paraula), res més.

jocs

2010-03-09T21:12:00.007+01:00

Barcelona 2022 jocs olímpics d'hivern

RENFE: www.tevamosaliar.com

Barcelona 2022 jocs olímpics d'hivern

larsson

2010-02-24T21:23:00.002+01:00

Portava una bona arrencada lectora després d'un seguit de llibres llegits de cop i em venia de gust continuar amb alguna cosa lleugera i entretinguda, què millor que un bestseller?, i em vaig decidir pel primer de la trilogia Millenium, Els homes que no estimaven les dones.

És cert que han fet una molt bona campanya de màrqueting, però ben mirat si a tanta gent li ha agradat, la novel·la no ha de ser tant dolenta.

No vaig ni intentar mirar si la trobaria a la biblioteca i em vaig rascar la butxaca, més de vint euros.

L'anava llegint, em deien que al principi era una mica avorrit, no l'hi trobava pas tant, més aviat lent, però jo m'anava imaginant cap a on ho feria anar tot, observant com anava construint els personatges principals.

Després de trobar aquell gat mort al jardí, quan la cosa es començava a animar, plof, el llibre passa de la pàgina 435 a la 484, continuant amb 485, 438, 439, 488, 489, 442, 443, 492, 493, 446, 447 i així anar fent ballar pàgines fins que a la 466 torna a seguir normal. Era un dissabte a la matinada -quan la nena em desperta a la nit sempre llegeixo una estona per tornar a agafar el son- "demà passat aniré a canviar-lo i tornem'hi" vaig preveure.

Dilluns vaig anar a la llibreria i me'l van canviar per un altre sense cap problema però, tenia el mateix error de paginació. Divendres el tindrem aquí. Buf!.

Vaig tenir temps de llegir Catoia l'enfarinat, i el següent dilluns -abans d'ahir- em van avisar que ja podia passar a recollir el meu llibre.

Bé, el vaig agafar i me'l vaig endur. A la nit, una altra vegada de matinada, vaig trobar-me amb la pàgina 435...

Ahir vaig tornar a passar per la llibreria i aquest cop em vaig quedar amb el llibre "per a col·leccionistes" per acabar-lo encara que sigui saltant-me alguna part! vaig pensar que seria com a les telenovel·les sud-americanes que si et perds deu o quinze capítols tampoc passa res...

Ara estic una mica desorientat amb alguns personatges -potser és la mateixa novel·la- i ja he perdut l'ímpetu inicial, però bé, la vull acabar d'una vegada, segurament abans que arribi la bona, si és que arriba...

He tingut la santa mala sort d'haver topat amb la setzena impressió de Columna Edicions de Els homes que no estimaven les dones d'Estieg Larsson

camioners

2010-02-14T22:47:00.014+01:00

Conduint a 90 per la nacional II. Aquesta tarda a la variant de Girona, alçada de Fornells, un camió feia estona que em feia llums i se m'arrapava al cotxe, he fet veure que el filmava amb el mòbil (no funciona la càmera de gravar) i ha deixat de fer el burro.

Al cap d'uns quilòmetres he hagut de reduir perquè havia d'agafar l'entrada est de Girona, a l'alçada del Bicenturi, cosa que ha aprofitat el camioner per tornar-me a intimidar apretant-me per darrera. En aquell moment dos cotxes sortien per aquella sortida tan malparida cosa que m'ha fet fer una maniobra arriscada que m'ha deixat amb l'ai al cor. Ha anat d'un pèl que no es provoqués un accident.

Sempre he pensat que aquesta entrada és perillosa i que segurament hi ha hagut més d'un accident. Com es pot posar un carril de

sortida al mateix lloc que un d'entrada? Qui devia dissenyar-ho? Segur que va estudiar a la universitat? Va ser un camioner com el d'avui?

Jo, per si de cas a partir d'ara miraré d'entrar i recomanaré agafar la sortida anterior, la que va cap als Àngels, després més amunt hi ha una esplanada on es pot fer canvi de sentit.

funcionaris

2010-02-09T21:40:00.001+01:00

... 'nem bé

bastons

2010-01-11T22:48:00.005+01:00

M'ha sorprès, i agradat, un vídeo musical de Lady Gaga, sí aquella cantant que últimament està tenint molta popularitat per muntar ciris a tot arreu on va.

La cançó que acompanya el clip es diu Paparazzi, les imatges que apareixen no tenen res a veure amb el que diu la cançó, mentre parla de l'assetjament dels paparazzi surten imatges d'un ball de bastons, no el ball de bastons tradicional o folklòric ni el de la dona quan arribes tard a casa sinó una dansa feta amb crosses que juga amb l'estètica de la discapacitat, al meu entendre sense caure en el morbo.

Loutcha

2010-01-04T21:57:00.011+01:00

Chez Loutcha és un restaurant capverdià situat al centre de Dakar, 101 rue Moussé Diop (tel. 33 8210302, chezloutcha @ hotmail.com)

Avui, com quasi sempre que he visitat Dakar, hem anat a dinar-hi. El restaurant és un dels locals emblemàtics del centre com l'Ali Baba (Fast food), la Palmerai (ideal per esmorzar), el Café di Roma (cuina internacional) o el bar restaurant Imperial (en plena plaça de l'Independence).

La primera vegada que vas a can Loutcha pares boig perquè et trobes una quantitat exagerada de plats per triar: cuina francesa, italiana, americana, senegalesa, capverdiana, pizzes, paelles... Recordo que les dues primeres vegades vaig demanar plats exòtics i rars i no em van convèncer Tot i que el local és molt concorregut és impossible tenir tantes coses (tipus de carns, peixos, marisc, verdures...) fresques apunt perquè un turista capriciós les provi.

El millor que es pot fer és agafar peix o carn a la brasa o les recomanacions de la carta. També es poden menjar plats senegalesos com el Thieboudien (arròs amb peix).

Avui he menjat athiéké poulet (3.800 F CFA), l'athieké és una mena de cuscús de mandioca típic de Costa d'Ivori, s'acompanya de crudité (ceba, cogombre, tomata... trocejats) i de peix o pollastre a la brasa com he triat avui.

Els plats són copiosos i normalment no te'ls pots acabar. L'ambient és animat i agradable, solen haver-hi força occidentals però els locals, que s'ho poden permetre, també aprecien el lloc.

Si mai aneu a Dakar no deixeu d'anar a menjar a Chez Loutcha.

botiga

2009-12-29T12:17:00.007+01:00

Voltant per Africa de l'oest, tant si es va de visita com si es va a fer el turista [solidari o no] sempre va bé, encara que sigui de tant en tant, sortir del tragí de pols i gent -l'Africa, d'alguna manera, també es mou- fent escala, parada i fonda en alguna de les seves infinites botigues.

Botiguetes petites on hi cap de tot: conserves, cereals, olis, productes de neteja... Sempre hi ha una nevera amb algun refresc, la inevitable Coca-cola, i hi sol haver un racó fresc per seure a l'aixopluc dels caçaturistes i els nens impertinents.

Entrar i, no oblidem, saludar i saludar "salam alikum" (la pau sigui amb vosaltres), venint d'Europa sovint anem de dret a demanar si hi ha el producte que busquem. Pagar sense necessitat de mirar el canvi, a diferència dels llocs turístics aquí no busquen distrets. He de dir que mai m'han intentat enganyar.

Entre els botiguers locals trobem els botiguers de "raça, mauritans i guineans que sòn uns cracs fent comerç, el senyor Esteve queda petit al seu costat.

àngel

2009-12-08T21:16:00.006+01:00

El carrer de la Font de Rei és un dels racons de Girona d'agradable passejar, bo per seure una estona i sentir l'aire que porta l'Onyar.

Aquest indret amb nom de carrer no és un carrer, és un camí que retalla les eixides de les cases del carrer de la Rutlla que s'aboquen a l'Onyar.

El racó més singular és la casa senyorial del número 19 del carrer de la Rutlla [Villa Anita], no sabria dir quin estil té aquest edifici aparentment buit, segurament modernista.

Enmig del jardí posterior, darrera la tanca de fusta entre arbusts hi ha una estàtua de bronze, un àngel que a mi m'agrada imaginar que és una rèplica del de la catedral de Girona, potser ho és...

repte

2009-12-03T20:41:00.003+01:00

passeigdOlot x avingudaSantNarcís

quadre

2009-12-02T08:22:00.001+01:00

carrermigdia

zona

2009-12-01T08:18:00.001+01:00

A Sant Narcís (Girona) nova zona blava, que contents estan els veïns!

internet

2009-11-30T23:45:00.004+01:00

Un mes sense internet, abans això no passava, no passava perquè no hi havia internet. Un canvi de domicili suposa més d'un mes per tornar a tenir ADSL, no he entès perquè però és així. He aprofitat per canviar d'operadora.

La xarxa atrapa: revisar correu, mirar diaris, aquí i allà, entrar a aquelles pàgines que tothom mira i ningú mira, etc. aquests dies he llegit més, la lectura és l'altra finestra al món.

Poder arribar a casa, lluny de tot, al costat de foc (en el meu cas el radiador) i navegar pel món...

forat

2009-10-11T23:42:00.003+02:00

Accident de treball

Una vegada em va visitar un venedor de forats a domicili. De moment vaig dir-li que estava servit, que més aviat em feia falta un producte (entre material i espiritual) per tapar els que ja tenia.

- Porto novetats -em respongué-. No hi perdrà res veient el mostrari, sense cap compromís.

Les novetats em fascinen, i com que aquell dia tenia temps, vaig accedir. Obrí damunt de l'escriptori una petita maleta, plena de forats de mides i colors diferents. Mai no n'havia vistos tants.

-Són autoadhesius -m'explicà el venedor-, i alguns models, quan han complert la seva missió, s'autodestrueixen, com aquells magnetòfons de les pel·lícules d'espies. Dividim la producció en dos grans prototipus, els forats verticals i els forats horitzontals, amb variants que els fan aptes, pràcticament, per a tota mena d'usos. Si m'ho permet, li ensenyaré un dels verticals que venem més...

-De què es tracta? -vaig preguntar-li, entre encuriosit i escèptic.

-S'enganxen a la paret i deixen veure l'habitació propera o la casa del costat, discretament i amb una gran nitidesa.

Hi ha coses per les quals no passo, i vaig saltar enfurismat:

-I ara! Això és immoral, no es pot tolerar que ho autoritzin. Li prohibeixo formalment que vengui ni un d'aquests forats als meus veïns del replà!

El venedor va fer un gest de resignació. «És curiós que la gent s'ho prengui així», va dir, «en comptes d'apreciar l'aspecte utilitari i benèfic.»

-Com ara quin?

-Per exemple si hi ha criatures petites el son de els quals convé vetllar sense sobresaltar-les. O bé malalts al pis del costat, solteres i vidus vells que no es poden valdre i són oblidats de tothom. L'egoisme liquidarà la nostra societat.

Jo no tinc criatures a casa ni ancians a prop, però les crides de conciència sempre em troben a punt, em trasbalsen.

-No és el meu cas – vaig replicar, amb la veu una mica amorosida-. Ha de cercar una altra classe de clients. I no els busqui pas en aquesta planta, perquè em veuria obligat a denunciar-lo.

-Vostè és un parroquià de forats horitzontals. Ja ho veig... En tenim uns que són d'interès general; quan se sap que existeixen ja no se'n pot prescindir. Com aquest. Veu?

Va treure un forat de la maleta i va ensenyar-me'l.

-S'encaixa a terra sense cap dificultat. Aplanant-lo amb el palmell queda perfectament adherit...

Va fer-ho i, en efecte, el forat s'adaptà de seguida.

-Sí, bé -vaig dir-. I ara què?

-Miri-se'l, miri-se'l...

El forat va començar a absorbir matèria, amb un zumzeig suau. S'empassà molles de pa, un borrissol que hi havia sota el mobles i l'estora, dues o tres formigues que passaven per allí, brins de tabac, bocins de paper... Xuclava tota la brutícia en una colla de pams a la rodona.

-Què li sembla?

Vaig haver de reconèixer que era útil. I, sobretot, singular.

-Amb parell que me'n compri ja s'hi notarà de veres. I si n'adquireix quatre, podré fer-li un preu francament interessant.

-Quan valen?

-Esperi's, que encara he de fer-li una altra demostració. ¿Em podria fer el favor de portar-me un gerro d'aigua?

No em costava res, i vaig portar-li l'aigua. Va vessar-la per terra, amb una segura confiança, i el forat l'engolia sense fer distincions entre la brossa i el líquid. Però de cop i volta el forat estossegà i va parar-se. «Tranquil, tranquil», va dir-me el venedor (tot i que ell s'havia descompost una mica). «Probablement, és un fenomen d'inductància. No té pas algun aparell engegat?»

-No.

Quedava encara un bon mullader, i l'agent de vendes va donar uns cops de peu a terra, com si volgués desencallar el mecanisme. Ens va esquitxar a tots dos.

-Saps què passa? -em digué-. És que fa poc que treballo a la companyia i hi ha coses que se m'escapen. Vostè no s'amoïni, perquè tenim una pòlissa que cobreix les molèsties. Deixi-ho per a mi...

Va arromangar-se els pantalons i s'agenollà. De quatre grapes, xipollejant, s'atansà al forat i, amb la mà de cantell, recollia aigua i la guiava cap al trau, amb la intenció de reanimar-lo. Ni mai que ho hagués fet, i que consti que ho dic per ell. El forat rebufà i va agafar-li els dits, després la mà, tot seguit el braç i, al final, la figura sencera. L'agent s'anà convertint en una massa gelatinosa, en una mena d'ectoplasma (si se'm permet l'expressió), fins que va desaparèixer del tot. Mai no he dubtat tant com aleshores dels avantatges de la ciència.

Sóc ràpid de reflexos, i no ho dic pas per alabar-me. Em vingué com un llamp la idea que si aquell home tenia família el buscarien, i segurament tenia -com gairebé tothom- un rastre fàcil de seguir. Si la policia trobava el catàleg a casa meva, els faria l'efecte d'haver arribat al capdavall de la investigació. Vaig agafar la maleta d'una revolada i vaig oferir-la al forat, que la devorà materialment. Se m'acudí de tapar el forat amb l'estora, però no calgué perquè es veu que era d'aquells que, sota patent, s'autodestruïen. Deixà anar un fumerol, després un esclafit -no res de l'altre món- i s'esvaní. El mosaic va quedar net i polit, millor que abans. Cal confessar que aquest aspecte els fabricants l'havien resolt bé.

L'episodi, considerant-lo en conjunt, em va deixar estupefacte. És cert que la tecnologia avança molt, però l'element humà va perdent l'essència, se'ns torna moll. Els viatjants d'ara no es poden comparar amb els d'abans de la guerra, aquells homes admirables apassionats per l'ofici, que portaven el nom del nostre país i els nostres productes a regions remotes. Sabien de cor allò que venien, es mostraven orgullosos de conèixer la línia, i no hi ha notícia (que jo sàpiga) que cap d'ells hagués pres mal amb el seu propi mostrari. Si no s'hi posa remei, perdrem clients i ens baixaran les vendes.

Pere Calders, Tot s'aprofita, Edicions 62, Barcelona, 1991.

ferrater

2009-09-29T23:18:00.008+02:00

Aquest vespre a l'aula Magna de la Casa Cultura de Girona han presentat el reportatge Metrònom Ferrater d'Enric Juste dins el festival Ara poesia

Es tracta d'un documental sobre la figura del poeta Gabriel Ferrater. Es fa un petit recorregut a la seva vida i obra a través d'entrevistes a gent propera o que el va conèixer (la seva germana Amàlia, la seva ex dona Jill Jarrel, Comarida, Vargas Llosa, etc.) que es van combinant amb imatges del poeta.

També apareix un vídeo impressionant del mateix Gabriel Ferrater recitant el seu poema Cançó del gosar poder del llibre Teoria del cossos (1966) que amb una veu potent i emocionada unida al seu defecte de dicció posa la pell de gallina.

CANÇÓ DEL GOSAR PODER

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.

val més

2009-09-28T20:43:00.003+02:00

Girona, matí de dilluns cap a la feina, creuant el carrer de la Creu he pensat que els ulls em traïen: el carrer Balmes acabat d'asfaltar. Encara era ahir que escrivia l'estat deplorable del ferm d'aquesta prolongació del carrer Joan Maragall, basant-me en unes fotos que vaig fer divendres.

El carrer és tan poqueta cosa que ni amiant té però tal com van fer amb la carretera Barcelona han posat una capa de quitrà. Suposo que ho devien fer divendres mateix.

En tot cas, el carrer Balmes ara val més. Hi passo quasi cada matí, hi ha una cafeteria que té el nom del carrer, un dia he de llevar-me una mica més aviat per prendre-hi un cafè.

balmes

2009-09-27T20:49:00.009+02:00

Balmes és, per a la majoria de gent que aquest nom li diu alguna cosa, un carrer de l'eixample de Barcelona. El nom el dóna Jaume Balmes i Urpià, un filòsof i teòleg català de la primera meitat del segle XIX.

A Girona, com en tantes altres poblacions, també hi ha un carrer Balmes.

El carrer Balmes de Girona és un carrer curt que, com el de Barcelona, es troba en ple eixample. Un carrer de sotracs una mica deixat de la mà de déu.

Algun dels forats del carrer Balmes són tan grossos que algun dia s'empassaran un cotxe.

llet

2009-09-10T22:46:00.003+02:00

Tornant de comprar Gomorra de Roberto Sabiano, quan totes les botigues ja havien tancat, he passat davant del mercat de la plaça del Lleó (Girona), he aprofitat per comprar per un euro un litre de llet a la màquina expenedora que els ramaders de Campllong (Via làctia 2001) han instal·lat a fora de l'establiment.

He provat la llet, és cremosa i bona, no sé perquè esperava que tingués gust de vaca - com la que anàvem a buscar amb la lletera fa anys o la que encara es pot beure en alguns països - .

Amb els temps que corren es un projecte enginyós i valent. Espero que vagi bé.

pizzeria

2009-09-04T10:18:00.011+02:00

Aquest vespre hem pogut menjar una bona pizza (la vera pizza romana). Cada vegada sembla més difícil trobar bon menjar italià, almenys amb el nostre pressupost. Potser si se surt dels circuits turístics, de les tavola calda (fast food de menjar italià o italianitzat) i es té temps i un guia local es poden trobar propostes interessants.

Seguint la Rough Guides hem anat a Piazza Santa Maria Liberatrice, al barri Testaccio de Roma. Allí si troba la Pizzeria Remo. Obren només els vespres, tanquen els diumenges.

Hem arribat aviat i esperant una mica hem pogut agafar taula a la petita terrassa encaixada entre cotxes mal aparcats i una vorera estreta. A les nou el local ja estava ple a vessar de clients italians, érem potser els únics turistes.

Entrant a l'esquerra es pot veure com preparen les seves pizzes primes, l'oferta és més seleccionada que extensa. Cada pizza costa al voltant de 7 euros.

L'establiment queda en un lloc apartat dels principals llocs turístics. Per arribar-hi es pot agafar el metro de la línia B i baixar a Piramide, després d'arriscar la vida travessant piazzale Ostiense per agafar via Marmorata que ens portarà fins a via Luigi Vanvitelli. També es pot agafar el bus 75 que passa per Termini, però és millor agafar-lo de tornada perquè sense conèixer la zona és complicat.

No hem tingut temps de visitar la zona, al costat de la parada de metro hi ha la piràmide Cestia construïda l'any 12 aC per enterrar un tal Gaio Cestio i davant mateix es troba la porta de San Paolo que forma part del mur Aurelià.

platets

2009-08-30T22:03:00.004+02:00

Aquest vespre els restaurants de la zona de la Cort Reial de Girona han fet cuina al carrer. Una iniciativa molt encertada.

Han posat taules al mig del carrer i els establiments oferien platets de degustació per tres euros, l'aigua i el vi per un euro. No cal dir que la zona estava plena a vessar.

Hem pogut menjar arròs indi amb pollastre i samosa del Taj, estofat de vedella del Cafè Irlandès i braç de gitano de cal Ros.

Bon profit

grip

2009-08-26T21:35:00.005+02:00

Vist ràpidament es veu com un reportatge pseudocientífic: s'agafen quatre mitges veritats es barregen amb realitats flagrants i se li posa una trama amb personatges poc simpàtics darrera. Ja tenim la conspiració muntada.

El que és indiscutible és que malauradament la mort no val a tot arreu igual.

llibreter

2009-08-23T21:35:00.006+02:00

(...)

Melquíades le reveló que sus oportunidades de volver al cuarto estaban contadas. Pero se iba tranquilo a las praderas de la muerte definitiva, porque Aureliano tenía tiempo de aprender sánscrito en los años que faltaban para que los pergaminos cumplieran un siglo y pudieran ser descifrados. Fue él que en el callejón que terminaba en el río, y donde en los tiempos de la compañía bananera se adivinaba el porvenir y se interpretaban los sueños, un sabio catalán tenía una tienda de libros donde había un Sanskrit Primer que sería devorado por las polillas seis años después si él no se apresuraba a comprarlo. Por primera vez en su larga vida Santa Sofía de la Piedad dejó traslucir un sentimiento, y era un sentimiento de estupor, cuando Aureliano le pidió que le dejara el libro que había de encontrar entre la Jerusalén Libertada y los poemas de Milton, en el extremo derecho del segundo renglón de los anaqueles. Como no sabía leer, se aprendió de memoria la parrafada, y consiguió el dinero con la venta de uno de los diecisiete pescaditos de oro que quedaban en el taller, y que sólo ella y Aureliano sabían dónde los habían puesto la noche en que los soldados registraron la casa.

(...)

(…)

Aureliano se fue, y no volvió a salir ni siquiera por curiosidad cuando oyó el rumor de los funerales solitarios. A veces, desde la cocina, veía a José Arcadio deambulando por casa, ahogándose en su respiración anhelante, y seguía escuchando sus pasos por los dormitorios en ruinas después de medianoche. No oyó su voz en muchos meses, no sólo porque José Arcadio no le dirigía la palabra, sino porque él no tenía deseos de que ocurriera, ni tiempo de pensar en nada distinto de los pergaminos. A la muerte de Fernanda, había sacado el penúltimo pescadito y había ido a la librería del sabio catalán, en busca de libros que le hacían falta. No le interesó nada de lo que vio en el trayecto, acaso porque carecía de recuerdos para comparar, y las calles desiertas y las casas desoladas eran iguales a como las había imaginado en un tiempo en que hubiera dado el alma por conocerlas. Se había concedido a si mismo el permiso que le negó Fernanda, y sólo por una vez con un objetivo único y por el tiempo mínimo indispensable, así que recorrió sin pausa las once cuadras que separaban la casa del callejón donde antes se interpretaban los sueños, y entró acezando enel abigarrado y sombrío local donde apenas había espacio para moverse. Más que una librería aquella parecía un basurero de libros usados, puestos en desorden en los estantes mellados por un comején, en los rincones amelazados de telaraña, y aun en los espacios que debieron destinarse a los pasadizos. En una larga mesa, también agobiada de mamotretos, el propietario escribía una prosa incansable, con una caligrafía morada, un poco delirante, y en hojas sueltas de cuaderno escolar. Tenía una hermosa cabellera plateada que se le adelantaba en la frente como el penacho de una cacatúa, y sus ojos azules, vivos y estrechos, revelaban la mansedumbre del hombre que ha leído todos los libros. Estaba en calzoncillos, empapado de sudor, y no desentendió la escritura para ver quién había llegado. Aureliano no tuvo dificultad para rescatar entre aquel desorden de fábula los cinco libros que buscaba, pues estaban en el lugar exacto que le indicó Melquíades. Si decir una palabra, se los entregó junto con el pescadito de oro al sabio catalán, y éste los examinó, y sus párpados se contrajeron como dos almejas. “Debes estar loco”, dijo en su lengua, alzándose de hombros, y le devolvió a Aureliano los cinco libros y el pescadito.

- Llévatelos -dijo en castellano-. El último hombre que leyó esos libros debió ser Isaac el Ciego, así que piensa bien lo que haces.

(...)

García Márquez, G., Cien años de soledad, Edicioens Cátedra, S.A., Madrid 1991

nyap

2009-08-22T21:24:00.003+02:00

Aquests dies han "reformat" la carretera Barcelona de Girona. Després d'aixecar molta polseguera amb el tema de l'amiant han acabat posant una capa més al cim de les altres.

Si ho hem de fer, fem-ho malament (així ho haurem de tornar a fer)

L'amiant a sota la catifa d'asfalt, girem full i l'artèria principal de Girona continua plena de barreres, voreres estretes i altres perles. Propera obra?

Per la dreta o per l'esquerra?

fauna

2009-08-15T19:11:00.007+02:00

Atenció rinoceronts a cinquanta.

Ahir al vespre, per anar de l'Estartit a Empúriabrava, vam tenir la gran idea de passar per Bellcaire i Albons, una drecera que no va ser una drecera.

Semblava que ens haguéssim perdut en un lloc exòtic, a Albons vam trobar un rètol que alertava del pas de rinoceronts, llestos com som ja vam veure que es tractava d'una broma. Però quan vam agafar la C31 vam trobar al peu de la carretera un ramat d'estruços, ens vam parar a mirar-los amb precaució, no fos cas que sortís algun "bitxo" estrany.

formes

2009-08-03T18:43:00.005+02:00

Davant l'entrada del pati de l'escola Joan Bruguera de Girona, quasi sota les vies al final del carrer Figuerola hi ha una escultura curiosa. Si la mirem de davant és el cos sense braços d'una dona de proporcions generoses, tal com indica el títol de l'obra Tors de dona.

Però vista de costat té una altra forma que em recorda alguna cosa que s'acaba de definir.

L'escultura és de Rosa Serra i es va instal·lar l'any 1982.

brutícia

2009-06-30T07:18:00.005+02:00

Davant la falta d'escultures i altres ornaments públics, alguns veïns del barri insisteixen en posar el seu propi mobiliari urbà.

taberna

2009-06-27T23:46:00.005+02:00

Aquest vespre, tornant de Blanes hem passat per la Taberna Gallega, al camí de l'Àngel de Lloret de Mar.

Per 29 € tens una plata de mariscada per a dues persones, no és una mariscada de luxe -tot s'ha de dir- però satisfà, et treus l'antull i te'n vas amb la sensació d'haver menjat bé.

A les 9 érem els únics clients del restaurant i hem pogut menjar a la terrasseta de dues taules que tenen.

fredor

2009-06-16T22:47:00.003+02:00

La temperatura puja i jo ja tremolo de pensar en l'aire condicionat. Per sort a la feina no en tenim, m'estimo més suar que passar fred amb els pulmons secs.

Avui ja m'he trobat amb la primera mala situació de la temporada, he agafat el bus de les tres (L5) i he baixat dues parades abans, no podia més, això que he obert la finestreta perquè entrés l'aire de fora. Un cop a baix he apuntat la matrícula del bus [6524 GJB], ho aniré fent per tenir una mena d'estadística pròpia i potser, encara que no serveixi de res, fer una queixa.

Penso que haurien de limitar la temperatura, és de sentit comú però aquest país ja sabem com va, hi ha massa gent acalorada.

oviedo

2009-06-03T22:28:00.004+02:00

segur però mal indicat.

El vianant: - porto tot el matí buscant el carrer Oviedo

L’operari: - a mi m’han dit que ho havia de clavar aquí, no sé res més.

El cap: - carrer què?

Els regidors/es: - no és competència nostra

No passa res, a l’altre costat no hi ha cap rètol que pugui tapar el nom del carrer perquè no hi ha cap placa.

adela

2009-05-30T23:40:00.007+02:00

De les moltes cales que hi ha a la costa de Begur, una de les que hem visitat en diverses ocasions és la de Sa Tuna

SA TUNA

Si pogués, aniria nedant fins a la boia.

Veure la terra des d'allí deu ser

com canviar de món.

Mai no ho he fet.

Conec a penes quatre pams de mi

mal limitats per la malenconia.

Vivint-los, visc, i potser ja en tinc prou.

La boia és un miratge.

Miquel Martí Pol

Repassant fotos hem recordat que ara fa tres anys vàrem menjar arran de platja. Avui hem volgut repetir, així que el vespre hem agafat cotxe i trastos i cap a Sa Tuna.

La sort ha volgut que el restaurant que coneixíem estigués tot reservat. A les vuit la terrassa estava deserta, després de mirar les ones - avui ha estat la primera vegada que la petita veia el mar- m'he adreçat al cambrer.

- Que tindríeu taula per tres?

- Uhm, teníeu reserva?

- No, es necessita reservar? Només volíem menjar quatre tapes.

-Deixeu-me mirar...

Mentre consultava la llibreta com si volgués trobar un espai, una dona rossa que des de feia una estona també rondava per allà, ha saltat:

- Nosaltres som menys!

Tot seguit el cambrer s'ha atabalat.

- Ho sento està tot ple i si agafeu taula, i després arriben i...

Hem marxat i hem anat al costat mateix, en un petit restaurant que potser fan entrepans hem pensat. Tenien carta i tapes, hi havia musclos a la marinera que és el que buscàvem i no hi havia a l'altre local.

No hem menjat amb la platja als peus -estava a trenta metres- però hem menjat bé i amb un tracte agradable molt allunyat de la fredor anterior.

Ca l'Adela és un restaurant molt petit (un micro-restaurant), un local familiar, poques taules sota un tendal a l'exterior d'una casa antiga, segurament de pescadors.

Mentre menjàvem calamarsets, sonsos, musclos, pa torrat amb tomata, anxoves... hem vist que la parella que també buscava taula havia aconseguit convèncer el maitre i estava entaulada no massa lluny de nosaltres.

Quan hem marxat, satisfets, més de la meitat de la terrassa del restaurant “reservat” estava buida.

funbol

2009-05-27T08:00:00.002+02:00

Aquest vespre no hi haurà crisi.

dorm

2009-05-24T19:03:00.003+02:00

Dorm a l'àtic del Platea de Girona

maristes

2009-05-22T21:02:00.000+02:00

Al bell mig de la tan benparida ronda de semàfors, rotondes i cotxes en doble fila que comunica els barris de Fontajau i Sant Narcís hi ha el semàfor dels Maristes, el més absurd del món.

No hi ha conductor de Girona que no el conegui.

A diferència del carrer Barcelona, els semàfors no van a l'hora, però a més hi ha aquest que va al seu rotllo. Suposadament serviria per la gent que volgués anar a l'edifici dels maristes però també està coordinat amb un altre semàfor de l'altra banda del riu d'on haurien de venir cotxes per un pas que està barrat. O sigui que la majoria de vegades que me'l trobo en vermell no passa cap vianant, no sé perquè serveix.

canalejas

2009-05-11T23:44:00.008+02:00

José Canalejas era un polític liberal que en el tombant del segle XIX va ser diverses vegades ministre, l'any 1910 el van nomenar cap del govern espanyol, dos anys més tard va ser assassinat per un anarquista.

Canalejas dóna nom a un carrer de Girona que han anomenat passeig, que va de la plaça de Sant Agustí fins a la Copa. Encara és un carrer però, pel que es veu l'acabaran convertint en un passeig de vianants.

L'estratègia de conversió és simple:

Primer van tallar el pas a la plaça de Sant Agustí, posant unes pilones automàtiques. Això va fer que els soferts veïns de l'altra riba de l'Onyar haguessin de fer invents per poder aparcar més o menys aprop de casa.
Després, van treure els aparcaments del costat esquerra de la meitat nord, davant la pastisseria la Copa.

El Següent pas va ser posar zona de càrrega i descàrrega tota la meitat sud, des de la plaça fins la sala Planeta.
La última -de moment- ha estat posar aparcaments per a motos a la part dreta de la meitat nord que quedava.

Suposo que el següent pas serà fer tota la zona només per a vianants.

Mentrestant els veïns que no ens podem permetre pagar un aparcament hem d'estacionar el cotxe a l'antic mercat del bestiar, tocant el riu Ter. Últimament per aparcar a la Copa es necessita un cop de sort, tenir molt de morro o disposar d'un arsenal per protegir-te dels caçadors d'aparcaments.

rogent

2009-05-05T23:06:00.000+02:00

Aquest vespre tornant de la piscina

perpinyà

2009-05-02T23:44:00.004+02:00

Com ara fa un any, hem anat a comprar roba a Perpinyà, aquest any amb un membre més. També hem volgut anar al mateix restaurant, el Konfusius, però aquest any al ser dissabte no hi havia menú del dia.

Sempre és millor anar a fer el turista entre setmana quan la majoria de gent treballa i trobes menys massificació, com els embussos que hem trobat avui, i veus com la gent fa la seva vida quotidiana mentre tu et passeges. Hoy por ti mañana por mi.

Hem acabat al costat del canal Bassa amb vistes al Castellet. El plat del dia a 9'50 € hem pogut menjar vedella estofada acompanyada d'arròs i mongetes verdes.

Ha fet un dia quasi estiuenc, agradable i si no hagués estat per la logística que comporta la nena, tranquil.

rodes

2009-05-01T00:26:00.002+02:00

Sempre hi ha gent que podent caminar s'estima més anar a cavall

fita

2009-04-29T23:10:00.005+02:00

Després de la feina, anant a comprar m'he desviat a la vall de Sant Daniel per anar a buscar aigua.

Plovia però com que ja ho tenia programat he acabat d'arribar a la font d'en Fita.

La font de Fita està al peu de la carretera seguint el riu Galligants amunt, el nom li ve donat perquè estava a la propietat de Daniel Fita. Forma part d'un itinerari que recorre les diverses fonts de la vall (del Bisbe, d'en Pericot, dels Lleons, del Ferro...)

Sota un bon ruixat he omplert la meva garrafa. Al costat del broc un petit rètol mig arrancat i il·legible que podria advertir que l'aigua no és potable. El fet que hi hagi camps més amunt no dóna massa confiança però l'he agafada igual. L'aigua té bon gust.

repartidor

2009-04-09T20:42:00.005+02:00

...per no patir els ha anat repartint per racons i papereres...

nedada

2009-04-06T21:19:00.007+02:00

Ara feia dies que no patia bulling aquàtic (tiburoning) -la parauleta anglesa queda més contundent- . Els selacis prefereixen la piscina gran, però avui se n'ha colat un a la piscina de 25 metres.

Abans d'entrar a la piscina ja els veus a venir, es fan notar. La seva tècnica és insuportablement simple: quan t'avancen et passen arran per intimidar-te, si et resisteixes i encara continues en el “seu” carril et van tocant com aquell qui no vol la cosa. El d'avui, després d'alguns intents, finalment se m'ha tirat literalment a sobre. M'ha esgarrat la nedada (en aquest cas negada). Paciència, millor no posar-se pedres al fetge ni fer-se mala sang i sortir, volia fer quinze piscines però a l'onzena he sortit.

És una llàstima perquè amb gent normal que sap compartir, hem arribat a ser fins a set Sapiens al mateix carril sense cap problema.

Aquesta mostra de bon gust no té res a veure amb el comentari. He fet la foto aquesta tarda a Girona i m'ha fet gràcia penjar-la (mai millor dit) aquí.

ram

2009-04-05T21:14:00.004+02:00

No sé si és casualitat que hagi trobat aquest detall el dia de rams.

fixat

2009-03-30T00:01:00.002+02:00

Us heu fixat que els he enganxat que no s'hi han fixat gaire?

elefant

2009-03-28T22:50:00.003+01:00

Pel traç, diria que l'ha fet el del pollastre.

linx

2009-03-21T08:15:00.006+01:00

Resulta que el cadell de linx que surt a l'última campanya dels bisbes no és ibèric. O sigui que potser allà on habita ni està protegit (hauran encarregat la campanya al Patronat de Turisme de Girona? )

A banda d'això -petita relliscada- , a mi em sembla que barregen naps amb cols. A la xarxa he vist alguns comentaris sobre el tema que arriben quasi a l'insult, crec que no cal, han aconseguit el que volien: polèmica i continuar estan a primera plana

En tot cas, ells la vida se la miren des de darrera la reixa i potser en alguns temes no són els més indicats per parlar-ne.

En fi, qui estigui lliure de pecat...

Del www.flickr.com abans que el censuressin

atrapat

2009-03-20T21:47:00.006+01:00

Aquest matí, com sovint faig, he volgut travessar el parc del Migdia camí de la feina.

Avui començava una hora abans, a les 8 de matí. A tres quarts de vuit he entrat al parc, hi havia només una porta oberta i m'ha estranyat, la meva sorpresa ha sigut trobar-me la de sortida tancada, he esperat perquè no les poden obrir totes de cop, res.

He provat d'anar a una altra, també tancada. He hagut de recular com altres vianants. Quan sortia, un dels encarregats obria les portes aleshores la porta per on havia entrat ja tenia els dos batents oberts. Ahir no la devien tancar bé. Entre una cosa i l'altra he perdut més de deu minuts. Estona que si vas a passejar no és res però, al matí amb el temps calculat per anar a la feina és nota.

He pogut fer una foto d'un arbre fruiter en flor, segurament un cirerer, no he tingut temps d'entretenir-me a comprovar-ho.

pollastre

2009-03-16T23:35:00.004+01:00

Aquest matí he sentit a la ràdio que han identificat el "dibuixaire" que es dedica a pintar pollastres per Girona.

lepant

2009-03-11T08:06:00.007+01:00

El pi de Lepant podria ser el títol d'una obra èpica o l'últim supervivent d'un bosc antic que de moment ha suportat estoicament les últimes ventades i les obres del TAV.

Per mi és un arbre monumental que hi ha al carrer Lepant, al barri de Sant Narcís de Girona.

Aquest carreró no és res més que una rastellera de quatre cases amb un pàrquing davant i un jardinet sense flors ni nens.

Tot i la desproporció, aquest gran pi dóna un punt de distinció mesurada a l'indret.

De vegades tinc el gust de passar sota la seva ombra.

vecé

2009-03-03T20:49:00.002+01:00

Avinguda de Sant Narcís, Girona. Sense comentaris.